Autòpsia del barri xino

Per Anaïs Barnolas

“Aquesta és una investigació sobre la violència”. Així comença el llibre de l’antropòleg i membre de l’Observatori Miquel Fernàndez González. L’assaig, basat en la tesi doctoral d’aquest professor de la UAB, disecciona com el Raval, des de la seva conformació com a centre als nostres dies, ha estat sotmès a una cultura constant de control i dels diferents governs de tots els colors polítics i, sempre, en nom del “bé públic”. I com el barri s’ha hagut d’adequar a la ciutat, segons les necessitats de circulació de capital. En els darrers anys això s’ha posat de manifest amb l’arribada del “nou colonialisme urbà” i la conseqüent expulsió dels veïns, que ha evidenciat les lluites antagonistes, que hi han hagut sempre a la zona, entre “la població capitalitzada i la descapitalitzada”.

L’autor utilitza la metàfora de l’assassinat del Xino perquè es planteja si, per tal de salvar el Raval, cal matar el mite que els mitjans de comunicació continuen alimentant i que es troba ben lluny de la realitat en què la majoria de la població del barri, la “gent normal”, -terme que, segons l’autor, utilitzen les elits per descriure-laha de fer front en el seu dia a dia.

El Raval és vist pel poder com una “territorialització del mal”, criminalitzant la gent del barri per ser pobra i marginal. D’aquesta manera, en paraules de l’antropòleg, confrontació amb “prostitutes repudiades, venedors ambulants, toxicòmans, immigrants, i, en ganduls, gent de baixa cultura que, segons les autoritats, són incompatibles amb les classes mitjanes i els turistes”. Això sí, sempre mantenint cert regust de barri, tal com citen algunes guies turístiques, “però de manera ordenada i sota control”.

En la primera part l’autor desemmascara la construcció d’aquest mite al llarg de la història. I posa exemples de mètodes de control, com els principis higienistes que van defensar urbanistes com Ildefons Cerdà i Pedro Felip Monlau: “Un component moral intervencionista fortament impregnat de caràcter

El segon bloc, de caire carrer d’en Robador, una de les vies centrals de la vida del Raval. L’autor exposa com el veïnat conviu amb aquestes transformacions urbanístiques i amb les pressions dels especuladors internacionals. L’investigador descriu les seves vivències de gairebé dos anys de treball de camp i ho fa sense morbositat ni prejudics, de manera que esdevenen “una celebració d’allò indomable de la vida urbana”, en paraules de l’autora del pròleg, Mónica Montserrat Degen, professora de Sociologia urbana a la Brunel University de Londres. Exemple d’això en són fragments com el que descriu, de manera eloqüent, l’atmosfera i els diàlegs del bar Coyote, local freqüentat per prostitutes i alhora punt de trobada dels treballadors manuals després de la jornada laboral.

Miquel Fernández rememora episodis com el dels anys anteriors als Jocs Olímpics, època en què es va decidir expropiar veïns, demolir places, habitatges, pensant que amb aquests enderrocaments acabaria amb la marginalitat. Va ser en aquest període quan van aterrar les illes de cases senceres de l’actual Rambla del Raval i de l’Illa d’en Robador. Així es va partir en canal el barri del segle XIX d’interès històric, tal com van alertar en el seu moment organitzacions com la UNESCO. I, com a conseqüència, es va acabar amb els costums i la memòria col·lectiva del barri.

Finalment, Fernández alerta respecte a com aquest intens assetjament sobre les poblacions treballadores i cada dia més empobrides, només pot augurar una societat més violenta i aferrissada. I de com, tal com adelanta Mónica Montserrat Degen en el seu pròleg, una eina tan potent com alguns acadèmics pressuposen per al desenvolupament de les barriades”. Perquè, com apunta el doctor en Antropologia Manuel Delgado a l’epíleg del llibre, la rehabilitació del Raval “no només havia de ser formal: havia de ser sobretot moral”.

 

Ressenya publicada a Carrer n.º 134, desembre 2014