Audio de la presentación en Madrid de Food Wars

La presentación en Traficantes de Sueños de Food Wars, de la que os ofrecemos el audio, sirvió para hablar de la geopolítica del hambre y del uso estratégico de los alimentos, la alimentación y la agricultura, desde diferentes puntos de vista: el papel de la cooperación internacional, la verdadera función de las grandes instituciones internacionales, la repercusión sobre el campesinado europeo u occidental... fueron entre otros los temas que se trataron en una mesa rica y diversa.

 

  Food Wars


15/02/2013 15:58:54 Versió per imprimir

Un abisme insuperable

Per Xavier Diez

Murray Bookchin (1921-2006), un dels més més destacats historiadors i teòrics de l'anarquisme, autor d'una interessant història de l'anarquisme espanyol i amb una extensa bibliografia de recerca i reflexió, esdevingué un dels principals pensadors llibertaris del darrer terç del segle XX. Sempre amb la voluntat de llegir críticament la realitat, va viure amb preocupació l'extensió d'un seguit de corrents anarcoindividualistes, a cavall entre l'estirnerisme, la tradició individualista nord-americana i el New Age. A parer seu, i amb una certa justificació, considerava que aprofundir en el camí de la revolta individual, amarada d'un cert "indigenisme" (en el sentit que representava la ressurrecció del mite del bon salvatge) i un primitivisme de cap de setmana, feia de moltes (i molt populars) tendències socialistes caure en el parany de l'esterilitat.

Bookchin, per contrarestar la popularitat de teòrics com el primitivista John Zerzan, l'anarcofeminista Susan Brown o l'anarquista ontològic i Sufí Hakim Bay, redactà un breu assaig a mitjans noranta. Sense menystenir algunes de les conclusions interessants d'aquest conjunt de noves famílies llibertàries, alertava del perill que aquestes concepcions, massa impregnades de postmodernisme i elitisme fatu, no fessin altra cosa que anul·lar tota capacitat crítica i constructiva entre la dissidència social a occident. Per a l'historiador novaiorquès, defensor de concepcions kropotkinianes, les actituds de bona part dels partidaris d'aquests corrents, a partir del seu aïllament de la realitat, els podia portar a un reaccionarisme llibertari, com de fet ja succeeix amb una part del moviment, que assumeix idees neoliberals. Un reaccionarisme llibertari al qual es pot arribar precisament des d'arguments confusos, cínics i sofisticats que recorden "el banquer anarquista" immortalitzat per Pessoa.

En certa mesura, ni la polèmica ni la crítica són nous. Almenys des de la dècada de 1920 Max Nettlau ja denunciava "la dispersió de tendències" que implicava l'aparició, en el tombant del XIX, els primers grups individualistes francesos. També recordo una traducció mecanuscrita (dels anys seixanta?) d'una diatriba de Luigi Fabbri contra aquestes actituds aristocràtiques que es derivaven de l'hedonisme de bona part d'aquests col·lectius. De manera que Bookchin no fa sinó repetir un fet inherent a la condició llibertària: la tensió entre la igualtat i la llibertat, la dificultat de combinar la dimensió individual i col·lectiva.
L'assaig, tanmateix, és brillant en el sentit que realitza una crítica molt ben argumentada contra algunes idees que, en una primera impressió poden resultar seductores, i que tanmateix acaben tenint una complicada cara B.
Un bon llibre de filosofia llibertària que serveix per netejar unes quantes teranyines acumulades al cap.

Ressenya publicada al bloc Passive Resistance to the Incompetent Authority el 8 de febrer de 2013

 

  Anarquismo social o anarquismo personal


15/02/2013 14:57:02 Versió per imprimir

Jann-Marc Rouillan estará en Catalunya desde el sábado

Finalmente, Jann-Marc Rouillan viajará a Catalunya a partir del sábado. El acto previsto en Berga para hoy se aplaza al sábado mismo y el resto de actos se mantienen tal y como estaban anunciados: el 18 en Barcelona-CCCB y el 19 en la Universitat de Girona. También estará el día 21 en Cervera, durante la presentación de la XVI Marxa Homenatge al Maquis, que se realizará en la Sala La Pérgola a las 20 horas. Seguimos!


12/02/2013 16:07:22 Versió per imprimir

La Convivencialidad: claves para comprender el escenario cada vez más insostenible de nuestro mundo

Por Dionisio Romero

Se reedita ahora de nuevo este libro escrito por Ivan Illich en los años 70. Es interesante volver a leer los trabajos de este autor escritos hace unas décadas para constatar la certeza de muchos de sus análisis sobre nuestra sociedad: «Dentro de muy poco, la población perderá la confianza, no sólo en las instituciones principales, sino también en los gestores de la crisis». «Lo que es ya evidente para algunos, de golpe saltará a la vista de la mayoría: la organización de toda la economía dirigida para una vida "mejor" es el mayor obstáculo para una buena vida».

Ivan Illich, prolífero pensador, lingüista reputado, filósofo, teólogo y crítico de la sociedad moderna, nos dejó sus análisis de las distintas realidades sociales y políticas de nuestro mundo, con lucidez y erudición. Su obra más famosa fue La sociedad desescolarizada, donde reflexiona sobre la función institucionalizadora y alienante de la educación, cuya única función es formar ciudadanos utilitaristas y competitivos. Para Ivan Illich la escuela es la institución más importante en la perpetuación de un mundo de dominio de lo técnico y de sumisión del hombre a la economía.

En el libro editado por Virus editorial, reflexiona sobre el sometimiento del hombre a las herramientas de la sociedad tecnológica e industrial, y propone un nuevo paradigma que define como sociedad convivencial: «Por convivencialidad entiendo lo contrario a la productividad industrial. Cada uno de nosotros se define por la relación con los otros y con el entorno, así como por la relación profunda con las herramientas que utiliza». Su análisis, siguiendo su estilo característico, es globaly relacional, repasando desde el uso del lenguaje hasta la educación, la economía, la política, la ciencia etc. Realidades todas que convergen en la configuración de un mundo donde el hombre pierde su libertad y queda aplastado por sus propias herramientas. La paradoja que presenta es la de una humanidad que es instrumentalizada e institucionalizada por sus propias creaciones.

En los actuales tiempos de crisis, su análisis adquiere mayor justeza y su pronóstico de las consecuencias catastróficas de nuestra gestión política y económica se ha demostrado acertado. Ivan Illich despliega un aparato reflexivo bastante personal, fuera de modas académicas y de escuelas filosóficas, lo que hace que su relato sea, según nuestro criterio, muy atractivo. Su acercamiento a las realidades de nuestro mundo está lleno de ideas originales, descubrimientos y aclaraciones eruditas y accesibles, especialmente en cuestiones lingüísticas y del uso del lenguaje.

Hacía muchos años que no releiamos a este autor, ahora un poco olvidado, y nuestra impresión no ha podido ser más positiva. Con el tiempo sus pronósticos se revelan pertinentes, aunque muchos de sus argumentos y datos de análisis hayan podido verse transformados con los años. En lo sustantivo, su obra nos habla con profundidad de los tiempos actuales y además propone soluciones y estrategias. Por todo ello recomendamos su lectura, pues en ella encontrará el lector numerosas claves para comprender el escenario cada vez más insostenible de nuestro mundo.

 

Reseña publicada en Agenda Viva n.º 30, invierno 2013

 

  La Convivencialidad


01/02/2013 09:51:13 Versió per imprimir

Food Wars: argumentos contundentes para la crítica del régimen agroalimentario

por Carmen de la Cámara Arilla y Victòria Soldevila Lafón

Walden Bello no defrauda. El libro Food Wars. Crisis alimentaria y políticas de ajuste  estructural es una crítica razonada y convincente a las relaciones capitalistas que  imperan en la producción agrícola actual y a la «reforma agraria dirigida por el  Mercado», en suma, a la agricultura industrial capitalista. Un análisis que termina  siendo un alegato a favor de la soberanía alimentaria, no solo por su carácter respetuoso con la población campesina y por su racionalidad ecológica, podríamos decir, por razones de equidad, sino también por razones de eficiencia, ya que niega la superioridad de la agricultura industrial capitalista en términos de producción. El contenido del libro concuerda más con la segunda parte de su título, el ajuste  estructural impuesto por los organismos internacionales a los países subdesarrollados, que con la primera, ya que la crisis alimentaria se analiza de forma pormenorizada solo  en el epílogo de Tom Kucharz. El grueso de los capítulos anteriores desgrana los efectos del ajuste estructural en algunos países seleccionados. La estructura del libro  permite la lectura independiente de cada uno de estos casos, que no resultan exhaustivos pero sí dan, al lector no experto en la materia, una idea clara de la  realidad de las políticas agrícolas en estos países. Cada capítulo incorpora al final del mismo un útil apartado de conclusión que resume en unas pocas líneas las ideas  principales del capítulo.   

El capítulo introductorio sienta las bases teóricas de lo que después se estudiará en los análisis de casos. En este capítulo se explica como las políticas neoliberales han  conseguido la difusión de las relaciones capitalistas de producción en el ámbito de la  agricultura, amenazando la supervivencia campesina y extendiendo la alienación de la tierra, su mercantilización y venta. Su hipótesis de partida se basa en que la actual  crisis alimentaria no puede entenderse sin tomar en cuenta el proceso de destrucción  de la agricultura campesina por parte de la agricultura capitalista. Un proceso que se  inició con la irrupción del Primer Régimen Agroalimentario a finales del siglo XIX, pero  que no se ha conseguido completar, a pesar de los esfuerzos actuales de la OMC, Banco Mundial y de los agentes de la agricultura industrializada (empresas de  biotecnología, grandes empresas transnacionales de la alimentación, etc.) para conseguirlo. La agricultura campesina ha conseguido sobrevivir y ahora se presenta  como una alternativa viable frente a un modelo de agricultura industrial cada vez más cuestionado.

En los capítulos centrales, que forman el grueso del libro, el autor analiza los casos de la agricultura mexicana (capítulo 2), filipina (capítulo 3), africana (capítulo 4) y china (capítulo 5). En todos los casos destaca el rol marginal de la agricultura en la estrategia de desarrollo del país, estrategia que prioriza la industrialización orientada a  las exportaciones y centrada en las ciudades, basada en una rápida integración en la economía capitalista global. En esta estrategia, los excedentes agrícolas se gravan  para extraer de ellos la plusvalía que sirva a la acumulación primitiva de capital. Como resultado, países todos autosuficientes en épocas anteriores pasan a ser importadores  netos de alimentos en la actualidad.

El capítulo 6 aborda más genéricamente el tema de los agrocombustibles y como la prioridad que se ha dado a su producción -ilustrada especialmente con el caso de  Brasil- ocasiona hambrunas en países con larga tradición de seguridad alimentaria. También pone en entredicho las supuestas bondades ‘ambientales’ de los agrocombustibles y desenmascara a quiénes son los verdaderos beneficiarios de las  ingentes ayudas públicas a la producción de este tipo de combustibles.

En el capítulo 7 encontramos una descripción de las iniciativas de resistencia y de organización -sobre todo la Vía Campesina- alternativas al paradigma productivo neoliberal. Todas ellas buscan articular una propuesta alternativa al régimen  agroalimentario actual y destacan las ventajas de las pequeñas explotaciones frente al  monocultivo que se extiende siguiendo los criterios de eficiencia productiva que rigen  en la perspectiva ortodoxa. Se trata, en definitiva, de un homenaje a los que luchan por un nuevo modelo en el sistema agroalimentario global y resalta el papel de Vía Campesina como aglutinador de estos esfuerzos. Los agricultores y campesinos emergen como una nueva fuerza en lucha no sólo para transformar el sistema  agroalimentario mundial, sino que aportan fundamentos esenciales para una  transformación más amplia de la sociedad y la economía, vinculada al proceso de  ‘desglobalización’. 

En el epílogo a la edición española se señala (con nombres y apellidos) a los principales causantes de las crisis alimentarias globales actuales (la del 2007-2008 y la  actual): la especulación financiera, los fondos de pensiones y de inversión, los agrocombustibles, las instituciones internacionales (la OMC, el Banco Mundial), la  Unión Europea, los mercados de compensación de carbono. El texto ofrece una gran  profusión de datos para validar sus argumentaciones. Datos que ponen de manifiesto  el gran negocio del hambre y que convierten en inaplazable una transformación radical  del modelo de producción, distribución y consumo de alimentos, no sólo por motivos éticos sino, también, por razones medioambientales. El autor introduce conceptos manejados por estas interpretaciones alternativas, como el de “agua virtual”, que  resultan novedosos para los lectores que nos acercamos al libro con la curiosidad del  neófito.

En resumen, un libro que puede aportar al especialista en la materia argumentos contundentes para la crítica del régimen agroalimentario actual, pero útil sobre todo  para los lectores no expertos que buscan una primera aproximación a los problemas de la organización productiva agrícola desde un punto de vista crítico.


Revista de Economía Crítica nº14, 2.º semestre 2012

PDF del n.º 14 de la REC

 

  Food Wars


28/01/2013 11:16:24 Versió per imprimir

Ha muerto el escritor Jakob Arjouni

 

El 17 de enero hemos sabido de la muerte del escritor Jakob Arjouni. Conocido en el Estado español por las serie de novelas negras, Arjouni era conocido en Alemania también por sus obras de teatro, narraciones cortas y dos novelas ambientadas en Berlín.

Muy popular en Alemania por su detective Kemal Kayankaya, de origen turco, pero profundamente arraigado en el Frankfurt más popular, sus novelas reflejan con un humor ácido y trepidante la atmósfera de prejuicios raciales, hipocresías, arbitrariedades policiales, además de corruptelas políticas y económicas a las que se puede ver enfrentado un detective bebedor, mal habaldo,  irreverente y algo cínico, pero con "principios", esos principios que por tan evidentes y, a veces, extraños da hasta vergüenza enumerarlos.

Hijo del famoso dramaturgo alemán Hans Günter Michelsen, Jakob cambió su apellido por el de su mujer de origen marroquí, para que éste no influyera en la acogida de sus obras. Su primera obra, Happy birthday, turco, la escribió con 23 años. En Virus editorial fueron publicadas además dos entregas más de la serie, Rakdee con dos es y Más cerveza, de un total de cinco.

Sobre su personaje central, Manuel Vázquez Montalbán dijo: "Kayankaya es algo más que un investigador privado de origen turco en una Alemania construida sobre cabezas de turco. Es la mirada crítica de uno de los autores más interesantes de la novela negra contemporánea".

A Jakob Arjouni se lo ha llevado la maldición del cáncer con sólo 48 años.

 

_______

[En la Oficina de Extranjería:]

—¿Nombre?

—Kemal Kayankaya.

—¿Puede usted deletrear?

—Casi todo, pero a veces me equivoco con palabras extranjeras.

Levantó la vista y sus labios se afilaron como los de una madrastra. Tras examinarme breve y definitivamente, bufó:

—¡Su nombre!

Se lo deletreé. Sin dejar de escribir, me preguntó:

—¿Nacionalidad?

—RFA.

—Alemán —me corrigió entre dientes, para levantar al instante la vista irritada—. ¿Alemán?

—¿Se lo deletreo?

El ojo izquierdo le tembló. Nos medimos con la mirada, empujó el bloc a un lado y se echó hacia atrás, abrazando el respaldo de la silla.

—Si tiene usted la nacionalidad alemana, señor...

—Kayankaya. ¿Lleva usted mucho tiempo trabajando aquí?

Se quedó cortada.

—... eso a usted no le importa en absoluto.

—Era sólo un suponer. Si con todos los nombres que no suenan como salchicha muestra usted los mismos dotes de comprensión, será tal vez que se ha equivocado de empresa.

 

Jakob Arjouni (fragmento de Rakdee con dos es)


18/01/2013 11:49:47 Versió per imprimir

«La transición escamoteó canalladas»

Por Julián Vadillo

Miquel Izard ha dedicado gran parte de su vida de investigación a la historia de América y las políticas colonialista al otro lado del Atlántico, prestando mayor atención a los ámbitos de cimarrones. Díscipulo de los maestros Pierre Vilar y Jordi Nadal, Izard ha trabajado en la Universidad de Barcelona como experto americanista. 

¿Por qué un libro sobre la experiencia revolucionaria en Cataluña ahora?
En este momento de crisis total (económica, social, política o cultural) del sistema parlamentario liberal, quizás es aconsejable, necesario y prudente revisar el pasado para averiguar dónde erramos la ruta y que experiencias –antagónicas y estimulantes- pueden sernos útiles para enderezar tanto entuerto.

¿Cómo y cuando surgió la idea de un libro así?
Por una parte, la jubilación me dejó sin los apoyos materiales para seguir viajando a América nuestros veranos y continuar las pesquisas que inicié tras mi exilio en Venezuela sobre sociedades cimarronas; por otra muchas horas reflexionando durante una larga hospitalización, imaginando qué haría en el futuro, me sugirieron leer sobre la vida cotidiana de la gente común, en el verano de 1936, cuando los dirigentes hacían la revolución y la guerra. En alguna autobiografía detecté que durante unas semanas en Cataluña se ensayaron cambios desconcertantes e imaginativos, en producción, cultura, pedagogía, usos y costumbres o ética.

¿Qué consideras que pudo llevar al proletariado español a realizar unas de las revoluciones más profundas de la historia de la humanidad?
Pienso que llevaban décadas discutiendo, leyendo, escuchando o proponiendo una forma totalmente diferente de organizar una sociedad que consideraban represiva, desigual y despótica. En su búsqueda de alternativas se interesaron, vía Reclus, por ejemplo, por las naciones autosuficientes americanas, que los castellanos adjetivaron, de forma incomparable, como gentes “sin Dios, rey, ni ley”.

¿Cuál fue el resultado general de la experiencia colectivista en Cataluña?
Prácticamente todos los que han tratado el tema coinciden en que a nivel de producción, servicios o intercambios fueron exitosas y funcionaron mucho mejor que en la etapa anterior. Hubo incluso avances sorprendentes en comunicaciones, sanidad, ecología o educación.

Siempre se ha achacado al anarquismo la responsabilidad, o parte de la misma, de los “abusos” que pudieron cometerse en la retaguardia republicana. Sin embargo en el libro aclaras muchos de estos temas. ¿Por qué esa especial aversión al anarquismo para responsabilizarle de todo?
Precisamente porque los beneficiarios de un sistema esperpéntico, absurdo, injusto o suicida deben borrar, anatematizar o ningunear, de forma absoluta, cualquier alternativa.

¿Qué destacas más de esa experiencia? ¿La gestión económica? ¿La educación? ¿El control social por parte de los trabajadores?
Si la nueva gestión económica generó una sociedad más equilibrada y menos alienada, la nueva pedagogía pretendía formar una humanidad distinta centrada en valores genuinos y auténticos en lo ético o estético y el control social liquidaba hambrunas, injusticias y desequilibrios, modelos obsoletos e ineficientes, egoísmos castradores o crisis funestas.

¿Qué crees que puedes aportar a la historiografía sobre la Guerra Civil con este libro? ¿Y a la enseñanza social con el recuerdo de esta experiencia?
En cuanto a lo primero, sencillamente, acercarse al pasado sin prejuicios y no buscando defender intereses espurios. En cuanto a lo segundo, porfío, capaz podemos averiguar formas menos incoherentes e irracionales de funcionamiento social.

¿Crees que el movimiento de la memoria histórica ha facilitado el conocimiento más amplio de esta experiencia?
La sociedad civil ha conseguido recuperar acontecimientos y canalladas que se habían escamoteado durante esta farsa que llaman Transición, quieren presentar como modélica y tienen la desfachatez de decir llevó a la democracia. Pero los obstáculos y resistencias del poder, la iglesia o la academia siguen siendo, de momento, infranqueables. Padecemos la tiranía del franquismo parlamentario y pueden preguntarle al juez Garzón!

¿Qué utilidad le ves en la actualidad a la revolución que realizaron los trabajadores españoles en 1936?
Aprender de una experiencia que fue exitosa y estimulante. Movimientos como el madrileño de la Puerta del Sol se preguntan si hay otro mundo posible y durante el inverosímil e inimaginable verano del 36 se imaginó cualquier mudanza, todo era cuestionable y posible, predominaron entusiasmo euforia, espontaneidad, esperanza, frente a la sociedad anterior, dominada por apatía, desaliento, engaños, pesimismo y  desequilibrio.

 

Entrevista publicada en Diagonal, el 10 de enero de 2013

 

 

Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros


10/01/2013 17:26:59 Versió per imprimir

La ficció que d'una societat de classes mitjanes

Per Barrikada

Quan apareix un economista per la tele automàticament se’ns presenta com si es tractés d’un científic neutre, erudit i les seves paraules es converteixen en cuasiveritats. S’amaga d’aquesta manera la ideologia que contenen les seves declaracions i les seves receptes. Que l’economia sigui una ciència com ho és la física i que les decisions econòmiques no són polítiques és un dels primers tòpics desmuntats per aquest llibret. De manera clara, entenedora i didàctica ens acosta al que ha sigut i esta sent la crisis. Desmunta l’entrellat, explica com s’hi ha arribat, com funciona l’economia espanyola i la mundial i quines són les receptes que ens volen aplicar per sortir-ne. Segons resa el principi del llibre per a uns el tracte dispensat als agents corporatius (amb els rescats bancaris per exemple) vers el tracte dispensat a la resta de mortals (retallades en despesa i drets) es bastant descarat i potser ja n’hi ha prou. Peró pels que en vulguin saber els «detalls» aquest llibre intenta explicar-los. El llibre mare en realitat es diu Fin de ciclo. Financierización, territorio y sociedad de propietarios en la honda larga del capitalismo hispano (Traficantes de sueños. Madrid, 2010), és per tant aquest llibret una síntesis per tal d’apropar-lo a tots els públics.

Dividit en tres parts, la primera dóna arguments que rebaten els tòpics amb els que ens venen bombardejant des de l’inici de la catàstrofe. Tòpics que justifiquen a aquells que treuen més profit de la crisis i les retallades que ens imposen. Qüestiona que aquestes retallades serveixin per a reactivar l’economia i que per l’únic que serviran és per augmentar les desigualtats socials. El boom immobiliari espanyol, la financiarització de l’economia mundial, l’endeutament generalitzat i massiu com a motor de creixement econòmic fins l’arribada de la crisis, la falsedat i la perversitat de les receptes per sortir-ne o inclús el fals mite de la lliure competència són alguns dels temes tractats en el primer apartat d’aquest llibret. Fins a cinc són els tòpics que tots estem tips de sentir per justificar el que és injustificable i que es desmunten en les primeres 50 pàgines del llibret.

Escrit ara ja fa dos anys, el llibret ja pronostica un futur poc esperançador. És el que tracta el segon apartat del llibre. Interessant allò que apunten els autors sobre un efecte social que ha tingut el boom econòmic: la desproletarització de la societat. La ficció que la nostra societat era una societat de classes mitjanes. Mentre els salaris reals de la població van baixar un deu per cent entre el 1995 i el 2007 la nostra societat era una «societat de propietaris». Realitat que ha quedat desmuntada de cop i volta per la crisis.

En el tercer apartat s’atreveixen a pronosticar- nos els efectes socials que poden tenir totes aquestes polítiques. Efectes que estem veien també a dia d’avui com són l’auge del racisme o la guerra entre pobres o la fi de la socialdemocràcia. Finalment, el llibre acaba per recomanar algunes feines immediates per tal de sortir de la crisis com són el repartiment del treball i la riquesa. La llàstima és que les receptes passin un cop més pel reformisme capitalista com demanar que es gravin les transaccions financeres.
 

Ressenya publicada a El Pesol Negre n.º 59, novembre-desembre 2012

 

 

  Els fraus de la crisi


19/12/2012 08:53:32 Versió per imprimir

«Espero que això peti aviat»

Jann-Marc Rouillan, guerriller del MIL, dels GARI i d’Action Directe

Provence, agost de 2012
Entrevista duta a terme pel «grupu de xoc»

En un lloc de la Provence hi viu un llegendari guerriller, sobrevivent de moltes batalles. Jann-Marc Rouillan va format part del nucli fundador de diversos grups autònoms i armats: el MIL, els GARI i d’Action Directe. Ara es troba en llibertat condicional, després de complir un quart de segle a la presó, dels quals deu en aïllament. Viu en un xalet en la part alta del poble, solejat, amb vista als Alps. L’entrevistem després d’un bon àpat de retrobada acompanyat d’abundant vi, i l’absenta que li hem portat. No pot parlar d’Action Directe, de les accions per les quals va ser condemnat. El nostre amic té uns seixanta anys, és de complexió forta i està en forma, té una gran memòria i és amic de les revolucions i de la vida clandestina. Es considera fronterer, del Pirineu. És una persona amb una gran formació pràctica i intel·lectual sobre tot allò relatiu a les revolucions, és un heterodox y un provocador. Ha esdevingut un escriptor de culte. El Jann-Marc viu amb Marie Claire Cordat, una artista transgressora, creativa i provocadora que pinta i fa happenings d’impacte nacional, ha treballat amb la Fura dels baus. A nosaltres ens en fa ver un en directe, que vam patir, sense temps a gaudir-ne: l’endemà al veure que recomençàvem a entrevistar en Jaan-Marc, Marie Claire ens va fer fora de la casa en pocs minuts.


Ens alegrem de veure’t fora de la presó. Com va la teva vida fora?
No ho se. Bé, això no és una pregunta fàcil. No ho puc dir, perquè l’essencial de la vida de les persones, què és? Sóc jo ara qui et qüestiono...

L’essencial de la vida és ser lliure, ser conscient...
... Tu ets lliure? Creus que ets lliure?

No, no. Estic condicionat per...
Així que... no em preguntis si sóc lliure. Jo era lliure, quan lluitava per la llibertat. Ara sóc menys lliure.

Però ara et sentiràs més lliure que quan estaves a la presó?
Això depèn. Depèn del teu esperit. Si els afrontes permanentment ets molt més lliure que si t’oblides que l’essencial és l’enfrontament. La vida és també un narcòtic molt poderós, és a dir, que un s’oblida de l’essencial, del perquè de la seva existència. Et pots creure lliure i no ser-ho en absolut. I per què? Perquè t’allunyes del teu objectiu. La qüestió és saber si actualment m’allunyo del meu objectiu? I jo no ho sé. I jo preferiria veritablement ser lliure a les barricades o enmig d’un moviment extremadament ofensiu. Allà trobaria el sentit de la llibertat.

Creus que el veurem aquest moviment ofensiu?
Sí. L’esperem tots i totes. Tinc una terrible desesperança i al mateix temps una formidable esperança que esclatarà.

Ens animes i ens dónes aire! Però dius que estem tots sota hipnosi...
Sí, tots i totes. Igual els militants i els que es creuen que són molt conscients d’allò que passa. Creus que els bons moments són bons moments? Què és un bon moment? Alenin deia que la revolució és la festa dels treballadors. Doncs, l’alegria, el bon viure, és la revolució. Quan un es troba en les classes oprimides, les alegries i satisfaccions intenses estan en la revolta. Tota persona que ha participat a una insurrecció, als moviment dels any setanta, i tota persona que ha participar als temps de la guerrilla, saben molt bé que s’arriba a moments de felicitat intensa, afrontant l’enemic.

Llavors, quin és l’objectiu? Has dit que cal ser conscient de l’objectiu
Jo se quin és l’objectiu: cal estar ben a la vora del moment i del lloc on esdevindrà. Hem d’estar preparats tot el temps. Ha de passar alguna cosa. El veritable moment en el passa alguna cosa d’essencial és quan es capgira l’ordre social. Per això, al fons de mi, jo vull estar al més a la vora possible i ben preparat (joc de paraules être près et être prêt).

Els teus pares a què es dedicaven?
El meu pare era professor d’institut, progressista del socialisme revolucionari. I la mare s’ocupava de la casa i a educar els fills. Puc dir que vaig tenir una infància feliç. I considero que vaig estar ben educat per no ser sotmès a l’ordre existent.

Com t’has format, a part aquesta bona educació dels teus pares?
Format?! Formatejat! Tu vols dir com m’he formatejat? És molt fàcil. Vaig tenir una gran sort als 16 anys. M’arriben dues coses: la música anglesa de l’època, al començament dels anys seixanta, i el maig del 68. Jo tenia 16 anys. T’imagines?!

Quin tipus de música t’agradava?
La música de Londres, Swinging London, Rolling Stone, Neil Young, una música carregada d’electricitat comparada a l’antiga música de l’època. Era anunciadora dels aixecaments dels antiautoritaris, dels joves, i va qüestionar totes les relacions socials del sistema.

I després dels 16 anys, quines altres experiències deformatives?
Vaig tenir la gran sort de viure a Tolosa, que era la capital de la segona Espanya, la capital dels rojos. Jo dic «rojo» perquè aquest és el terme. Els anarquistes també hi eren, i entre ells es deien «rojos», ja que havien agafat l’insult dels feixistes i dels nacionals, que els deien «els rojos». Havien pres aquesta etiqueta com es pot prendre la de «terroristes» i revertir-la. Durant el maig 68 em comprometo en un moviment revolucionari i tinc l’oportunitat de conèixer persones que havien fet la revolució. Una gran sort en comparació a molts companys francesos que parlaven molt de revolució, però que no havien pogut parlar amb persones que l’havien viscut. La veritable sort fou aquesta oportunitat. Ho puc dir: en comparació amb els altres companys del MIL en la consciència de l’enfrontament que va arribar a Barcelona, nosaltres estàvem més formats que els de l’interior. Els de l’interior miraven París, Nanterre, la Sorbona i reproduïen els conceptes d’extrema esquerra. Mentre Cricri i els companys formats a Tolosa, nosaltres ens consideràvem guerrillers, i per tant posàvem menys problemes en relació amb l’acció armada. Ho teníem més fàcil que els de l’interior.

La consciència de guerrillers d’on prové?
Dels vells espanyols exiliats, dels maquis. Cricri tenia un oncle que va estar a la partida de Massana, que l’orientava i assessorava cada vegada que el veia: «si vas a Barcelona fes això i això altre, ves en compte, vesteix-te bé, etc. Una memòria de lluita que els de l’interior no tenien.

Saps el nom de l’oncle?
Es deia Torres. Era joier a Andorra. Estava lligat al Massana amb les accions i les relacions del costat d’Andorra. Era originari de Lleida com el Cricri.

Aleshores podem dir que hi ha un nexe d’unió entre els maquis i el MIL?
Exactament. Nosaltres érem anarquistes i vam imposar en la revista del MIL un text sobre Sabaté.

...quan dius nosaltres, et refereixes als francesos del MIL?
Nosaltres no érem francesos.... Érem els de l’exterior! És molt important aquesta incomprensió perquè no es pot imaginar el rebuig de la guerra civil. La primera vegada que vam arribar a Barcelona, li vaig dir al Diaz, un militant del GOA (Grup Obrer Autònom) molt conegut i que escrivia: «jo sóc anarquista». La seva cara va reflectir un moment de terror, una cosa terrible. La CNT era una cosa del passat. Només hi havia el grup de llibertaris a la Universitat Central. Ni tan sols assumien la paraula anarquista. La història es reescriu. Bé, nosaltres érem anarquistes i no obstant això trobaven guerrillers, anarquistes i comunistes, al bar, a les famílies d’amics, per exemple, el pare d’Henry. Era el nostre quotidià. Una immensa sort comparat a d’altres companys del MIL que tenien molta ideologia al cap. Però no podíem imposar-nos.

I què podíeu haver fet?
Hauríem d’haver fet una guerrilla extremament dura, el màxim possible. Fixa’t. Les vacil•lacions per l’execució de Creix. Hauria hagut de donar un bon cop sobre la taula i dir: «Si no fem això no val la pena que continuem» Si s’és un grup clandestí i es tenen els mitjans i no es fan les accions que són de la teva responsabilitat històrica, passes al costat de les coses.

Per què Creix?
Creix era un torturador cruel de detinguts polítics, un comissari de la temible BPS (Brigada Político-Social). Després de l’execució de Manzanas, va provocar tot de detencions al País Basc. Fou pilar del procés de Burgos a etarres i el responsable de la repressió i de la mort d’obrers a Granada. Creix venia regularment a Catalunya. Puig va aconseguir la informació i era un objectiu important a aquell moment del franquisme.

El pas a la lluita armada, representa canvis, com ho vas viure?
Naturalment. No fas el pas a la lluita armada perquè un bon dia et dius «Això de les armes és maco, vull anar amb una pistola a la cintura». Va venir de manera natural en la progressió de la nostra implicació en la lluita. No crec que fos important, però sí un pas essencial a fer en la dictadura. Les persones que et diuen «jo era un resistent antifranquista» però que no es van implicar més en la lluita em deixa un gust aspre. Jo prefereixo mirar el costat revolucionari.

En els teus tres llibres De Memòria sorprèn que tingueu consciència històrica de cada moment que vivíeu . Dius que no éreu innocents en parlar de Puig Antich
Comprenc que la família hagi fet tot de coses sobre una persona que no coneixien. Perquè no coneixien el Salvador clandestí: una persona intel·ligent, conscient, polititzada, que sabia el que feia. Me’n recordo molt bé d’una conversa on parlava de la seva pròpia execució. Cal tenir en compte que nosaltres érem clandestins sense interrupció i arriscàvem la vida contínuament, a cada viatge, a la carretera, en el pas de fronteres, en cada acció, com els maquis.

Com expliques El dol de la innocència, subtítol del llibre De memòria II(1)?
Estem formatejats pel sistema. Un acaba creient en el sistema. Amb la història del MIL sap el que t’espera. Sap que tens un enemic davant que no et farà cap regal, etc. I un acaba per creure’s que els burgesos no són tan dolents com els pinten. Sempre es tenen il·lusions sobre el sistema, inclús els que combatem. És per això que el dol de la innocència és un fet. Quan un camarada pròxim és executat, és un fet que et marca. Desprès en cada combat m’he repetit sempre «la mort està present» És difícil tenir consciència de la mort quan s’està compromès en una lluita revolucionària.

Com vivies aquesta presència de la mort?
L’aprenentatge fou difícil. I per tant són anys que vam gaudir a fons, totalment feliços.

Anys difícils i feliços
Sí. No és contradictori. Tornem allò que deia al començament de la nostra conversa. Quan vaig escriure a Michel que escrivia el llibre dels GARI, em va respondre: «Fou l’any més feliç de la meva vida». I tanmateix va acabar a la presó. Els anys de lluiten, marquen.

Escrius molt bé. Els teus llibres enganxen, ets un autor de culte i ens preguntem si et consideres més brillant amb les pistoles o amb la ploma
D’entrada és indissociable. Sense les pistoles, no hi hagués hagut la ploma... No sé si sóc competent. No és la qüestió. L’escriptura per l’escriptura no existeix

Algunes lectores et retreuen algunes frases teves com a masclistes...  
Això és cert. Sóc hereu d’un vell moviment revolucionari que era bastant falocrata. Se’m retreu que descric les dones, però no els homes. Us heu d’adonar que es tracta de l’escriptura d’un pres. Estic en una cel•la i tinc dret a la fantasia. He passat vint-i-cinc anys en una cel·la i no tinc la mateixa relació amb les dones que algú qui en la seva militància de tots els dies es troba amb trenta dones. M’escridassen: «tio, exageres!”. En el llibre La part dels llops vaig decidir que la muntanya, els Pirineus, eren el subjecte i el tema, i descric els arbres i les muntanyes. Sóc un presoner que somnia que camino per la muntanya. Ningú m’ha criticat «Exageres amb les teves descripcions de la muntanya!” Amb les dones és el mateix. Sóc un presoner que escriu els propis fantasmes.

En el primer llibre fent la seguretat d’una reunió feminista els retreus «ni un trist petó»
Descric una cosa falocràtica. El moviment de dones fa una reunió a la Universitat. És la primera reunió a Tolosa. Elles decideixen de no deixar entrar els homes però al mateix temps demanen tenir una protecció. Elles ho demanen a un grup que no està massa compromès amb ningú. I aquest grup està format essencialment per jovenets de 16 i 17 anys, militaristes en el sentit de barallar-se tot el dia. I aquests joves no coneixien la revolució feminista. Nosaltres és veritat estàvem emprenyats ja que no podíem entrar, no podíem escoltar. Aleshores espiàvem pel pany. En aquell temps en les lluites violentes, no hi participaven dones. És la veritat.

Quin és el fil conductor de la trilogia De Memòria?
La història són els companys de batxillerat que comencen i que acaben en una organització de lluita armada a França. És la seva història de vida, la seva evolució. I al mateix temps el que vull retransmetre és l’època. I no vull seguir la cronologia exacte dels fets. No vull mirar els arxius. Vull retransmetre el que em queda a la memòria. Escric el nostre estat d’ànim en les tres novel·les. No, fet darrere fet. Per exemple, sóc incapaç de dir de memòria, quan ens van veure a Brussel·les, el dia del cotxe bomba Sols que eren cotxes robats a Holanda. Tu anaves darrere i m’anaves orientant. També recordo que quan vas treure el seguro de la bomba estàvem tots allà, innecessàriament, mirant com ho feies, malgrat que ens deies que podia explotar. No recordo el cotxe que conduïes. Però tinc al cap tota l’operació, les reunions que fèiem, què dèiem, i la consciència d’allò que fèiem. Algunes coses se m’han esborrat, però la meva transcripció es basa en els fets que recordo. Tinc la sort en relació amb la memòria d’haver estar molts anys a la presó, i d’haver retingut, com els poetes en les presons turques, que aprenien els poemes de memòria per recordar-se de les persones que havien estat amb ells.
 

En el llibre De memòria II expliques com anècdota que us van demanar de finançar l’Assemblea de Catalunya, i us van proposar d’oferir-vos informació d’un cop per aconseguir diners. Hi va haver debat al grup? Com veuries una proposta en la conjuntura actual?
Per part d’ells seria impossible ara. Però abans... hi havia els tres germans Solé a l’organització i un cosí Solé; i l’oncle, Solé Sabaris, era malgrat tot un dels grans capitostos dels socialistes, de la tendència una mica a l’esquerra. Hi havia contacte amb l’Assemblea de Catalunya. I la persona que era el representant del MIL era en Puig, ja que el trobàvem més tranquil, per això el seu nom de guerra fou durant un temps «el diplomàtic». Simulen ser persones que tenen por del terrorisme, però al mateix ens proposaven cops a fer. Avui els donen directament dels seus amics banquers.

Coneixes bé la zona de Berga i de Manresa. Què recordes d’aquests llocs?
És estrany. Berga m’ha quedat en el record d’un color ocre. A l’hivern i l’estiu el mateix color ocre. A Berga vam estar a punt de fer-nos matar en un control de la guàrdia civil. Vaig demanar als dos germans Solé si coneixien la carretera direcció a Cardona. «Sí, sí, hi ha una sortida més avall». Vam agafar una carretera per la muntanya en lloc d’anar directe per la vall.

Com va anar això que van estar a punt de fer-vos matar?
Baixàvem de Bellver de Cerdanya, cap a Cardona pel coll. Nosaltres no pensàvem que la guàrdia civil ens podia esperar a Berga. I de fet havien fet un control a Berga, sens dubte una tàctica de l’antic temps, un reflex antiguerrilla. Quan preníem petites carreteres, o camins de terra, els trobàvem amb més facilitat que quan preníem la general. Ells caminaven per la muntanya.

I al control a Berga què va passar?
Jo estic en el seient de darrere. Condueix l’Oriol (1) i Sancho (2) al costat, o l’inrevés. Jo tinc una vella metralleta de la guàrdia civil, un naranjero. I la guàrdia civil tenia una metralleta Z-45. Ens veuen arribar i es diuen alguna cosa, tot seguit, un va agafar la metralleta i la va aixecar cap a nosaltres. Van fer un pas endavant i mentre jo treia la metralleta, un camió molt gran es va interposar entre ells i nosaltres. Un gran semiremolc que va prendre la carretera normal i va permetre que giréssim a la dreta i escapéssim del control de policia, que estava únicament en el revol a l’esquerra. Això em va marcar. Si torno a Berga, me’n recordo exactament del revolt. El poble estava darrera nosaltres. I hi havia un trencant que anava a Cardona.

Vas estar deu anys en aïllament. Com es pot suportar això?
Jo també m’ho pregunto! L’única manera és la resistència.

En cada llibre ets el sobrevivent
He passat a la vora de la mort diverses vegades. Tenia capacitats físiques. No força, però era espavilat. Saps? En el MIL em deien: «Tu seràs el primer que mataran» ja que prenia massa riscs, ja que no comptava, no calculava. Jo estava en el moviment guerriller. Era una altra historia. Ells constataven que prenia molt riscs, però jo deia «jo prenc menys riscs que qui espera a casa». I efectivament així va passar. Cal ser precís, tècnic i al mateix temps no calcular.

Com veus lluita l’armada, ahir, avui. Les condicions objectives, subjectives?
El que ha quedat demostrat a Grècia és que quan hi ha un poble que es posa en moviment a nivell de masses, desafiant el sistema, hi ha una resposta de grups armats. Així que aquesta qüestió ja està clara: si hi ha una contestació, apareixeran les armes. Ells ens van derrotar militarment, però no ens han guanyat políticament. Això és clar. Hi ha les condicions objectives per a la represa de la lluita armada, sí. Hi ha una repressió i opressió tal, que justifica un replantejament del monopoli de la violència per par de l’estat. És obvi. Però no hi ha, almenys a França, condicions subjectives per a la represa de la lluita armada, perquè la lluita armada no és el resultat de tres o quatre persones que volen fer operacions molt espectaculars. No es tracta d’això. La lluita armada és una part del moviment revolucionari que es posa davant en l’acció. És només una part d’aquest moviment.

La lluita l’armada és doncs una expressió més?
Una expressió estratègica. Quan parlem d’expressió estratègica és en referència al moviment anarquista. Si el proletariat de Barcelona va poder en unes poques hores prendre les armes, com van fer Ascaso, Durruti, i aconseguir una insurrecció armada, és perquè aquests individus i militants portaven deu anys d’experiències fabuloses: temptatives d’insurrecció i operacions de guerrilla urbana. Tenien experiència. Si dius que la revolució tindrà lloc desprès d’un enfrontament armat, l’aventurisme no és la dels que es preparen, els que acumulen experiències, els que preparen el poble, els que assagen petits cops per veure com reacciona el sistema, si té la capacitat de contrarestar fets d’aquest tipus. El veritable aventurisme és dir la revolució serà un enfrontament armat i no fer res perquè això arribi. I distribuir propaganda esperant fins a l’últim moment. Això és l’aventurisme. Quan veus el grup «Nosotros» i la FAI com van preparar el 19 de juliol, se sap que foren conseqüents des d’un punt de vista revolucionari. Ells creien en la insurrecció i no van parar de preparar-la acumulant experiències. Això és important.

Tu tractes en els teus llibres la violència d’una manera normal, sense fer-ne apologia
El problema de la lluita armada és que tothom en discutia, els maoistes, els troskistes. Tots en discutien. Era evident la lluita armada. L’únic problema que ells en discutien més que nosaltres.

A la presó has après molt sobre la condició humana, sobre els torturadors i els torturats
Ara comprenc, per exemple, com un home pot ser torturador, ho comprenc, això no vol dir que ho accepti, comprenc com algú per un salari és capaç de matar a algú. És molt fàcil, des del moment que et poses al costat de l’ordre. No hi ha límits. Per exemple, avui a un vigilant de presó li diuen: «heu de pujar en un tren aquest vespre presoners cap a Alemanya» i només hi haurà un vigilant de tant en tant que refusarà. Els altres et pugen en el tren dient: «no és greu, no passarà res, podeu estar tranquils». Comprenc el guàrdia mòbil que va enviar els jueus a Alemanya. Veig el proces mental que els condueix a obeir amb una naturalitat abismosa. I també de l’altre costat he vist que la submissió poden arribar molt lluny. Jo ho he vist en les centrals de seguretat, on la relació de vigilant i presoner és molt clara: estan allà per eliminar-te. Hi havia gàngsters que quan anaven al taller, es paraven davant la garita i deien: «Us he fet un petit pastís i un cafè. Està damunt la taula». Anava a treballar a la presó i abans havia preparat un pastís i un cafè pel vigilant de la galeria! Els que critiquen els presoners quan es revolten són en primer lloc presoners.

Això es igual a fora
Sí però dins va molt més lluny. Se sap que el vigilant de la presó està preparat per matar-te. Fora tenen més la possibilitat de desertar. En canvi per un vigilant, marxar, deixar la feina, és un acte massa fort per ells. A fora hi ha sempre la possibilitat de dir: «a mi no em paguen per fer això». He viscut revoltes i temptatives de fuga on els vigilants han matat presoners. Desprès tenen depressions nervioses, fan sis mesos d’hospital, però en el moment maten el presoner.

Què en penses de la presó?
La presó és l’amenaça permanent dintre la societat capitalista. La presó està lligada al capitalisme. Avui quasi la totalitat dels presoners podrien estar fora. Hi ha mitjans tècnics com la polsera. Jo estic també contra la polsera, però podrien estar fora. La polsera és insostenible, ho dic per experiencia. Se sent una pressió molt forta. És un control electrònic en tot moment, una forma d’opressió. però és millor que la presó. Jo sóc abolicionista. La presó és l’arma de la lluita contra els pobres. La presó és l’amenaça als resistents. Jo no vull solucions a la presó. No vull participar en absolut a fer una nova presó. No vull, sobretot, millorar-la. És un principi. És com el treball assalariat. No vull millorar-lo com ho fan els sindicalistes.

Què en penses del treball assalariat?
A la presó? Mai hi he treballat.

I els teus pares no et deien que calia treballar?
No. Els anarquistes espanyols, sí. Sempre m’han repetit que calia treballar, que era essencial, que no s’havia de fumar, ni beure alcohol, ni prendre drogues, però que calia treballar. Queda clar quan escoltes al Lucio: Cal treballar sinó ets un paràsit social, un bohemi.

I què penses del treball assalariat?
Estic contra el treball assalariat, per la seva abolició.

Però cal tenir diners per ser autònom i normalment s’obtenen del treball
Accepto totalment que les persones treballin. Quan a mi, em vaig dir que no treballaria en la meva vida. No he estat mai assalariat fins ara, un any vaig estar contractat en una empresa per tenir accés a la llibertat condicional. És molt simple. Jo no he estat mai en la situació de trobar-me en l’obligació, o inclús en la necessitat, de treballar. Quan no estava a la presó, estava a la guerrilla o en la clandestinitat. Era també un rebuig al treball des del principi. Sobretot els de Tolosa no volíem treball. Els companys de batxillerat, cap havia pensat que acabaria treballant. Hi havia un rebuig clar i net al treball. Era ideològic: nosaltres no treballarem.

Com valores els teus anys de lluita. Quins sentiments?
Jo sóc molt feliç de la meva vida passada. Molt feliç! Per exemple, podia haver mort a Berga, al Pirineu, executat a Espanya. Encara estic viu. I no veig quina altra cosa podria haver fet. No em veig com treballador de correus, ni com diputat, això impossible, ni com professor, ni...

...I com escriptor?
No, tampoc. Abans que res un militant.

I el militantisme no és una professió?
Jo sóc un militant professional, com Durruti. N’hi havia molts de revolucionaris professionals en l’anarquisme. Sinó, no hi hagués hagut la revolució del 36.

I el penediment més important de la teva vida quin és?
Per exemple, acabo el llibre De memòria III amb un penediment: vam anar a Madrid a preparar l’operació contra Arias Navarro. Vam ser delatats pel «Barbas», l’antic dirigent de transports de la CNT de Barcelona, que era un infiltrat de la policia.
 
Ens pots explicar aquesta història, ja que el llibre no ha estat publicat encara a Espanya
Eren fets del 77, ja mort Franco. Vam trobar Arias Navarro en la primera fase de transició. Just després de l’indult. Hi havia grups autònoms a Madrid, Barcelona. Algú ens diu que sap on localitzar a Arias Navarro. Treballava al carrer Atocha. Ens donen la informació a Tolosa. T’imagines? La localització d’Arias Navarro! El Botxí de Màlaga, un torturador i moltes coses més. I nosaltres diem: «Endavant. No només pel Puig. Hi anem, ho fem i ens la juguem!”. Això volia dir que ja estem en una altra lògica, una lògica de guerrilla. Havíem fet un salt. Així, la historia dels estudiants de batxillerat que progressa amb els anys s’ha acabat. Fi de la trilogia. Hem arribat a la maduresa, a l’acompliment. Estem madurs. La història dels GARI és una historia molt bella.

Com va la teva malaltia rara?
És una malaltia minoritària. Jo sempre he sigut minoritari, i per tant vaig agafar una malaltia molt minoritària. Som unes deu persones al món que la tenim.

I al nivell jurídic, quina és ta teva situació?
Estic en llibertat condicional. I quines són les condicions? Assignació de residència. Obligació de treball i com avui hi ha crisis, no tothom té treball. I sobretot un control minuciós de les meves activitats i d’allò que dic. La nostre història ha marcat aquest país. Volen que quedi tan callat com sigui possible. Com la guerra d’Algèria.


Notes:

(1) Oriol Solé Sugranyes. Militant fundador del MIL, executat per la guàrdia civil, desprès d’escapar-se de la presó en veure que el Rei no donava l'amnistia als presos polítics que van lluitar amb valentia contra la dictadura.
(2) És el nom de guerra de Jordi Solé Sugranyes. Militant del MIL

 

Entrevista publicada a El Pesol Negre n.º 59, novembre-desembre 2012

 

 

  De Memoria (I)    De Memoria (II)

 


18/12/2012 10:43:51 Versió per imprimir

La única posibilidad de dejar de ser esclavos de las instituciones es construir una sociedad convivencial

En un momento en el que estamos muy necesitados de construcción teórica, la publicación de La convivencialidad viene a llenar un importante vacío en el análisis de las estructuras de dominación del sistema, que van mucho más allá de lo económico. Para Illich el capitalismo no es sólo un tipo de organización económica: es una forma de domesticación que ha ido colonizando cada vez más espacios, extendiendo sus estructuras de control a todas las instituciones sociales. La lógica de la producción capitalista –basada en un crecimiento permanente y exacerbado– ha salido de la fábrica y se ha extendido a ámbitos como la escuela, los hospitales, el sistema de transportes o la tecnología. De esta forma, las instituciones sociales que antes eran ajenas a la lógica industrial han ido adaptándose a ella cada vez más, hasta acabar respondiendo a las necesidades de dominación del sistema y no las de la sociedad. Así, la única posibilidad de dejar de ser esclavos de las instituciones que deberían servirnos es construir una sociedad convivencial, en la que se fijen colectivamente los objetivos y los límites de estas instituciones, para evitar que caigan en un crecimiento ilimitado que las acabe convirtiendo en nocivas. Sin duda, una reflexión brillante de un autor injustamente olvidado.

 

Reseña publicada en Diagonal, el 28 de noviembre de 2013

 

 

  La Convivencialidad


28/11/2012 16:27:18 Versió per imprimir

Nombre de registres trobats: 402