Presentació a Barcelona de Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)

El proper llibre de Virus, el qual tindrem en pocs dies, és una reflexió sobre com es construeix la memòria i sobretot sobre el paper dels nadie (en el millor i més llibertari sentit d'aquest terme: els que transformen la realitat des de l'anonimat) tant en la memòria com en allò que anomenem història (en el pitjor dels sentits: la memòria dels vencedors). Rastros de rostros en un prado rojo (y negro), que presentem el dijous 6 de juny, recull les vides dels habitants de les cases barates de Can Tunis i la seva participació en la lluita per Barcelona, en la guerra contra el feixisme i en la Revolució Social.
 
 
 
Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)
Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta
 
 
 

Intervencions a càrrec de:

Pere López, autor del llibre
Carlos García, editor d'Alikornio editorial

Dijous 6 de juny a les 19:30 hores a Virus editorial (Junta de Comerç 18, baixos)

Esdeveniment a Facebook

Las Casas Baratas del Prat Vermell en la revolución social de los años 30 from Rastros de rostros on Vimeo.

 

Las Casas Baratas del Prat Vermell —o de Can Tunis o de Casa Antúnez o de Francisco Ferrer Guardia— fueron levantadas en 1929 porque el brillo de la Exposición Internacional de Barcelona no consentía que, por las faldas de la montaña de Montjuïc, se esparcieran «tugurios de hojalata y mal ajustada madera». Los desalojados, ya asentados en las apelotonadas casitas de aquel prado rojo, pronto se aunaron para que aquel recóndito e inhóspito rincón fuera suyo. Además, siguieron aprendiendo y peleando para, a la que pudieran, reapropiarse de la ciudad entera. En julio de 1936, junto a otros muchos como ellos, lograron que su sueño igualitario de la Revolución Social empezara a ser realidad.

Las historias de aquellas gentes, que apostaron y lucharon —un día sí y otro también— por un mundo material y moralmente mejor, se amalgaman en una narración que estira de sus voces en los recuerdos de otros y escarba entre los papeles de los archivos. Los protagonistas, muchos hombres y mujeres sin renombre que no dudaron en dar vida a la ciudad que les desdeñaba y explotaba a un mismo tiempo, lo fueron por su sentido de lo común. Su legado fue el Ateneo Cultural de Defensa Obrera, el compromiso con la Organización Sanitaria Obrera, la larga huelga de alquileres, las otras muchas luchas en la fábrica del Prat Vermell, en las Arenas, en la Alena, en la Rivière… y, luego, la entrega a las colectivizaciones: la agrícola, en abastos, en la administración popular urbana… También marcharon al frente de Aragón como milicianos y milicianas en las columnas confederales. Tras el estruendo de aquel banquete por la vida, vino la derrota: la larga y silenciada noche negra de los vencidos entre los vencidos.

Estampida al sin futuro en tierra de nadie, suplicios carcelarios aquí y allá, pelotones de fusilamiento, campos de concentración, crematorios en los campos de exterminio nazis, castigos en los gulags... Ni aun así renegaron ni se doblegaron. Algunos prosiguieron su andadura insumisa —el maquis, la guerrilla libertaria urbana...— y se mantuvieron activos en la brega.

El barrio, después y para todos, pasó a denominarse y conocerse como las Casas Baratas de Eduardo Aunós. Con el tiempo, el manoseado imaginario urbano de los triunfadores de siempre le hizo caer encima el estigma de zona maldita, poblada de clases laboriosas que, por serlo, resultaban peligrosas; sobre todo con aquel pasado a cuestas que no se podía mentar.

Por ellos y por ellas y su mundo igualitario —mal enterrados en las fosas comunes del olvido—, procurando que no se prolonguen las secuelas de la derrota mediante la ignorancia o la denigración, se cuenta su historia para que la memoria compartida pueda seguir entre nosotros viva y activa.

 

Més informació: www.viruseditorial.net | www.viruslibreria.net | Facebook | Twitter

 


30/05/2013 11:01:47 Versió per imprimir

«L'anarquisme català és un corrent tel·lúric i subterrani, una constant en la història del país»

 

Per Paco Esteve

 

Dels càtars al 15-M, existeix un gen llibertari en l'ADN català?

Un corrent tel·lúric, en diria jo. És subterrani i ha patit, des de sempre, una ocultació, però és una constant en la història del país. El llibre és una resposta a Notícia de Catalunyade Vicens Vives: el que ell (des del punt de vista de les elits) considera un defecte, la difícil relació que tenen els catalans amb el poder, jo ho considero una virtut. La passió catalana per la llibertat, la igualtat i la solidaritat són espais que cal combatre, per les elits catalanes i l’Estat espanyol.

Això no amaga un cert determinisme etnicista?

Jo no parlaria en absolut d’etnicisme perquè som una terra de pas i una suma de gent de llocs diversos. Més que determinista, jo en diria circumstancial. Sempre hem estat sotmesos a la pressió de grans estats amb ànsies totalitzadores –com són França i Espanya– i la lluita per la supervivència de la nació treballa per la llibertat i per la igualtat, valors que ens defineixen com a senyes d’identitat. Els Països Catalans han patit situacions històriques molt dures i la resposta del país ha estat (ho diu el mateix Vicens Vives) d’onze revolucions en cinc segles, tot un rècord mundial.

Aquesta és una de les aportacions més importants de la cultura catalana al món?

Quan feia la tesi doctoral, em sorprenia la gran quantitat d’estudiants estrangers que rastrejaven la revolució a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’arxiu més important de l’anarquisme europeu després del d’Amsterdam. Això no coincidia amb el que ens explicaven a l’Autònoma, on els anarquistes no existien, o bé eren uns violents irracionals. La història de l’anarquisme català és una història silenciada conscientment, tant des dels sectors més conservadors com des dels marxistes. Constatar la importància d’aquesta revolució ha significat una gran eclosió en el món acadèmic durant els últims quinze anys.

Normalment, s’associa l’independentisme amb la creació d’un Estat propi. Com es concilia això amb les idees anarquistes?

El catalanisme, vulguis o no, és la defensa de la nació i, la nació, se la disputen molts grups socials. Les elits catalanes han descobert, en les circumstàncies actuals, que Espanya els ve petita i tracten d’apropiar-se de la nació i, per tant, de desposseir-ne altres grups socials. Tot nacionalisme, alhora que defensa la nació, és un projecte polític i la gent no hi ha de renunciar per molt que siguin rics o pobres. Amb el meu llibre, també vull dir que el país és de tots i no és de ningú.

D’altra banda, avui, el terme federalisme està adulterat i convé rescatar la concepció que en tenia Pi i Margall, és a dir, la construcció del cos polític a través del municipi lliure. El poder es distribueix de baix a dalt, des del veïnat i les assemblees. Es va construint un teixit social i polític amb base al municipi, que és lliure de federar-se amb municipis veïns dins d’àmbits nacionals. Un primer republicanisme ja ho feia i és una cosa semblant al que fan actualment les CUP. Així doncs, no es tracta tant d’incidir per un Estat propi sinó de dotar-se d’un entramat institucional per gestionar-se públicament.

També s’ha adulterat bastant la tríada revolucionària llibertat, igualtat, fraternitat, tradicionalment reservada al republicanisme.

Anarquisme i republicanisme es van gestar alhora i, per tant, comparteixen espais i militàncies. Els primers republicans solien ser anarquistes i a l’inrevés. Ara bé, hi ha una diferència sociològica entre els diversos republicans (molts dels quals són petits empresaris) i uns treballadors més proletaritzats, que comencen a tenir conflictes per interessos divergents. Al principi, molts coincideixen, però arriba un punt en què els republicans consideren que la llibertat preval sobre la igualtat i els anarquistes creuen que no és possible la llibertat sense una igualtat econòmica. Això els acaba duent a conflictes com els dels anys 30 o, fins i tot, com en l’actualitat, entre l’esquerra institucional i l’esquerra alternativa.

Quin hauria de ser el paper de l’anarquisme implícit en l’actual procés d’independència de Catalunya?

Les elits catalanes voldrien tenir un Estat mínim. La societat catalana, en canvi, no ha de perdre la seva cultura assembleària, ha de continuar exercint el protagonisme a l’hora de construir el que sigui, el que uns en diuen Estat i uns altres en diem entramat institucional per a la nació. Jo considero que hem d’aplicar aquest corrent tel·lúric català de l’anarquisme implícit, de passió per la llibertat i tendència a la igualtat, per assegurar un país fet des de baix.

 

Entrevista publicada al setmanari Directa num. 316, 8/05/2013

 

  L'Anarquisme fet diferencial català


27/05/2013 14:51:17 Versió per imprimir

L'anarquisme no reneix, perquè no s'havia mort

Per Xavier Montanyà

«Aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya. En cas que Catalunya no restés sotmesa, com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols no intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. [...] És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia. [...] En canvi, a nosaltres, els treballadors, com que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.» Són paraules del Noi del Sucre, pronunciades a l'Ateneo de Madrid, el 1919.

La cita apareix en dos llibres, tot just editats, que acabo de llegir amb entusiasme: CNT. La força obrera de Catalunya, de Ferran Aisa (Editorial Base), i L'anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Díez (Virus Editorial), del qual manllevo el títol per a aquest article. El primer és la crònica històrica de la confederació, del 1910 al 1939, amena i ben fonamentada, entre la gran historia i la petita: la dels barris, les famílies. Aisa rescata del silenci molts noms i fets de militants i activistes que, si no, restarien enterrats en l'oblit. Moltes accions del vell moviment anarco-sindicalista tenen avui, a Catalunya i al País Valencià o les Illes, un significat especial: reverberen situacions, actituds, formes de revolta i de protesta. Molt bona, per exemple, entre mil, la referència a un comentari de Joan Manent, batlle de Badalona i secretari de Joan Peiró. Als anys vint, quan els detenien, l'insult preferit dels policies espanyols era 'gossos catalans'. A la República, la policia de la Generalitat els titllava de 'murcians de la Torrassa' o 'xusma'.

És un treball impecable que recorda, per exemple, que els Fets de Maig del 37 van servir per a esclafar la revolució, però també per a imposar el poder de l'estat sobre una Catalunya que havia assolit un grau molt elevat d'independència.

L'anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Diez, se subtitula «Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània». És un assaig molt interessant que, tot resseguint el fil històric rebel dels catalans en el curs dels segles, trenca els tòpics de la historiografia dominant, conservadora o marxista, i subratlla la importància cabdal dels corrents llibertaris i anarco-sindicalistes a Catalunya i als Països Catalans. Dels remences i els segadors fins als nous moviments socials actuals, hi ha una pervivència del vell esperit de rebel·lia. No és pas casual que Catalunya fos la primera nació europea que reeixí a abolir legalment el feudalisme.

Segons Xavier Diez, una minoria poderosa, aliada amb l'estat espanyol, ha fet tots els possibles per esborrar de la història el món llibertari català. Però, «malgrat aquest procés d'invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana. [...] Renunciar a aquesta herència és presentar la dimissió com a poble».

En definitiva, crec, l'anarquisme no reneix, perquè no s'havia mort. És una manera de viure. Poden desaparèixer les estructures, o transformar-se, més o menys lentament. Però les idees no es moren. Es mantenen latents. S'incorporen a l'esperit de cadascú. Es plasmen en l'acció individual i, de tant en tant, cristal·litzen en la col·lectiva. En certa manera, és allò que Luis Andrés Edo en deia 'l'opció de corrent, sense estructures'. En els temps actuals, quan les organitzacions tradicionals es revelen impotents o fraudulentes, l'acció popular practica, espontàniament, les velles formes d'acció assembleària, horitzontal, solidària, en xarxa. Els canvis positius van sempre de baix a dalt.

PS: La cita del Noi del Sucre també apareix al llibre 'Cop de CUP', de David Fernàndez i Julià de Jòdar. De fet, a la CUP conflueixen idees i actituds provinents del vell llegat llibertari català.

 

Ressenya publicada a Vilaweb el 19/04/2013

 

  L'Anarquisme fet diferencial catalá


26/05/2013 13:48:32 Versió per imprimir

Anarquista: un adjectiu català?

 

Per Sergi Picazo

El 1909 un diari argentí bateja Barcelona com “la Rosa de Foc”. Un any després es crea el sindicat anarquista més gran del món: la Confederació Nacional del Treball. L'estiu de 1936 Catalunya viu l'única revolució de caire
anarquista de la història. Però la cosa venia de lluny. “El caràcter indòmit, insubmís a l'Estat i procliu a la llibertat ja el destaca el mateix Cervantes El Quixot”, assegura l'historiador gironí Xavier Díez. “El viatger Bartolomé Joly, el 1612, defineix els catalans com gelosos de la seva llibertat i que no volen reconèixer ni rebre el seu rei més que com a comte de Barcelona.” La controvertida tesi de Díez és que alguns dels trets característics de la societat catalana –tant de les dretes com de les esquerres– sempre han tingut un vincle amb l'anarquisme, l'antiautoritarisme i un sentiment de llunyania de l'Estat.

L'anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Díez, recentment publicat per Virus Editorial, se subtitula “Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània”. Intenta traçar el fil roig i negre de la història més rebel –i revoltosa– dels catalans en el curs dels segles. L'autor inicia el fenomen fins i tot segles abans que Bakunin o Kropotkin comencessin a parlar d'anarquisme. Des de les llunyanes revoltes dels remences (segona meitat del segle XV) fins al moviment antiglobalització o el 15-M. “Als segles XVII i XVIII sorgeix una cultura de revoltes populars” que, segons l'autor, culminen amb la gran conflictivitat de principi del segle XX.

El factor Barcelona

Però per què a Catalunya? Díez considera que l'anarquisme “arrela amb força” a mitjan segle XIX, quan “Barcelona es converteix en el primer escenari urbà de l'enfrontament burgesia, proletariat i exèrcit”. Frederich Engels va arribar a dir que era la ciutat amb més quilòmetres de barricades d'Europa. Una de les causes és, segons l'autor, “l'anacrònic estat espanyol com a responsable indirecte de l'auge”. El llibre de Xavier Díez també s'emmarca en una tradició de bibliografia reflexionant sobre el fenomen anarquista català que inclou noms de la talla dels historiadors Josep Termes, Miquel Izard o Ferran Aisa.

Tot i que la majoria d'anarquistes es declaren internacionalistes, una part de l'anarquisme català ha tingut posicions sobiranistes, com per exemple Salvador Seguí. Díez opina que no s'han valorat gens les conseqüències dels corrents llibertaris sobre la situació de la Catalunya actual i, en general, sobre tot l'arc mediterrani de la península Ibèrica. “Malgrat la invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat”, assegura al llibre.

Ressenya publicada a El Punt-Avui el 30/04/2013

 

 

L'Anarquisme fet diferencial català


25/05/2013 13:35:36 Versió per imprimir

Un libro corto pero intenso, que nos acerca una vida anónima y apasionante

Por Julián Vadillo

Si recorres países como Francia o Italia, puedes comprobar cómo en la memoria antifacista que surge tras la Segunda Guerra Mundial, está muy presente la participación guerrillera o partisana en su contribución para el aplastamiento de los fascismos europeos. Las resistencias y las guerrillas fueron parte fundamental de esa lucha. Una lucha guerrillera a la que España no fue ajena, tanto en su participación en Europa como en la lucha antifranquista.

Sin embargo en muchas ocasiones un manto de olvido ha caído sobre la lucha guerrillera contra el Franquismo en España. Las razones son múltiples siendo la fundamental los casi cuarenta años de una dictadura que asesinó y sepultó a los integrantes de la oposición al Franquismo. Un manto de olvido que el posterior sistema democrático se guardo muy bien de continuar. Este manto de olvido junto a la demonización que determinada pseudo-historiografía ha relatado sobre el maquis (termino francés), ha servido para deformar la historia de la resistencia guerrillera antifranquista. Sin embargo contamos actualmente con historiografía seria y trabajos consistentes que han recuperado las acciones de los guerrilleros antifranquistas.

En este último aspecto se inscribiría la obra de Jaume Serra, que ya había tenido la oportunidad de rescatar la vida y actividad de algunos maquis en una serie de la televisión catalana. Pero el libro que nos presenta aquí tiene otro componente. No habla de las actividades de Quico Sabater, de Caraquemada, de Facerías o de Massana, todos legendarios maquis anarquistas. Habla de acción de un personaje cuyo cometido era más oscuro pero igual o más importante que las propias acciones. La actividad de Jesús Martínez Maluenda, conocido como “el duende”, era conducir a los maquis en el paso por los Pirineos, buscarles las rutas más acordes y menos peligrosas para poder pasar a España y poder ejecutar las acciones en la lucha contra el franquismo. Una acción que alguien tenía que hacer y que Martínez Maluenda lo hizo hasta muy avanzada edad.

Un libro a caballo entre la biografía y las memorias, corto pero intenso, que nos sirve para acercarnos a una vida anónima y apasionante. Otro acierto de Virus editorial en su tarea de recuperación de la historia de la oposición al Franquismo.

 

Reseña publicada en Diagonal, el 20/05/2013

 

 

  El duende del maquis


24/05/2013 11:20:47 Versió per imprimir

El negocio del miedo

Por Manuel S. Jardí

El negocio de agencias de calificación como Standard & Poor's, Moody's y Fitch no es la devolución de la deuda. Al contrario, sus objetivos van en sentido contrario, en el crecimiento exponencial de la misma. Para ello despliegan un alto repertorio de prácticas que van desde las calificaciones indicativas, incluso las no solicitadas, hasta la escenificación de crisis o la intervención directa en políticas internas de los Estados, a quienes «aconsejan» recortes sociales. Estas prácticas fraudulentas y extorsionadoras, consentidas por unos supuestos poderes políticos  que abdicaron de su función reguladora malversando, de paso, la representatividad democrática, han convertido a las agencias en una máquina lucrativa de expolio continuado. hoy se erigen en uno de los pilares del capitalismo de casino que se ha enseñoreado del planeta. Este libro no es un ensayo más sobre estos agentes imprescindibles en la devastación disfrazada de crisis económica. Por primera vez se presenta la estructura de propiedad de los tres grandes oráculos. Y entre sus propietarios figuran los mayores fondos de inversión y fondos de alto riesgo -con sede en paraísos fiscales- que pertenecen a un complejo entramado de bancos y grupos empresariales, quienes, a su vez, poseen las más importantes y conocidas multinacionales. Es oportuno conocer la vasta red de complicidades que han permitido la desregulación de los mercados financieros hasta aupar a las agencias de calificación «como juez y parte de un casino global en el que la banca siempre gana». Añádase a ello una meditada política de rotación de directivos entre cargos políticos, asesores presidenciales, empresas públicas, multinacionales, bancos y fondos de inversión, que aseguran fidelidades y control directo de las estructuras políticas. Más que control político, sumisión absoluta. Los resultados están a la vista.

 

Reseña publicada en Le Monde Diplomatique n.º 210, abril de 2013

 

 

  Las agencias de calificación


12/04/2013 09:44:22 Versió per imprimir

El problema de las calificadoras no son sus errores

Por Pere Rusiñol

Se habla mucho de los errores de las agencias de calificación, pero Werner Rügemer va más allá: escruta su papel al servicio del poder financiero.

Hay consenso en que la magnitud extraordinaria de la burbuja que estalló en 2007 no hubiera sido posible sin el entusiasta impulso de las tres grandes agencias de calificación, que suman el 90% del mercado. Standard & Poor's, Moody's y fitch calificaron con matrícula de honor artilugios financieros que habían resultado invendibles si hubieran sido calificados como lo que eran: basura. Las agencias ganaron un dineral pero la porquería se extendió por todo el mundo y aún pagamos el precio.

Ésta es una historia conocida, pero Werner Rügemer, economista, filósofo y profesor de la Universidad de Colonia, va mucho más allá: sostiene que el problema no son los errores cometidos, sino la sustancia misma. Su visión es que las tres agencias son un instrumento al servicio del poder financiero. La perspectiva de Rügemer no es exclusivamente económica, sino básicamente política e histórica, y siempre didáctica. Conclusión: «Si las agencias se presentaran como lo que son, a saber, como prestadoras de servicios, asesoras y lobbistas de los acreedores privados, no habría nada que objetar. Pero que actúen al mismo tiempo de jueces de empresas y empleados, de Estados y ciudadanos, y de economías nacionales enteras, eso no puede estar bien». El prólogo y epílogo de Gonzalo Boye -el abogado que quiso sentar a las agencias en el banquillo de la Audiencia Nacional-, quien agrega la solvencia jurídica a un análisis compartido con el autor.  

 

Reseña publicada en Alternativas Económicas n.º 2, abril de 2013

 

 

  Las agencias de calificación


12/04/2013 09:33:47 Versió per imprimir

Audio de la presentación en Traficantes de Sueños (Madrid) de «Las agencias de calificación»

 

Con la participación de Werner Rügemer, autor del libro y especialista en criminalidad y sistema financiero y empresarial; Gonzalo Boye, abogado y redactor de la querella contra las Agencias de Calificación; Emmanuel Rodríguez, miembro del Observatorio Metropolitano y coautor de "La crisis que viene" y "Fin de ciclo" y Olga Rodríguez, periodista especialista en temas internacionales.

 

  Las agencias de calificación

 


11/04/2013 14:36:14 Versió per imprimir

Werner Rügemer: «Des de fa dècades els estats donen suport a les agències de qualificació»

 

Werner Rügemer, autor de Las Agencias de Calificación, va visitar el plató de Valor Afegit, programa de TV3 especialitzat en informació econòmica. En la entrevista, que podeu veure a partir del minut 14 del programa, Rügemer parla de la relació orgànica entre les agencies de qualificació i les més importants grups de poder econòmic, i també de la situació de la banca alemanya.

 

  Las agencias de calificación


11/04/2013 10:49:52 Versió per imprimir

Werner Rügemer: «Les agències de qualificació són l'exèrcit civil privat del capitalisme»

Per Martí Crespo

Cinc anys després de la fallida de la companyia de serveis financers nord-americana Lehman Brothers i l'esclat de l'actual crisi financera, el periodista alemany Werner Rügemer signa el primer llibre que investiga l'origen, el funcionament i la propietat de les tres grans agències de qualificació mundials, les nord-americanes Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, peces destacades de l'engranatge capitalista. Es titula 'Ratingagenturen'. La traducció a l'espanyol, 'Las agencias de calificación' (Virus, 2013), es presenta avui a Barcelona.

Llegint l'índex del llibre apareixen desenes de termes anglesos, sigles i conceptes enrevessats. Tot plegat sembla tan confús com el funcionament intern de les tres grans agències de qualificació mundials: Standard & Poor's, Moody's i Fitch. Com és que es va llançar a investigar-les?

—Després de la crisi financera que va esclatar fa cinc anys es va publicar molta informació sobre les agències de qualificació. A mi em van sorgir moltes preguntes, com per exemple a qui pertanyen, però sobretot per quin motiu, després de la crisi financera i les crítiques que van rebre, no en va minvar gens el poder. Se sabia mundialment que eren còmplices, o causants, de la crisi, però hom no les va castigar, malgrat tot, ni se'n van reduir les funcions. Va ser llavors quan vaig pensar: he d'intentar estirar-ne el fil i respondre totes aquestes preguntes.

Què heu descobert, amb la investigació?
—He descobert, per exemple, que el poder de les agències de qualificació reposa en dos pilars: d'una banda, formen part del món financer, de Wall Street, per entendre'ns; i, d'una altra banda, treballen amb una funció oficial, és a dir, són reconegudes pels estats, en tenen el reconeixement. Els estats, de fet, han aprovat lleis que obliguen les empreses, els bancs, els inversors... a orientar-se a partir de les qualificacions d'aquestes agències.

En l'engranatge del sistema capitalista, quin paper els correspondria?
—Les agències de qualificació són l'exèrcit civil privat del capitalisme. Es deuen a les ordres dels seus propietaris capitalistes, i a les ordres dels estats són els reguladors del sistema econòmic mundial.

I sabeu qui hi ha al darrere?
—És una pregunta que fins avui ni s'han fet ni han respost les revistes i publicacions especialitzades. Els propietaris de les dues agències més grosses, Standard & Poor's i Moody's, són els actors financers més importants del món, és a dir, els fons d'inversió i d'alt risc, o que hi treballen. Per exemple, BlackRock, Capital Group, Vanguard, Wellington... Segur que és poc coneguda i força sorprenent per al gran públic, aquesta informació... El fet que els propietaris reals de les agències siguin desconeguts fa que l'opinió pública cregui que són independents.

Al llibre descobriu la connexió entre els propietaris de les tres grans agències (que anomeneu oligopoli), en denuncieu la manca d'independència i no us esteu d'acusar-les d'activitats i actuacions delictives.
—Abans de la crisi financera, les agències de qualificació ja havien incomplert les pròpies normes internes de regulació i també moltes lleis vigents. Això es va poder documentar molt bé als EUA, arran d'una comissió organitzada per investigar l'origen de la crisi: es van aplegar uns deu mil missatges electrònics interns de l'època, en què per exemple els col·laboradors d'aquestes empreses explicaven que havien hagut de fer qualificacions de conveniència, gens legals, i que alguns analistes financers de les agències que havien volgut treballar amb honestedat, havien estat sotmesos a pressió o els havien fet fora.

Tenint en compte tot això, com és que encara els fan cas i tenen tant de pes?
—Cal tenir present que tots els governs occidentals han atorgat aquesta funció i estatus a les agències de qualificació. Abans de pensar que els estats no vulguin guiar-se per aquests criteris, haurien de canviar o anul·lar totes les lleis que s'han aprovat en què els reconeixen la funció oficial. Per exemple, crec que s'hauria d'allunyar de les regulacions del Banc Central Europeu si més no les tres grans agències nord-americanes. És a dir, el primer pas seria que els estats llevessin aquest reconeixement oficial a l'oligopoli de la qualificació de crèdit.

Només a aquestes tres grosses o a totes les agències?
—Ara mateix l'acció més important i pràctica seria, efectivament, allunyar aquestes tres grans agències que dominen el mercat, però a la llarga considero que s'hauria de posar fi al sistema que funciona sota aquests criteris. En definitiva, caldria excloure-les, no pas substituir-les. Com a alternativa a les actuals agències de qualificació, no ens cal pas cap variant o alternativa més agradable, transparent o democràtica del vell model representat per l'oligopoli, sinó un canvi de perspectiva guiat pel bé comú.

A banda posar nom als propietaris finals de les agències, al llibre també reveleu que solen tenir el domicili en paradisos fiscals.
—Des de fa trenta anys, més o menys, els bancs i les grans empreses duen a terme una bona part de l'activitat a través de paradisos fiscals. Una bona colla de multinacionals, com ara Siemens i Deutsche Bank, tenen la seu en paradisos fiscals. De fet, quan una empresa o consorci alemany inverteix a la Xina, la seu jurídica des d'on es fa la inversió sol ser a les Illes Verges del Carib. Les agències de qualificació són dins aquesta mateixa estructura paral·lela i secreta, amb seu legal en paradisos fiscals.

Teniu la sensació que s'hi fa prou, contra els paradisos fiscals?
—Fixeu-vos que la setmana passada va saltar l'anomenat 'Offshore Leaks', una filtració amb milers de noms d'evasors fiscals. Doncs quasi no s'hi parla de l'activitat d'empreses, bancs i actors financers, sinó sols de persones riques, privades: aquesta és la qüestió. Per exemple, l'únic nom que ha sortit a Alemanya és el d'un antic 'playboy' ja mort, Gunter Sachs. És l'únic nom que ha sortit a la llum del país... La lluita actual dels estats contra els paradisos fiscals sembla que només es limiti a això, i no a la funció i al paper que exerceixen aquests territoris en el sistema financer: això no s'investiga. La lluita contra els paradisos fiscals sembla que se centri en l'acció populista, sensacionalista.

En tot plegat sembla planar l'ombra de la connivència de les autoritats, al llindar de la corrupció. Justament vau escriure el 2003 'Colònia corrupta', sobre trames corruptes locals, i també sou membre de l'entitat Transparency International, que cada any publica un índex de percepció de la corrupció al món.
—La forma moderna de corrupció, i la més important, ja no és que un membre de la màfia siciliana passi una maleta plena de bitllets per sota la taula, sinó la complicitat entre governs i actors financers econòmics privats. Contra les pràctiques corruptes, en teoria hi ha supervisors financers que han de controlar l'acció dels bancs, per exemple, però de fet no n'hi ha cap control real. A Alemanya hi ha una supervisora financera oficial, la Comissió del Mercat de Valors (Bafin), una instància estatal, podríem pensar, però que en realitat és finançada pels bancs alemanys. Tornant a les agències de qualificació, la supervisora financera nord-americana (SEC) atorga llicències a les agències de qualificació i les hauria de controlar, però no dóna a aquestes empreses privades que són les agències cap criteri amb què fer aquestes qualificacions. El resultat és que no hi ha supervisió: l'estat, el supervisor financer, és còmplice de l'actuació i les conseqüències d'aquestes agències.

En aquestes conseqüències, s'hi podria incloure la política de retallades i rescats de la Unió Europea?
—Les retallades socials pertanyen, efectivament, a les mesures que proposen les agències de qualificació perquè els estats puguin pagar els seus deutes als prestadors o creditors. I les agències de qualificació, evidentment, no tenen gens de consideració respecte de les conseqüències sobre la població i l'economia que resulten del pagament d'aquests deutes. Per les agències de qualificació, la prioritat absoluta és que els estats paguin els deutes, i que això portir recessió en l'economia o pobresa és secundari. I val a dir que en aquestes retallades socials, també s'hi inclou la venda d'empreses públiques: això demostra que amb l'ajuda de les agències, el retorn del deute no és sols en forma monetària, sinó també expropiant. L'expropiació dels serveis públics forma part del pagament, com també l'expropiació dels drets socials: les pensions, el sou dels funcionaris, les ajudes per desocupació...

Sovint s'esgrimeix el procés que ha seguit Islàndia com un model alternatiu.
—La manera d'actuar d'Islàndia és molt desconeguda a Alemanya, en general. Tan solament se'n parla en mitjans molt petits. La majoria de la població alemanya, doncs, no té ni idea de què hi passa. De segur que per Islància ha estat més fàcil de sortir d'aquest sistema perquè no era membre de l'euro. En principi, crec que alguns altres països europeus també podrien aplicar les mesures adoptades pel govern islandès, com per exemple que els banquers responsables siguin jutjats.

Creieu que els responsables de les agències s'haurien de portar a judici?
—Sí, estaria molt bé. Sí, perquè fins ara les agències de qualificació han conservat tot el poder: seguint el model nord-americà, han estat alliberades de tota responsabilitat, són impunes. Als EUA hi ha hagut centenars de denúncies contra S&P i la resta d'agències, però tots els tribunals les han absoltes perquè les agències s'han defensat amb un article de la constitució nord-americana que diu que s'ha de protegir la llibertat d'opinió igual que la llibertat religiosa. Per això, justament, al final de qualsevol qualificació sempre posen aquesta clàusula de reserva: 'Aquesta qualificació és només l'expressió d'una opinió personal i nosaltres no ens fem responsables de cap conseqüència o efecte directe o indirecte d'una decisió derivada d'aquesta qualificació.' Aquesta impunitat, aquesta falta de responsabilitat, és una contradicció legal, perquè en realitat les agències de qualificació treballen amb un reconeixement dels estats, els estats els han donat atribucions i aquestes agències es presenten com a professionals qualificats i cobren molt bé per les seves qualificacions. Això no són indicis de la simple expressió d'una opinió. Per això en alguns països, per desgràcia pocs encara, han començat a haver-hi denúncies contra agències de qualificació, però fins ara només hi ha una condemna en primera instància, contra S&P, a Austràlia. Calen més denúncies, com es va intentar també a Espanya el 2011, perquè així es podrà fer arribar a l'opinió pública el paper que exerceixen i serà possible de qüestionar-les.

 

Entrevista publicada en Vilaweb, el 10 d'abril de 2013

 

 

  Las Agencias de Calificación


11/04/2013 10:32:29 Versió per imprimir

Nombre de registres trobats: 410