Els gegants foren protagonistes en la recuperació popular del carrer després de la dictadura franquista. A Barcelona, van ser instrument de les demandes de moviments veïnals amb una llarga tradició de lluita urbana. Els nous gegants que apareixen en aquell moment van suposar una revolució estètica respecte dels gegants tradicionals. Ja no eren reis i reines, ni entitats solemnes i altives, sinó gent treballadora en què els barris veien resumida la seva personalitat col·lectiva i el seu orgull.

Davant el paper assignat als gegants com a servidors de les identitats de barri i de classe veiem com s’han potenciat els antics gegants institucionals, la promoció de gegants propis per part dels districtes i un procés creixent de cooptació dels gegants de barri des del centralisme festiu operat des de l’Ajuntament. Amb l’objectiu de disposar d’un aparell festiu al servei de l’homogeneïtzació política d'una ciutat que havia estat definida per la força centrípeta de la seva pròpia perifèria, és a dir, dels seus barris populars. Vet aquí com la història dels gegants de barri de Barcelona il·lustra la manera com la cultura popular presenta dimensions que transcendeixen la imatge amable i desconflictivitzada que sovint se’n projecta. Per això la cultura popular és cultura viva i vivent, camp de batalla en què poders i contrapoders dirimeixen els seus interessos en matèria simbòlica.

Totes i tots els autors són components del grup de treball Cultura Popular i Conflicte, CPC, de l’Institut Català d’Antropologia, ICA. Contribucions de Analelly Castañeda Mayuri, Sandra Anitua, Marc Sierra Tirello i Mikel Fernandino Hernández