Jann-Marc Rouillan d'Acció Directe, en llibertat condicional desprès de 24 anys de presó

Per Txema Bofill

Desprès de 24 anys de presó Jann-Marc Rouillan, exmembre d'Acció Directe, va sortir en llibertat condicional el passat dijous 19. Rouillan està bé de salut, tan físicament com psicològicament, i no ha renunciat mai als seus ideals. L'activista ha sofert més de 10 anys de reclusió en aïllament, 7 anys en un sol període, entre d'altres vexacions que ha estat denunciades al llarg dels anys pels seus familiar, amics i pels grups de suport que ara celebren veure'l en llibertat. La justícia francesa i els mitjans oficials li han demanat durant anys el penediment i la renúncia a parlar del seu passat, però no ho han aconseguit.
 
Jann-Marc Rouillan no haurà de tornar a la presó per dormir, però portarà el braçalet de control i té l'obligació de treballar i d'indemnitzar a les vídues del general René Audran i del president de la Renault, Georges Besse, amb una part del seu salari. Tampoc gaudirà plenament del dret a la llibertat d'expressió, no podrà parlar del que va fer fa més de dos dècades ni perquè ho va fer. Amb aquesta ridícula amputació del dret d'expressió, un del mes elementals dels humans, el govern francès només mostra que té por, una por atàvica d'una insurrecció armada, o que ressorgeixin grups armats i facin de justiciers contra banquers, empresaris, polítics, generals, i corruptes de tota mena. La justícia francesa l'hi impedeix expressament sota l'amenaça de tornar-lo a empresonar, com ja va fer l'any 2007 després que ell contestés a un periodista de L'Express: «No puc parlar sobre el passat, però el sol fet de no poder-ne parlar ja és una resposta. Si m'hagués penedit o hagués escopit sobre el nostre passat, de segur em deixarien parlar». El van condemnar per aquestes paraules a dos anys més de presó. Així les gasten a França!
 
El que Rouillan no pot expressar
 
El què Jann-Marc Rouillan no pot explicar és que va promoure, fundar i encoratjar grups armats i múltiples accions violentes contra el capitalisme. No pot dir que creia que el capitalisme no cediria un canvi sense defensar-ho per les armes ni que la lluita armada era la manera de provocar una insurrecció contra la dictadura del capitalisme.
 
No li deixen parlar de la seva experiències en grups armats contra el sistema capitalisme, que és el causant de cents de mils de morts, de guerres, l'espoli i robatori de riquesses. Son els veritables terroristes. Exposem-ho breument. Va ser militant i membre del  MIL, Movimiento Ibérico de Liberación; del GAC, Grups autònoms de Combat; del GARI, Groupes d'Action Révolutionnaire Internationalistes, i d'Acció Directe. Grups armats que tenien les seves arrels en grups d'afinitat anarquistes, en la FAI, en els maquis, i dels que ell se sent continuador i hereu. 
 
Acció Directe va ser l'únic grup francès que va atacar amb les armes al neoliberalisme incipient dels anys 80 de manera persistent i continuada. No els hi perdonen. Els atacs, atemptats,i sabotatges es dirigien als símbols del poder capitalisme. Per exemple, contra bancs, la borsa, contra entitats i empresses d'Israel, contra multinacionals dels EUA, contra seus del FMI, de l'OTAN, policia de tota mena, jutjats i mitjans de comunicació oficials. Subversió, sabotatge i clandestinitat eren el pa de cada dia dels membres Acció Directe.
 
Qui és Jann-Marc Rouillan?
 
Jann-Marc Rouillan, de 59 anys, és un francès, molt vinculat a Catalunya i a la revolució espanyola. Va lluitar contra la dictadura franquista, compromès en la lluita anticapitalista, un home d'acció, solidari amb els presoners i oprimits. Un dels pocs que va ser coherent amb el compromís de seguir la lluita armada, una lluita que duia inevitablement a la presó o a la mort.
 
Jann-Marc Rouillan, autor de culte
 
Jann-Marc Rouillan és també un escriptor amb una dotzena d'obres de les que es poden destacar, traduïts al castellà: Odio las mañanas (editorial Llaüt, Barcelona), sobre les presons franceses, o Paul d'Epinettes (Llaüt i Pepitas de Calabaza), un relat filosòfic sobre el rol destructiu i assassí de les presons. Els seus dos llibres autobiogràfics han estat publicats per l'editorial Virus: De memoria I. Los comienzos: otoño 1970 Toulouse, sobre la seva iniciació a la conscienciació política, les manifestacions contra el franquisme, la vida en comunitat, els exiliats anarquistes de Toulouse, la contracultura, les primeres expropiacions; i De memoria II. El duelo de la inocencia: Barcelona, septiembre 1973, relat del comando guerriller del MIL format per Jean Claude Torres, Salvador Puig Antich i Rouillan, fins a a la detenció del segon. Explica la vida del grup guerriller a Barcelona i argumenta la tesi que Puig Antich sí que va matar a un dels policies que el va detenir. Jann-Marc Rouillan explica també l'intent d'execució de Creix, una de les poques accions polítiques del MIL. Puig Antich tenia bones informacions d'on vivien els germans Creix, caps de l'odiada BPS; Brigada Polico Social de Barcelona, brutals torturadors de detinguts polítics. Eren una especie de germans Badia (Miquel Badia fou el famós cap dels mossos d'esquadra de la República, també perseguidor i torturador d'anarquistes). Rouillan explica que durant una localització i seguiment de Creix va voler liquidar-lo a Urquinaona, sense esperar fer-ho en el lloc propici, al davant de la casa familiar a Pedralbes.

De memoria III, la curta estació dels GARI, Toulouse 1974 sortirà al setembre, editat per Agone, sobre els Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes i la seva acció més destacada, el segrest del banquer Suarez.
 
«El feixisme esborra i destrueix la memòria» va dir Jann-Marc Rouillan en una ocasió i amb els seus llibres fa un esforç per a rescatar la història silenciada i tergiversada.
 
 
Noticia publicada al setmanari Directa n.º 229, el 19 de maig de 2011

De memoria (II)

El duelo de la inocencia: un día de septiembre de 1973 en Barcelona

La coherencia entre ideas y forma de estar en el mundo

Por Deia

«Me da algo de pena desaparecer en estos momentos en que la Historia parece que se acelera, pues se ha puesto otra vez en marcha irresistible después de que nos alertaran en los noventa sobre el fin de la Historia. Y esta nueva activación de la Historia viene también determinada cada vez más por la crisis energética, ecológica y climática que amenaza al planeta y a las sociedades humanas. Sobre todo la primera, a corto plazo, pues el principio del fin de los combustibles fósiles, a punto de empezar, va a suponer una ruptura histórica total. En los últimos 60-70 años, el sistema urbano-agro-industrial mundial ha consumido grosso modo la mitad de los combustibles fósiles que disponía el Planeta. Y eso ya no puede continuar más tiempo, pues estamos a punto de iniciar el declive energético fósil».

El autor de estas líneas es Ramón Fernández Durán, militante de Ecologistas en Acción, fallecido el 10 de mayo. Las escribió en marzo de este año, haciendo un alegato en favor de la muerte digna y realizando un repaso a todo su periplo vital. Nació en Sevilla, en 1947 y se formó como ingeniero de caminos. Ganó el Premio Nacional de Urbanismo e inició su activismo político en la lucha antifranquista desde los entornos autónomos del Madrid de los años setenta.

Puentes políticos

Al tiempo, dejaba su plaza de funcionario y encaminó sus pasos hacia la creación intelectual y la militancia político-social: abandonó la construcción de puentes de hormigón para hacerse ingeniero de puentes políticos, más difíciles y frágiles. En los setenta, participó en organizaciones de barrio.

En los ochenta, impulsó activamente el movimiento contra la OTAN. En los noventa, promovió las movilizaciones Desenmascaremos el 92 y 50 años bastan. Las otras voces del planeta, contra el Banco Mundial y el FMI, así como el Movimiento contra la Europa de Maastricht y la Globalización Económica, acontecimientos que abrieron camino al movimiento antiglobalización. Fue clave en la fundación de Ecologistas en Acción en 1998. Referente indiscutible de los movimientos sociales, publicó libros como La explosión del desorden. La metrópoli como espacio de la crisis global (1993), El tsunami urbanizador español y mundial (2006), El crepúsculo de la era trágica del petróleo (2008) o La quiebra del capitalismo global: 2000-2030 (2011).

Todos quienes le conocieron en los múltiples aspectos de su vida han destacado su faceta excepcionalmente humana, su disposición a aprender de los demás, su humildad, su humor y, sobre todo, su coherencia radical entre sus ideas y su forma de estar en el mundo. Sus compañeros de Ecologistas en Acción -a los que deja una enseñanza: "Atreverse a imaginar el futuro para poder influir sobre él.- le recuerdan vivo, porque para Fernández Durán, vivir era celebrar la vida.

Obituario publicado en el periódico Deia, el sábado 14 de mayo de 2011

«La dissidència està cada cop més penalitzada»

(entrevista a Òscar Espunya en El Punt amb motiu dels 20 anys de Virus editorial)

Per Francesc Espiga

En un país amb uns índexs de lectura derisoris, que una editorial sobrevisqui vint anys és pràcticament una gesta. Si aquesta editorial, a més, funciona amb un sistema cooperatiu i està especialitzada en llibres de contingut polític compromès, ja es pot parlar directament d'heroïcitat. Aquest és el cas de la barcelonina Virus Editorial, que dues dècades després d'haver nascut continua plantant cara amb un catàleg de 5.000 títols en distribució.

Com es va gestar el projecte de Virus Editorial?

Tot neix el 1991, en un moment en què no existien les petites editorials independents, ni les que treballessin específicament l'assaig crític. Ens vam ajuntar gent que veníem del moviment antimilitarista i dels ateneus llibertaris, i que començàvem a treballar en la contrainformació amb les ràdios lliures, els butlletins i una sèrie de revistes i fanzines com ara Lletra A. Primer vam començar a distribuir aquest material, vam muntar una llibreria amb música i tot plegat va anar creixent de mica en mica, fins que vam decidir fer el salt al llibre, inicialment amb la distribució de fons com ara el de La Piqueta de Madrid. A més, en aquella època també va engegar el projecte de Txalaparta, a Euskadi, i això també ens va donar una mica d'empenta per posar-nos en marxa.

Quines van ser les primeres edicions?

La primera va ser un recull de biografies de 14 maquis que havien actuat a Catalunya i l'Estat francès, i vam aprofitar per encartar-hi un tríptic que era la subscripció del primer llibre que volíem editar. Es tracta d'una biografia de Quico Sabaté, de la qual ara ja hem fet quatre reedicions. Actualment tenim diverses col·leccions: una de memòria, en què tractem bàsicament la història de la Guerra Civil i el moviment llibertari; una altra de crònica, més centrada en moviments polítics actuals; una altra d'assaig, i una de fullets sobre temes més puntuals, com ara el conflicte entre àrabs i israelians. La narrativa, pràcticament no la toquem.

És difícil tirar endavant un projecte autogestionat en un context d'economia de mercat com l'actual?

I tant!, ja que, en el fons, depens de si el que estàs editant interessa realment a la gent. Treballem amb tirades de 1.000 o 1.500 exemplars i, si no despertes l'interès del lector, és complicat tirar endavant. Un dels darrers textos que hem editat, en què es qüestiona el funcionament democràtic de Google, funciona molt bé, tot i que es pot baixar en PDF a la nostra web, i això que al començament teníem certs dubtes.

Actualment hi ha una estigmatització dels moviments socials?

La veritat és que la premsa oficial cada cop pressiona més. La dissidència està més penalitzada. A més, ara s'ha encunyat aquest terme, antisistema, que ho engloba tot, des de la gent que celebra les victòries del Barça fins a la que es manifesta el Primer de Maig. És una manera amb molt poc criteri d'etiquetar el personal. I, en això, la posició de la premsa és cada cop més descarat, tot i que també hi ha excepcions. S'està tendint al model centreeuropeu d'anar reduint la dissidència i d'encerclar-la tal com fa la policia a les manifestacions.

Internet els beneficia o els fa mal?

Ens està anant bé. Treballem directament amb els autors, i si ens donen permís per fer-ho pengem el llibre. És una bona eina per donar a conèixer el nostre fons.

I aquest aniversari, com el celebraran?

Alguna en farem, però passat l'estiu. Encara ho estem perfilant. El que sí que tenim clar és que aprofitarem l'efemèride per treure l'edició en català del nostre primer llibre.

Algun record o homenatge especial?

Sí, en primer lloc per a un autor nostre, Ramon Fernández Duran, que va morir fa poc. Tampoc no volem oblidar Antonio Téllez Solà i Diego Camacho. Per a nosaltres són tres personatges fonamentals i molt estimats, i no volem oblidar-los.

Entrevista publicada a El Punt el 17/05/2011

Abdennur Prado: «Els Estats-nació moderns volen clericalitzar l'islam per controlar-lo»

El passat 20 d'abril Abdennur Prado va ser entrevistat al programa Tots x Tots de COM Radio per Ramon Company. Al llarg de l'entrevista es parlà tant de qüestions doctrinals, com ara la homosexualitat a l'islam, com de temes de plena actualitat com la intervenció militat a Líbia o el procés de clericalització de l'islam a Europa, provocat per les pròpies institucions espanyoles i europees. Aquí podeu escoltar l'àudio:

El islam como anarquismo místico

«Si no fem res hi pot haver 700 milions d'emigrants ambientals»

Per Laia Altarriba

«Actualment hi ha entre 25 i 50 milions de persones que han hagut d'abandonar casa seva i emigrar per motius ambientals. I cada cop n'hi haurà més». El professor de la Universitat de Sevilla Jesús M. Castillo alerta d'aquest fenomen al llibre Migraciones ambientales. Huyendo de la crisis ecológica en el siglo XXI (Virus Editorial, 2011). Castillo alerta que els països europeus no estem al marge d'aquest fenomen, com s'acaba de demostrar al Japó.

Per què cal abordar d'una manera específica aquestes migracions?

Perquè estem en un context de crisi ecològica global i cada cop, malauradament, la degradació ambiental està més estesa i hi ha més éssers humans que es veuen obligats a abandonar les seves terres per culpa d'aquesta degradació. I el canvi climàtic encara ho agreuja més.

Les institucions internacional ajuden aquests milions de persones?

Les Nacions Unides hi responen des de la seva agència per als refugiats amb ajuda assistencial. Però encara no s'ha reconegut la figura del refugiat ambiental. Si la figura de refugiat a partir de la Segona Guerra Mundial s'entén com a persona perseguida per conflictes bèl·lics o polítics, ja és hora que s'entengui que hi ha gent perseguida per degradació ambiental i que els governs no fan res per impedir-la, o que fins i tot la fomenten.

Per què diu que la fomenten?

Doncs, per exemple, la fomenten quan construeixen grans infraestructures que desplacen milions de persones. D'això en sap molt el govern de la Xina, amb la construcció de l'empresa de les tres gorges. També ho fomenten quan no fan tot el que caldria per evitar les emissions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera i, per tant, provoquen el canvi climàtic que fa que cada vegada els fenòmens meteorològics extrems siguin més intensos. I ens trobem imatges al país més ric del món típiques d'un país empobrit quan, per exemple, el Katrina va impactar contra la ciutat de Nova Orleans.

Al llibre afirma que hi ha entre 25 i 50 milions d'emigrants ambientals actualment al món. D'on provenen, la majoria, i cap on van?

La majoria provenen de països empobrits, i es mouen entre aquests països, ja sigui dins de fronteres nacionals o en migracions que es diuen "de sud a sud". Només una minoria es mouen dels països empobrits als països enriquits. Però, a més, cada vegada tenim més emigrants ambientals als països enriquits, perquè la crisi ecològica global augmenta en intensitat i, de sobte, es viuen situacions catastròfiques, que alguns alertàvem que es podien donar i mentre que d'altres sembla que no ens creien. L'últim exemple és el que ha passat al complex nuclear de Fukushima, al Japó.

Hem de parlar, doncs, d'emigrants ambientals arran de Fukushima?

I tant. Tenim zones que estan del tot degradades ambientalment per isòtops radioactius que provoquen càncer. Hi ha gairebé 200.000 emigrants ambientals provocats per contaminació radioactiva. I, en total, més de 500.000 provocats pel tsunami, que és un fet natural que s'ha convertit en una catàstrofe.

A l'Estat espanyol hi ha el risc que un desastre forci una part de la població a emigrar?

Sí, perquè som l'estat d'Europa més perjudicat pel canvi climàtic: tenim problemes importants com la desertització, que avança al sud-oest de la península ibèrica. I, a més, a Catalunya hi ha centrals nuclears.

Com es poden minimitzar els riscos?

En el cas d'un terratrèmol podem tenir edificis antisísmics i per protegir-nos d'un tsunami podem tenir boscos costaners protectors i un sistema d'alerta. I pel que fa a l'energia nuclear, el que hem de tenir és un moviment de masses que s'hi oposi i que faci que no es construeixin més centrals i que es tanquin les que hi ha en funcionament.

El seu llibre apunta que pot ser que l'any 2050 hi hagi 200 milions d'emigrants ambientals al món. En què es basa per dir-ho?

Doncs em baso en estudis que s'han fet a l'ONU i en algunes universitats nord-americanes. La forquilla, en realitat, és molt àmplia, les prediccions van de 150 a 700 milions d'emigrants ambientals d'aquí 40 anys. Si no canviem la direcció cap on anem, és el que tindrem. La xifra no és catastrofista ni alarmista, sinó que senzillament s'intenta modelitzar un fenomen que és molt complex.

La gent llegeix tot això que explica i potser es pregunta què pot fer.

Jo crec que hi ha diversos nivells d'actuació. Hi ha el nivell del consum responsable, que és disminuir els impactes ambientals reduint, reutilitzant i reciclant els residus. Però a les nostres cases s'hi produeixen només un 10% dels residus, s'hi consumeixen només un 10% de l'aigua i un 10% de l'electricitat. Així que el consum responsable és important, però no n'hi ha prou. El que hem de fer és actuar políticament en la nostra vida quotidiana i exigir cada vegada més participació directa de la ciutadania en temes ambientals. Hem d'anar a un horitzó en què nosaltres mateixos gestionem els nostres recursos naturals i aprendre, per exemple, de la lluita del poble bolivià, que es va enfrontar directament a la privatització de l'aigua i va guanyar.

Entrevista publicada al diari Ara, el 10/05/2011

Migraciones ambientales

Huyendo de la crisis ecológica en el siglo XXI

 

Ha muerto un hombre digno

La mañana del pasado 10 de mayo Ramón Fernández Durán nos abandonaba tal y como él había decidido hacerlo, repartiendo cariño entre aquellos que le han rodeado y afrontando el último tramo de su vida con la misma lucidez con que en otros momentos ha tenido que enfrentar decisiones difíciles e importantes; en este caso la más dura de todas: abandonar definitivamente una vida realmente rica e intensa. Para Ramón, decir y hacer ha sido siempre una misma cosa y esa ha sido su actitud en los tres últimos meses tras decidir no prolongar un tratamiento de quimioterapia que se presentaba como una simple agonía, y marcharse amando, pensando y compartiendo sus reflexiones con tod@s nosotr@s.

Con él se va alguien a cuyo pensamiento recurriremos durante mucho tiempo, y de quien seguramente mucha gente se preguntará a menudo sobre su opinión ante los acontecimientos que nos quedan por vivir.
A la vez, Ramón dejó marcado en todos aquellos espacios de los que formó parte o a los que contribuyó, un profundo sentimiento de lo colectivo. Por sabiduría y por humildad, siempre fue consciente de que todo lo escrito corría el riesgo de ser una acumulación de palabras fósiles, sin los proyectos y las personas que en sus últimas semanas de vida le han rendido homenaje. Ha dejado una huella profunda y nos ha dejado en herencia la seguridad de que sólo desde lo colectivo podremos seguir construyendo reflexiones y formas de resistencia ante los retos que se nos presenten, empezando por el un momento tan difícil y decisivo como el actual.

En el caso de Virus editorial, tenemos una deuda muy especial con él. Durante años, Ramón depositó en Virus la confianza que nos permitió plasmar en libros buena parte de su creación intelectual. Textos imprescindibles e insustituibles que siguen siendo una aportación inestimable para entender el mundo en que vivimos, y que si hoy son un punto de referencia para entender los acontecimientos de urgencia, en el futuro serán ineludibles a la hora de conocer la historia de la que somos testigos. Con Ramón se va un compañero de viaje, que creyó como pocos en la valía de esta editorial.

Alguien dijo que digno es aquello que merece ser conservado. De Ramón Fernández Durán merece serconservada su actitud, su labor, su ejemplo. Ha muerto un hombre digno, y con él su capacidad de luchar y de amar, de pensar y de hacer Es mucho lo que se va con él, pero también mucho lo que se queda. Se va un hombre digno y se queda la necesidad de pelear por una vida que merezca la pena ser vivida.

con todo el cariño, el colectivo vírico

Otros textos de despedida de Ramón Fernández Durán:

Ramón Fernández Durán, referente del ecologismo (obituario de Tom Kucharz y María González Reyes, en nombre de Ecologistas en Acción, publicado en El País )

Berlín, Ramón, Madrid (Jacobo Ribero, en la web de Diagonal )

Berlín, Ramón, Madrid

Por Jacobo Rivero

Ilustración de Isabel Vázquez

Cuando el muro de Berlín cayó bajo los martillazos de la gente, cansada de vivir en la asfixia del socialismo forzoso, Ramón se paseaba por la ciudad en bicicleta. La gente entraba en los concesionarios de coches y las tiendas de occidente para ver si aquello era real, para mirar sin derecho de compra los lujos que ofrecía el otro lado del telón. Mientras la ciudad vivía en un estado de excitación, y unos pocos se manifestaban para tratar de denunciar las vergüenzas de la sociedad de consumo, buena parte de la izquierda se preguntaba, agrupados en células, cómo había podido ocurrir aquello. Era demasiado tarde, el Mercedes de Ceausescu se había quedado sin gasolina antes de llegar a los pirineos, y el motor ya venía gripado en Bucarest, vía Moscú.

De la descomposición que se produjo alrededor de la falta de respuestas, pocos, muy pocos, podían decir que la resaca no les había afectado. Ramón era uno. Desde el movimiento ecologista había apostado por una autonomía que no debía nada a nadie, que se construía en una forma de ser, y de estar, que no era complaciente con mitos ni líderes, tampoco con consignas ni panfletos. A través del pensamiento, el conocimiento, y la palabra, construir colectivamente un tiempo de vida y de luchas alejado de la lógica destructiva del capital, “una partida de cartas que se juega desde hace milenios”, decía él en uno de sus primeros libros.

La forma de estar no era una cuestión menor. Acostumbrados a discursos autocomplacientes, y grupos políticos más preocupados por el marketing de empresa que el activismo social, Ramón se presentaba desde la complicidad. Una forma de respirar colectivamente que se construía desde el plano de lo común, de la cooperación, y de los procesos constituyentes. A través de las reivindicaciones ecologistas, de las denuncias contra la barbarie del capital y la globalización, o de las luchas por los derechos de ciudadanía. En cualquiera de los estadios posibles su presencia era una garantía de cordura y encuentro.
Gracias a él, vivir en este Madrid de muros, billetes, explosiones, tsunamis, injusticias, y ladrillos era mucho más llevadero

Sus libros, sus textos, sus intervenciones en público o en privado, eran siempre una aportación precisa desde la que aventurar los escenarios del conflicto. Consciente de lo difícil que era “romper la dinámica demencial del capital”, también lo era de “saber si eso es posible”. Pero entre resignarse e intentarlo, Ramón eligió lo segundo, y gracias a él, vivir en este Madrid de muros, billetes, explosiones, tsunamis, injusticias, y ladrillos era mucho más llevadero.

Hace tiempo Ramón decidió marcharse. La necesidad de vivir con dignidad era su opción política en la lucha contra una enfermedad que pretendía quitarle la palabra. Eligió hacer de ese proceso un encuentro colectivo, desde el cariño y la reivindicación, desde los espacios comunes y los afectos. Y su voz se escuchó más alta que nunca, con mayor fuerza que todos los gritos imaginables, porque Ramón supo que para la “transformación total de la sociedad” sólo se podía caminar de la mano, con pasos cortos, con alegría, y buena voluntad.

Ramón nos avisó para que tuviéramos los ojos bien abiertos, para que cuando se caiga el muro de la vergüenza que encierra este modelo social, en la fiesta de la victoria, esta vez sin engañosos escaparates, él estuviera con nosotros, con la elegancia que le caracterizaba, como hizo tantas veces.

Desde el cariño.

Publicado en la web de Diagonal el pasado martes 10 de mayo de 2011

Ramón Fernández Durán, referente del ecologismo

Por Tom Kucharz y María González Reyes

A Ramón Fernández Durán, miembro de Ecologistas en Acción, la muerte no le cogió por sorpresa anteayer por la mañana. En el mes de marzo, el intelectual y militante del ecologismo social desde hace más de treinta años, había hecho pública una carta de despedida. En ella, reivindicaba el derecho a una muerte digna y hacía un repaso de su trayectoria vital: «Me da algo de pena desaparecer en estos momentos en que la Historia parece que se acelera, pues se ha puesto otra vez en marcha irresistible después de que nos alertaran en los noventa sobre el Fin de la Historia. Y esta nueva activación de la Historia viene también determinada cada vez más por la Crisis Energética, Ecológica y Climática que amenaza al Planeta y a las sociedades humanas. Sobre todo la primera, a corto plazo, pues el principio del fin de los combustibles fósiles, a punto de empezar, va a suponer una ruptura histórica total. En los últimos 60-70 años, el sistema urbano-agro-industrial mundial ha consumido grosso modo la mitad de los combustibles fósiles que disponía el Planeta. Y eso ya no puede continuar más tiempo, pues estamos a punto de iniciar el declive energético fósil».

Ramón Fernández Durán (Sevilla, 1947), de formación ingeniero de caminos y Premio Nacional de Urbanismo, iniciaba su activismo político en la lucha antifranquista desde los entornos autónomos del Madrid de los años setenta. Dejó su plaza de funcionario e inició un nuevo viaje hacia la creación intelectual y la militancia político-social: Ramón abandonó la construcción de puentes de hormigón para hacerse ingeniero de puentes políticos, más difíciles y frágiles. Participó en los setenta en organizaciones barriales. En los ochenta, impulsó activamente el movimiento contra la OTAN. En los noventa, promovió las movilizaciones «Desenmascaremos el 92» y «50 años bastan. Las otras voces del planeta», contra el Banco Mundial y el FMI, así como el Movimiento contra la Europa de Maastricht y la Globalización Económica, acontecimientos que abrieron camino al movimiento antiglobalización. Fue clave en la fundación de Ecologistas en Acción en 1998. De su mano hemos entendido la economía financiera, el papel de los combustibles fósiles en el capitalismo y las graves repercusiones socioambientales de la Unión Europea.

Referente indiscutible de los movimientos sociales, ha publicado, entre otros, libros como La explosión del desorden. La metrópoli como espacio de la crisis global (1993), El tsunami urbanizador español y mundial (2006), El crepúsculo de la era trágica del petróleo (2008) o La quiebra del capitalismo global: 2000-2030 (2011).

Quienes conocieron a Ramón en manifestaciones, asambleas, Universidades y foros siempre han destacado su faceta excepcionalmente humana, su disposición a aprender de los demás, su humildad, su humor y, sobre todo, su coherencia radical entre sus ideas y su forma de estar en el mundo. Cotidianamente nos ha enseñado con su trabajo, sus afectos, su saber vivir, cómo conjugar su gran capacidad intelectual con esas otras tareas, tan invisibles como importantes, como llevar las pancartas o no marcharse de una fiesta sin fregar los cacharros.

Para él vivir era celebrar la vida con la vida: con su compañera Ana Hernando, militante feminista; con esa familia que se quiere mucho; y con esa otra familia incompleta, diversa, inconforme, rebelde e imperfecta de la que forma parte, los movimientos sociales.

Con su coherencia vital y su ejemplo nos deja una enseñanza: «atreverse a imaginar el futuro para poder influir sobre él». Eso haremos, compañero.

Obituario publicado en El País el pasado jueves 12 de mayo

Abdennur Prado: «Cal recuperar la dimensió llibertària de l’islam»

Per Irene Urango i Débora de Pina

Foto de Robert Bonet

Barceloní de 43 anys, quan en tenia 26 va decidir convertir-se a l’islam. La decisió la va prendre després de passar uns anys retirat al camp, on reconeix que va viure“una experiència poètica”. Ateu convençut, considera que, a través de l’escriptura, va descobrir una nova dimensió espiritual de l’ésser humà, lluny de qualsevol discurs clerical. Assegura que l’islam el va trobar a ell quan, en una llibreria de Barcelona, va agafar un Alcorà i hi va llegir un versicle idèntic a un dels seus escrits: «Em refugio en aquell que fa esclatar l’aurora». Actualment, és presidentde la Junta Islàmica de Catalunya i director del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic. Resident a Còrdova, Prado ha vingut a Barcelona per participar en el Curs d’Estudis Crítics des de les Ciències Socials que ha promogut un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Filologia. Recentment, ha presentat un llibre, El islam como anarquismo místico, on planteja una visió pròpia de viure i reinterpretar la cosmovisió alcorànica.

La tesi principal de la teva obra ressalta els vincles que uneixen l’islam amb l’anarquisme, un fet que sorprèn si tenim en compte que els moviments llibertaris, a Occident, normalment s’identifiquen amb l’ateisme.

Hem de tenir en compte que, al llarg de la història, moltes de les idees que es troben a la base de l’ideari anarquista abans han estat presents en el llenguatge religiós. A Europa, moviments com els mil·lenaristes o els anabaptistes ja negaven la propietat privada o la usura, vivien en comunitats i rebutjaven qualsevol estructura de poder.

Què et va portar a establir aquest vincle?

Com a musulmà que prové dels moviments llibertaris, vaig sentir la necessitat imperiosa de recuperar aquesta dimensió de l’islam que es troba present a l’Alcorà i que es manifesta en moltes comunitats en termes de petites resistències locals, en la desconfiança vers el poder, en la solidaritat i en el suport mutu. Precisament, el que més em va atreure de l’islam va ser l’absència de mediadors, el rebuig a l’església i el sacerdoci, és a dir, tot allò que, com a occidentals, ens allunya de la religió perquè imposa pràctiques repressives. Per tant, considero que cal recuperar aquesta dimensió llibertària com un acte d’insubmissió vers les representacions oficials d’un islam patriarcal, autoritari i alienant.

Però aquest islam que presentes no és el mateix al qual ens tenen acostumades...

L’islam, com qualsevol altre manifestació de l’espiritualitat humana als segles XX i XXI, està sotmès a un procés de control i burocratització molt fort que l’ha conduït a l’apropiació per part de l’Estat. L’objectiu de la seva domesticació és posar-lo al servei del poder i fer-lo encaixar en el marc contemporani de l’Estat-nació i les polítiques neoliberals al servei del capital. Així ho demostra la creació d’òrgans com el Ministeri d’Afers Religiosos, els consells d’ulemes o el nomenament de grans muftís. L’Alcorà critica això de manera radical i reiterada, ja que representa tot el que l’islam rebutja per antonomàsia: la idolatria, la clericalització i la utilització de missatges alliberadors per part del poder. Això crea confusió entre els propis musulmans, que acaben identificant l’islam amb aquesta realitat imposada que no es correspon amb els principis de l’Alcorà.

D’on creus que prové el sentiment islamòfob que hi ha a Occident?

Les arrels d’un sentiment contrari a l’islam les trobem en el colonialisme i el discurs creat per l’acadèmia i les universitats. L’historiador Edward Said ja va exposar aquestes tesis orientalistes, segons les quals, a Occident, es representa l’Orient i l’islam amb conceptes com el fanatisme, la barbàrie o la deixadesa. Aquesta visió negativa i infantil dels pobles és la que justificaria el projecte colonial. El que cal tenir molt present és que aquesta no és una fòbia sorgida espontàniament entre la societat civil, sinó que és una ideologia construïda per part de determinats poders i corporacions financeres amb molts interessos sobre la regió. A Europa, ningú no hagués donat suport a la invasió de l’Iraq si no hi hagués hagut aquest substrat islamòfob.

Fins a quin punt els mitjans de comunicació també són còmplices d’aquesta visió de l’islam?

Els mass media reprodueixen aquest discurs orientalista amb la tria específica d’imatges negatives en relació a l’islam. Paradoxalment, presenten els governs de molts països àrabs i islàmics com a dictadures teocràtiques, quan, en realitat, aquests règims han rebut el suport i han estat promoguts per Occident, com és el cas del wahhabisme a l’Aràbia Saudita. En un context de guerra freda, els països occidentals van finançar, a través dels petrodòlars, una visió de l’islam alienant, moralista i reaccionària que desactivava qualsevol component revolucionari. És a dir, van donar suport a governs d’aparença islàmica, però que adoptaven totes les mesures de l’FMI i els governs occidentals.

Creus que es poden fer altres interpretacions dels textos?

Sí, però considero que aquesta lectura és necessària per poder recuperar els valors de justícia social propis de la cosmovisió alcorànica, així com per establir un punt de trobada i cooperació entre els musulmans i els moviments altermundistes. És imprescindible trobar aquest punt de convergència si el que volem és articular una lluita global que doni resposta a una dominació global. Els moviments socials han de tenir en compte que una quarta part de la humanitat és musulmana i un 90% segueix pràctiques religioses.

Quina anàlisi fas de les revoltes i insurreccions que està vivint el món àrab?

Considero que s’ha produït un buit ideològic molt important, en un context en què les noves generacions han viscut el fracàs del panarabisme i del discurs polític islamista oficial. Tampoc no podem oblidar els anys anteriors de lluita. A Egipte, per exemple, l’any 2006 ja va haver-hi una vaga general molt important que va ser fortament reprimida, però, d’això, els mitjans de comunicació no en van parlar.

Només presenten el component juvenil de les revoltes i obvien per complet la dimensió social que reclamen els treballadors. Les insurreccions es mostren com un reclam exclusiu de democràcia i llibertats, és a dir, d’occidentalització. Tinc els meus dubtes sobre com acabarà perquè ja s’està posant en marxa una contrarevolució, però, de totes mane-res, considero que aquestes insurreccions marcaran un abans i un després en l’imaginari col·lectiu àrab i que res no tornarà a ser igual. S’ha demostrat que, quan la població –treballadors i jovent– s’uneix, poden canviar moltes coses.

Quin paper hi ha jugat l’islam en tot plegat?

Estic convençut que l’esperit de rebel·lia inherent a l’islam hi ha estat present de forma molt important, per molt que el discurs islamista oficial, com el del gran muftí de l’Aràbia Saudita, clamés a l’ordre social. Fins i tot el musulmà més conservador sap que l’islam és un moviment que reclama més justícia social. Una altra cosa que tampoc no han explicat els mitjans és que la dimensió islàmica de les insurreccions ja no s’articula al voltant dels partits islamistes dels Estat-nació, sinó a través d’aquest esperit islàmic d’insubmissió a qualsevol altre poder que no sigui Al·là.

Quin objectiu creus que persegueix França amb la prohibició del burca als espais públics?

El poder escull aquelles representacions de l’islam que li interessen per generar alarma social i construir un enemic intern. Si es produeix aquesta amenaça, la població demana a l’Estat que la protegeixi, la vigili i la controli, passant per damunt d’altres drets socials. És clar que el burca és una peça aberrant, però no és cert que sigui pròpia dels musulmans. Es tracta d’una peça preislàmica d’unes tribus paixtus de l’Afganistan que, a través de la globalització, s’ha convertit en una icona mediàtica i han establert una falsa connexió entre el burca i l’islam. En el fons, la decisió del govern francès és una promoció del propi burca que en reforça l’estereotip. Les comunitats musulmanes marginals que se senten rebutjades i que generen una contracultura de ruptura amb els valors de la societat d’acollida poden acabar adoptant el burca com un símbol. I això, el govern francès ho sap perfectament.

Quina és la tasca del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic?

El congrés va sorgir de la necessitat de tractar un dels reptes més grans de l’islam en l’actualitat: el tema del gènere en unes societats profundament patriarcals. Alhora, buscàvem donar ressò als diferents moviments intel·lectuals i associacions que, des de Malàisia fins a Indonèsia, passant per Jordània o Sudàfrica, reivindiquen una lectura igualitària de l’Alcorà i que es mostrin altres lideratges islàmics, en aquest cas, feministes. El que cal tenir en compte és que cada context ha de fer front a una realitat social concreta i, per tant, ha de tenir una lluita pròpia. Al sud de l’Índia, per exemple, algunes associacions de dones musulmanes han aconseguit trencar amb les congregacions d’homes tradicionalment vinculades al poder i n’han creat de pròpies, amb més de 50.000 seguidors; d’altra banda, a Nigèria, hi ha moviments contra l’aplicació discriminatòria de la xaria vers la dona. En definitiva, volem contrarestar els discursos dominants de la dona a l’islam.


Acusat d’apologia del terrorisme

El 23 de març, Abdennur Prado va publicar un article titulat «Tendrán su 11-M» al portal d’Internet Webislam. L’endemà, la premsa se’n feia ressò amb titulars com «Una web islamista diu que Zapatero tindrà el seu 11-M per la intervenció a Líbia» (TV3) o «Un activista islàmic català avisa el govern que tindrà el seu 11-M per actuar a Líbia» (La Vanguardia), en els quals s’acusava a Prado d’amenaçar l’Estat espanyol amb un nou atemptat com a venjança per la participació espanyola en la intervenció militar de l’OTAN a Líbia.

Dies després, Abdennur va escriure una nota aclaridora al seu bloc personal, on assegurava que l’objectiu últim de l’escrit era comparar un fet traumàtic de l’ideari col·lectiu espanyol, com és l’11-M, amb el que està vivint la població civil líbia arran dels bombardejos de l’OTAN: «El que vol dir és que cada bomba que cau sobre Líbia i mata civils innocents amb l’ajuda espanyola ja és una reedició de l’11-M. Aquest text constitueix un al·legat apassionat contra la violència, un crit de dolor davant la barbàrie».

Prado reconeix que el títol és «desafortunat», però assegura que, si aquest no hagués estat escrit per un musulmà, s’hauria interpretat com una advertència o un temor, però mai com una amenaça: «El meu problema és que parlo com a ésser humà i no m’adono que ser musulmà a Occident condiciona la majoria de persones que et llegeixen. Jo, a més de musulmà, també sóc anarquista, català i moltes altres coses». En aquest sentit, assegura que els mitjans necessiten generar espectacle i polèmiques artificials per apartar l’opinió pública dels problemes reals, tot i que qualifica l’incident de «simple anècdota».

El dia següent de la publicació de l’escrit esmentat a la portada, Webislam el va retirar i va emetre un comunicat on demanava disculpes a totes aquelles persones que s’haguessin pogut sentir ofeses. Tot i això, el portal defensava la pluralitat i la diversitat d’opinions de la comunitat i reiterava la seva repulsa i condemna als atemptats de l’11-M a Madrid.


Entrevista publicada al suplement Illacrua del setmanari Directa n.º 227, el 4 de maig de 2011

El islam como anarquismo místico

Ha muerto Ramón Fernández Durán

Alguien dijo que digno es aquello aue merece ser conservado. De Ramón Fernández Durán merece ser conservada su su actitud, su trabajo, su ejemplo. Hace unas horas murió un hombre digno, y con él su capacidad de luchar y de amar, de pensar y de hacer; todo lo que se va, todo lo que nos deja, todo lo que se queda. Se va un hombre digno y se queda la necesidad de pelear por una vida que merezca la pena ser vivida.