«Espero que això peti aviat»

Jann-Marc Rouillan, guerriller del MIL, dels GARI i d’Action Directe

Provence, agost de 2012
Entrevista duta a terme pel «grupu de xoc»

En un lloc de la Provence hi viu un llegendari guerriller, sobrevivent de moltes batalles. Jann-Marc Rouillan va format part del nucli fundador de diversos grups autònoms i armats: el MIL, els GARI i d’Action Directe. Ara es troba en llibertat condicional, després de complir un quart de segle a la presó, dels quals deu en aïllament. Viu en un xalet en la part alta del poble, solejat, amb vista als Alps. L’entrevistem després d’un bon àpat de retrobada acompanyat d’abundant vi, i l’absenta que li hem portat. No pot parlar d’Action Directe, de les accions per les quals va ser condemnat. El nostre amic té uns seixanta anys, és de complexió forta i està en forma, té una gran memòria i és amic de les revolucions i de la vida clandestina. Es considera fronterer, del Pirineu. És una persona amb una gran formació pràctica i intel·lectual sobre tot allò relatiu a les revolucions, és un heterodox y un provocador. Ha esdevingut un escriptor de culte. El Jann-Marc viu amb Marie Claire Cordat, una artista transgressora, creativa i provocadora que pinta i fa happenings d’impacte nacional, ha treballat amb la Fura dels baus. A nosaltres ens en fa ver un en directe, que vam patir, sense temps a gaudir-ne: l’endemà al veure que recomençàvem a entrevistar en Jaan-Marc, Marie Claire ens va fer fora de la casa en pocs minuts.


Ens alegrem de veure’t fora de la presó. Com va la teva vida fora?
No ho se. Bé, això no és una pregunta fàcil. No ho puc dir, perquè l’essencial de la vida de les persones, què és? Sóc jo ara qui et qüestiono...

L’essencial de la vida és ser lliure, ser conscient...
... Tu ets lliure? Creus que ets lliure?

No, no. Estic condicionat per...
Així que... no em preguntis si sóc lliure. Jo era lliure, quan lluitava per la llibertat. Ara sóc menys lliure.

Però ara et sentiràs més lliure que quan estaves a la presó?
Això depèn. Depèn del teu esperit. Si els afrontes permanentment ets molt més lliure que si t’oblides que l’essencial és l’enfrontament. La vida és també un narcòtic molt poderós, és a dir, que un s’oblida de l’essencial, del perquè de la seva existència. Et pots creure lliure i no ser-ho en absolut. I per què? Perquè t’allunyes del teu objectiu. La qüestió és saber si actualment m’allunyo del meu objectiu? I jo no ho sé. I jo preferiria veritablement ser lliure a les barricades o enmig d’un moviment extremadament ofensiu. Allà trobaria el sentit de la llibertat.

Creus que el veurem aquest moviment ofensiu?
Sí. L’esperem tots i totes. Tinc una terrible desesperança i al mateix temps una formidable esperança que esclatarà.

Ens animes i ens dónes aire! Però dius que estem tots sota hipnosi...
Sí, tots i totes. Igual els militants i els que es creuen que són molt conscients d’allò que passa. Creus que els bons moments són bons moments? Què és un bon moment? Alenin deia que la revolució és la festa dels treballadors. Doncs, l’alegria, el bon viure, és la revolució. Quan un es troba en les classes oprimides, les alegries i satisfaccions intenses estan en la revolta. Tota persona que ha participat a una insurrecció, als moviment dels any setanta, i tota persona que ha participar als temps de la guerrilla, saben molt bé que s’arriba a moments de felicitat intensa, afrontant l’enemic.

Llavors, quin és l’objectiu? Has dit que cal ser conscient de l’objectiu
Jo se quin és l’objectiu: cal estar ben a la vora del moment i del lloc on esdevindrà. Hem d’estar preparats tot el temps. Ha de passar alguna cosa. El veritable moment en el passa alguna cosa d’essencial és quan es capgira l’ordre social. Per això, al fons de mi, jo vull estar al més a la vora possible i ben preparat (joc de paraules être près et être prêt).

Els teus pares a què es dedicaven?
El meu pare era professor d’institut, progressista del socialisme revolucionari. I la mare s’ocupava de la casa i a educar els fills. Puc dir que vaig tenir una infància feliç. I considero que vaig estar ben educat per no ser sotmès a l’ordre existent.

Com t’has format, a part aquesta bona educació dels teus pares?
Format?! Formatejat! Tu vols dir com m’he formatejat? És molt fàcil. Vaig tenir una gran sort als 16 anys. M’arriben dues coses: la música anglesa de l’època, al començament dels anys seixanta, i el maig del 68. Jo tenia 16 anys. T’imagines?!

Quin tipus de música t’agradava?
La música de Londres, Swinging London, Rolling Stone, Neil Young, una música carregada d’electricitat comparada a l’antiga música de l’època. Era anunciadora dels aixecaments dels antiautoritaris, dels joves, i va qüestionar totes les relacions socials del sistema.

I després dels 16 anys, quines altres experiències deformatives?
Vaig tenir la gran sort de viure a Tolosa, que era la capital de la segona Espanya, la capital dels rojos. Jo dic «rojo» perquè aquest és el terme. Els anarquistes també hi eren, i entre ells es deien «rojos», ja que havien agafat l’insult dels feixistes i dels nacionals, que els deien «els rojos». Havien pres aquesta etiqueta com es pot prendre la de «terroristes» i revertir-la. Durant el maig 68 em comprometo en un moviment revolucionari i tinc l’oportunitat de conèixer persones que havien fet la revolució. Una gran sort en comparació a molts companys francesos que parlaven molt de revolució, però que no havien pogut parlar amb persones que l’havien viscut. La veritable sort fou aquesta oportunitat. Ho puc dir: en comparació amb els altres companys del MIL en la consciència de l’enfrontament que va arribar a Barcelona, nosaltres estàvem més formats que els de l’interior. Els de l’interior miraven París, Nanterre, la Sorbona i reproduïen els conceptes d’extrema esquerra. Mentre Cricri i els companys formats a Tolosa, nosaltres ens consideràvem guerrillers, i per tant posàvem menys problemes en relació amb l’acció armada. Ho teníem més fàcil que els de l’interior.

La consciència de guerrillers d’on prové?
Dels vells espanyols exiliats, dels maquis. Cricri tenia un oncle que va estar a la partida de Massana, que l’orientava i assessorava cada vegada que el veia: «si vas a Barcelona fes això i això altre, ves en compte, vesteix-te bé, etc. Una memòria de lluita que els de l’interior no tenien.

Saps el nom de l’oncle?
Es deia Torres. Era joier a Andorra. Estava lligat al Massana amb les accions i les relacions del costat d’Andorra. Era originari de Lleida com el Cricri.

Aleshores podem dir que hi ha un nexe d’unió entre els maquis i el MIL?
Exactament. Nosaltres érem anarquistes i vam imposar en la revista del MIL un text sobre Sabaté.

...quan dius nosaltres, et refereixes als francesos del MIL?
Nosaltres no érem francesos.... Érem els de l’exterior! És molt important aquesta incomprensió perquè no es pot imaginar el rebuig de la guerra civil. La primera vegada que vam arribar a Barcelona, li vaig dir al Diaz, un militant del GOA (Grup Obrer Autònom) molt conegut i que escrivia: «jo sóc anarquista». La seva cara va reflectir un moment de terror, una cosa terrible. La CNT era una cosa del passat. Només hi havia el grup de llibertaris a la Universitat Central. Ni tan sols assumien la paraula anarquista. La història es reescriu. Bé, nosaltres érem anarquistes i no obstant això trobaven guerrillers, anarquistes i comunistes, al bar, a les famílies d’amics, per exemple, el pare d’Henry. Era el nostre quotidià. Una immensa sort comparat a d’altres companys del MIL que tenien molta ideologia al cap. Però no podíem imposar-nos.

I què podíeu haver fet?
Hauríem d’haver fet una guerrilla extremament dura, el màxim possible. Fixa’t. Les vacil•lacions per l’execució de Creix. Hauria hagut de donar un bon cop sobre la taula i dir: «Si no fem això no val la pena que continuem» Si s’és un grup clandestí i es tenen els mitjans i no es fan les accions que són de la teva responsabilitat històrica, passes al costat de les coses.

Per què Creix?
Creix era un torturador cruel de detinguts polítics, un comissari de la temible BPS (Brigada Político-Social). Després de l’execució de Manzanas, va provocar tot de detencions al País Basc. Fou pilar del procés de Burgos a etarres i el responsable de la repressió i de la mort d’obrers a Granada. Creix venia regularment a Catalunya. Puig va aconseguir la informació i era un objectiu important a aquell moment del franquisme.

El pas a la lluita armada, representa canvis, com ho vas viure?
Naturalment. No fas el pas a la lluita armada perquè un bon dia et dius «Això de les armes és maco, vull anar amb una pistola a la cintura». Va venir de manera natural en la progressió de la nostra implicació en la lluita. No crec que fos important, però sí un pas essencial a fer en la dictadura. Les persones que et diuen «jo era un resistent antifranquista» però que no es van implicar més en la lluita em deixa un gust aspre. Jo prefereixo mirar el costat revolucionari.

En els teus tres llibres De Memòria sorprèn que tingueu consciència històrica de cada moment que vivíeu . Dius que no éreu innocents en parlar de Puig Antich
Comprenc que la família hagi fet tot de coses sobre una persona que no coneixien. Perquè no coneixien el Salvador clandestí: una persona intel·ligent, conscient, polititzada, que sabia el que feia. Me’n recordo molt bé d’una conversa on parlava de la seva pròpia execució. Cal tenir en compte que nosaltres érem clandestins sense interrupció i arriscàvem la vida contínuament, a cada viatge, a la carretera, en el pas de fronteres, en cada acció, com els maquis.

Com expliques El dol de la innocència, subtítol del llibre De memòria II(1)?
Estem formatejats pel sistema. Un acaba creient en el sistema. Amb la història del MIL sap el que t’espera. Sap que tens un enemic davant que no et farà cap regal, etc. I un acaba per creure’s que els burgesos no són tan dolents com els pinten. Sempre es tenen il·lusions sobre el sistema, inclús els que combatem. És per això que el dol de la innocència és un fet. Quan un camarada pròxim és executat, és un fet que et marca. Desprès en cada combat m’he repetit sempre «la mort està present» És difícil tenir consciència de la mort quan s’està compromès en una lluita revolucionària.

Com vivies aquesta presència de la mort?
L’aprenentatge fou difícil. I per tant són anys que vam gaudir a fons, totalment feliços.

Anys difícils i feliços
Sí. No és contradictori. Tornem allò que deia al començament de la nostra conversa. Quan vaig escriure a Michel que escrivia el llibre dels GARI, em va respondre: «Fou l’any més feliç de la meva vida». I tanmateix va acabar a la presó. Els anys de lluiten, marquen.

Escrius molt bé. Els teus llibres enganxen, ets un autor de culte i ens preguntem si et consideres més brillant amb les pistoles o amb la ploma
D’entrada és indissociable. Sense les pistoles, no hi hagués hagut la ploma... No sé si sóc competent. No és la qüestió. L’escriptura per l’escriptura no existeix

Algunes lectores et retreuen algunes frases teves com a masclistes...  
Això és cert. Sóc hereu d’un vell moviment revolucionari que era bastant falocrata. Se’m retreu que descric les dones, però no els homes. Us heu d’adonar que es tracta de l’escriptura d’un pres. Estic en una cel•la i tinc dret a la fantasia. He passat vint-i-cinc anys en una cel·la i no tinc la mateixa relació amb les dones que algú qui en la seva militància de tots els dies es troba amb trenta dones. M’escridassen: «tio, exageres!”. En el llibre La part dels llops vaig decidir que la muntanya, els Pirineus, eren el subjecte i el tema, i descric els arbres i les muntanyes. Sóc un presoner que somnia que camino per la muntanya. Ningú m’ha criticat «Exageres amb les teves descripcions de la muntanya!” Amb les dones és el mateix. Sóc un presoner que escriu els propis fantasmes.

En el primer llibre fent la seguretat d’una reunió feminista els retreus «ni un trist petó»
Descric una cosa falocràtica. El moviment de dones fa una reunió a la Universitat. És la primera reunió a Tolosa. Elles decideixen de no deixar entrar els homes però al mateix temps demanen tenir una protecció. Elles ho demanen a un grup que no està massa compromès amb ningú. I aquest grup està format essencialment per jovenets de 16 i 17 anys, militaristes en el sentit de barallar-se tot el dia. I aquests joves no coneixien la revolució feminista. Nosaltres és veritat estàvem emprenyats ja que no podíem entrar, no podíem escoltar. Aleshores espiàvem pel pany. En aquell temps en les lluites violentes, no hi participaven dones. És la veritat.

Quin és el fil conductor de la trilogia De Memòria?
La història són els companys de batxillerat que comencen i que acaben en una organització de lluita armada a França. És la seva història de vida, la seva evolució. I al mateix temps el que vull retransmetre és l’època. I no vull seguir la cronologia exacte dels fets. No vull mirar els arxius. Vull retransmetre el que em queda a la memòria. Escric el nostre estat d’ànim en les tres novel·les. No, fet darrere fet. Per exemple, sóc incapaç de dir de memòria, quan ens van veure a Brussel·les, el dia del cotxe bomba Sols que eren cotxes robats a Holanda. Tu anaves darrere i m’anaves orientant. També recordo que quan vas treure el seguro de la bomba estàvem tots allà, innecessàriament, mirant com ho feies, malgrat que ens deies que podia explotar. No recordo el cotxe que conduïes. Però tinc al cap tota l’operació, les reunions que fèiem, què dèiem, i la consciència d’allò que fèiem. Algunes coses se m’han esborrat, però la meva transcripció es basa en els fets que recordo. Tinc la sort en relació amb la memòria d’haver estar molts anys a la presó, i d’haver retingut, com els poetes en les presons turques, que aprenien els poemes de memòria per recordar-se de les persones que havien estat amb ells.
 

En el llibre De memòria II expliques com anècdota que us van demanar de finançar l’Assemblea de Catalunya, i us van proposar d’oferir-vos informació d’un cop per aconseguir diners. Hi va haver debat al grup? Com veuries una proposta en la conjuntura actual?
Per part d’ells seria impossible ara. Però abans... hi havia els tres germans Solé a l’organització i un cosí Solé; i l’oncle, Solé Sabaris, era malgrat tot un dels grans capitostos dels socialistes, de la tendència una mica a l’esquerra. Hi havia contacte amb l’Assemblea de Catalunya. I la persona que era el representant del MIL era en Puig, ja que el trobàvem més tranquil, per això el seu nom de guerra fou durant un temps «el diplomàtic». Simulen ser persones que tenen por del terrorisme, però al mateix ens proposaven cops a fer. Avui els donen directament dels seus amics banquers.

Coneixes bé la zona de Berga i de Manresa. Què recordes d’aquests llocs?
És estrany. Berga m’ha quedat en el record d’un color ocre. A l’hivern i l’estiu el mateix color ocre. A Berga vam estar a punt de fer-nos matar en un control de la guàrdia civil. Vaig demanar als dos germans Solé si coneixien la carretera direcció a Cardona. «Sí, sí, hi ha una sortida més avall». Vam agafar una carretera per la muntanya en lloc d’anar directe per la vall.

Com va anar això que van estar a punt de fer-vos matar?
Baixàvem de Bellver de Cerdanya, cap a Cardona pel coll. Nosaltres no pensàvem que la guàrdia civil ens podia esperar a Berga. I de fet havien fet un control a Berga, sens dubte una tàctica de l’antic temps, un reflex antiguerrilla. Quan preníem petites carreteres, o camins de terra, els trobàvem amb més facilitat que quan preníem la general. Ells caminaven per la muntanya.

I al control a Berga què va passar?
Jo estic en el seient de darrere. Condueix l’Oriol (1) i Sancho (2) al costat, o l’inrevés. Jo tinc una vella metralleta de la guàrdia civil, un naranjero. I la guàrdia civil tenia una metralleta Z-45. Ens veuen arribar i es diuen alguna cosa, tot seguit, un va agafar la metralleta i la va aixecar cap a nosaltres. Van fer un pas endavant i mentre jo treia la metralleta, un camió molt gran es va interposar entre ells i nosaltres. Un gran semiremolc que va prendre la carretera normal i va permetre que giréssim a la dreta i escapéssim del control de policia, que estava únicament en el revol a l’esquerra. Això em va marcar. Si torno a Berga, me’n recordo exactament del revolt. El poble estava darrera nosaltres. I hi havia un trencant que anava a Cardona.

Vas estar deu anys en aïllament. Com es pot suportar això?
Jo també m’ho pregunto! L’única manera és la resistència.

En cada llibre ets el sobrevivent
He passat a la vora de la mort diverses vegades. Tenia capacitats físiques. No força, però era espavilat. Saps? En el MIL em deien: «Tu seràs el primer que mataran» ja que prenia massa riscs, ja que no comptava, no calculava. Jo estava en el moviment guerriller. Era una altra historia. Ells constataven que prenia molt riscs, però jo deia «jo prenc menys riscs que qui espera a casa». I efectivament així va passar. Cal ser precís, tècnic i al mateix temps no calcular.

Com veus lluita l’armada, ahir, avui. Les condicions objectives, subjectives?
El que ha quedat demostrat a Grècia és que quan hi ha un poble que es posa en moviment a nivell de masses, desafiant el sistema, hi ha una resposta de grups armats. Així que aquesta qüestió ja està clara: si hi ha una contestació, apareixeran les armes. Ells ens van derrotar militarment, però no ens han guanyat políticament. Això és clar. Hi ha les condicions objectives per a la represa de la lluita armada, sí. Hi ha una repressió i opressió tal, que justifica un replantejament del monopoli de la violència per par de l’estat. És obvi. Però no hi ha, almenys a França, condicions subjectives per a la represa de la lluita armada, perquè la lluita armada no és el resultat de tres o quatre persones que volen fer operacions molt espectaculars. No es tracta d’això. La lluita armada és una part del moviment revolucionari que es posa davant en l’acció. És només una part d’aquest moviment.

La lluita l’armada és doncs una expressió més?
Una expressió estratègica. Quan parlem d’expressió estratègica és en referència al moviment anarquista. Si el proletariat de Barcelona va poder en unes poques hores prendre les armes, com van fer Ascaso, Durruti, i aconseguir una insurrecció armada, és perquè aquests individus i militants portaven deu anys d’experiències fabuloses: temptatives d’insurrecció i operacions de guerrilla urbana. Tenien experiència. Si dius que la revolució tindrà lloc desprès d’un enfrontament armat, l’aventurisme no és la dels que es preparen, els que acumulen experiències, els que preparen el poble, els que assagen petits cops per veure com reacciona el sistema, si té la capacitat de contrarestar fets d’aquest tipus. El veritable aventurisme és dir la revolució serà un enfrontament armat i no fer res perquè això arribi. I distribuir propaganda esperant fins a l’últim moment. Això és l’aventurisme. Quan veus el grup «Nosotros» i la FAI com van preparar el 19 de juliol, se sap que foren conseqüents des d’un punt de vista revolucionari. Ells creien en la insurrecció i no van parar de preparar-la acumulant experiències. Això és important.

Tu tractes en els teus llibres la violència d’una manera normal, sense fer-ne apologia
El problema de la lluita armada és que tothom en discutia, els maoistes, els troskistes. Tots en discutien. Era evident la lluita armada. L’únic problema que ells en discutien més que nosaltres.

A la presó has après molt sobre la condició humana, sobre els torturadors i els torturats
Ara comprenc, per exemple, com un home pot ser torturador, ho comprenc, això no vol dir que ho accepti, comprenc com algú per un salari és capaç de matar a algú. És molt fàcil, des del moment que et poses al costat de l’ordre. No hi ha límits. Per exemple, avui a un vigilant de presó li diuen: «heu de pujar en un tren aquest vespre presoners cap a Alemanya» i només hi haurà un vigilant de tant en tant que refusarà. Els altres et pugen en el tren dient: «no és greu, no passarà res, podeu estar tranquils». Comprenc el guàrdia mòbil que va enviar els jueus a Alemanya. Veig el proces mental que els condueix a obeir amb una naturalitat abismosa. I també de l’altre costat he vist que la submissió poden arribar molt lluny. Jo ho he vist en les centrals de seguretat, on la relació de vigilant i presoner és molt clara: estan allà per eliminar-te. Hi havia gàngsters que quan anaven al taller, es paraven davant la garita i deien: «Us he fet un petit pastís i un cafè. Està damunt la taula». Anava a treballar a la presó i abans havia preparat un pastís i un cafè pel vigilant de la galeria! Els que critiquen els presoners quan es revolten són en primer lloc presoners.

Això es igual a fora
Sí però dins va molt més lluny. Se sap que el vigilant de la presó està preparat per matar-te. Fora tenen més la possibilitat de desertar. En canvi per un vigilant, marxar, deixar la feina, és un acte massa fort per ells. A fora hi ha sempre la possibilitat de dir: «a mi no em paguen per fer això». He viscut revoltes i temptatives de fuga on els vigilants han matat presoners. Desprès tenen depressions nervioses, fan sis mesos d’hospital, però en el moment maten el presoner.

Què en penses de la presó?
La presó és l’amenaça permanent dintre la societat capitalista. La presó està lligada al capitalisme. Avui quasi la totalitat dels presoners podrien estar fora. Hi ha mitjans tècnics com la polsera. Jo estic també contra la polsera, però podrien estar fora. La polsera és insostenible, ho dic per experiencia. Se sent una pressió molt forta. És un control electrònic en tot moment, una forma d’opressió. però és millor que la presó. Jo sóc abolicionista. La presó és l’arma de la lluita contra els pobres. La presó és l’amenaça als resistents. Jo no vull solucions a la presó. No vull participar en absolut a fer una nova presó. No vull, sobretot, millorar-la. És un principi. És com el treball assalariat. No vull millorar-lo com ho fan els sindicalistes.

Què en penses del treball assalariat?
A la presó? Mai hi he treballat.

I els teus pares no et deien que calia treballar?
No. Els anarquistes espanyols, sí. Sempre m’han repetit que calia treballar, que era essencial, que no s’havia de fumar, ni beure alcohol, ni prendre drogues, però que calia treballar. Queda clar quan escoltes al Lucio: Cal treballar sinó ets un paràsit social, un bohemi.

I què penses del treball assalariat?
Estic contra el treball assalariat, per la seva abolició.

Però cal tenir diners per ser autònom i normalment s’obtenen del treball
Accepto totalment que les persones treballin. Quan a mi, em vaig dir que no treballaria en la meva vida. No he estat mai assalariat fins ara, un any vaig estar contractat en una empresa per tenir accés a la llibertat condicional. És molt simple. Jo no he estat mai en la situació de trobar-me en l’obligació, o inclús en la necessitat, de treballar. Quan no estava a la presó, estava a la guerrilla o en la clandestinitat. Era també un rebuig al treball des del principi. Sobretot els de Tolosa no volíem treball. Els companys de batxillerat, cap havia pensat que acabaria treballant. Hi havia un rebuig clar i net al treball. Era ideològic: nosaltres no treballarem.

Com valores els teus anys de lluita. Quins sentiments?
Jo sóc molt feliç de la meva vida passada. Molt feliç! Per exemple, podia haver mort a Berga, al Pirineu, executat a Espanya. Encara estic viu. I no veig quina altra cosa podria haver fet. No em veig com treballador de correus, ni com diputat, això impossible, ni com professor, ni...

...I com escriptor?
No, tampoc. Abans que res un militant.

I el militantisme no és una professió?
Jo sóc un militant professional, com Durruti. N’hi havia molts de revolucionaris professionals en l’anarquisme. Sinó, no hi hagués hagut la revolució del 36.

I el penediment més important de la teva vida quin és?
Per exemple, acabo el llibre De memòria III amb un penediment: vam anar a Madrid a preparar l’operació contra Arias Navarro. Vam ser delatats pel «Barbas», l’antic dirigent de transports de la CNT de Barcelona, que era un infiltrat de la policia.
 
Ens pots explicar aquesta història, ja que el llibre no ha estat publicat encara a Espanya
Eren fets del 77, ja mort Franco. Vam trobar Arias Navarro en la primera fase de transició. Just després de l’indult. Hi havia grups autònoms a Madrid, Barcelona. Algú ens diu que sap on localitzar a Arias Navarro. Treballava al carrer Atocha. Ens donen la informació a Tolosa. T’imagines? La localització d’Arias Navarro! El Botxí de Màlaga, un torturador i moltes coses més. I nosaltres diem: «Endavant. No només pel Puig. Hi anem, ho fem i ens la juguem!”. Això volia dir que ja estem en una altra lògica, una lògica de guerrilla. Havíem fet un salt. Així, la historia dels estudiants de batxillerat que progressa amb els anys s’ha acabat. Fi de la trilogia. Hem arribat a la maduresa, a l’acompliment. Estem madurs. La història dels GARI és una historia molt bella.

Com va la teva malaltia rara?
És una malaltia minoritària. Jo sempre he sigut minoritari, i per tant vaig agafar una malaltia molt minoritària. Som unes deu persones al món que la tenim.

I al nivell jurídic, quina és ta teva situació?
Estic en llibertat condicional. I quines són les condicions? Assignació de residència. Obligació de treball i com avui hi ha crisis, no tothom té treball. I sobretot un control minuciós de les meves activitats i d’allò que dic. La nostre història ha marcat aquest país. Volen que quedi tan callat com sigui possible. Com la guerra d’Algèria.


Notes:

(1) Oriol Solé Sugranyes. Militant fundador del MIL, executat per la guàrdia civil, desprès d’escapar-se de la presó en veure que el Rei no donava l'amnistia als presos polítics que van lluitar amb valentia contra la dictadura.
(2) És el nom de guerra de Jordi Solé Sugranyes. Militant del MIL

 

Entrevista publicada a El Pesol Negre n.º 59, novembre-desembre 2012

 

 

  De Memoria (I)    De Memoria (II)

 


18/12/2012 10:43:51 Versió per imprimir

La única posibilidad de dejar de ser esclavos de las instituciones es construir una sociedad convivencial

En un momento en el que estamos muy necesitados de construcción teórica, la publicación de La convivencialidad viene a llenar un importante vacío en el análisis de las estructuras de dominación del sistema, que van mucho más allá de lo económico. Para Illich el capitalismo no es sólo un tipo de organización económica: es una forma de domesticación que ha ido colonizando cada vez más espacios, extendiendo sus estructuras de control a todas las instituciones sociales. La lógica de la producción capitalista –basada en un crecimiento permanente y exacerbado– ha salido de la fábrica y se ha extendido a ámbitos como la escuela, los hospitales, el sistema de transportes o la tecnología. De esta forma, las instituciones sociales que antes eran ajenas a la lógica industrial han ido adaptándose a ella cada vez más, hasta acabar respondiendo a las necesidades de dominación del sistema y no las de la sociedad. Así, la única posibilidad de dejar de ser esclavos de las instituciones que deberían servirnos es construir una sociedad convivencial, en la que se fijen colectivamente los objetivos y los límites de estas instituciones, para evitar que caigan en un crecimiento ilimitado que las acabe convirtiendo en nocivas. Sin duda, una reflexión brillante de un autor injustamente olvidado.

 

Reseña publicada en Diagonal, el 28 de noviembre de 2013

 

 

  La Convivencialidad


28/11/2012 16:27:18 Versió per imprimir

Anarquismo social o anarquismo como «estilo de vida»

Por Capi Vidal

Anarquismo social o anarquismo personal. Un abismo insuperable es un libro de muy reciente edición (Virus, octubre de 2012), que recupera un texto de Murray Bookchin de 1995. El ensayo fue escrito en un momento, tal y como el autor considera, en el que el anarquismo se encontraba en un punto de inflexión dentro de su larga y agitada historia. Aunque discrepemos con algunas de las cosas que Bookchin sostiene, estaremos de acuerdo en esencia en que las ideas anarquistas son, y deben ser, eminentemente sociales. Así, asistimos asombrados a las tendencias que asoman, supuestamente dentro del anarquismo, en las últimas décadas: "un individualismo decadente en nombre de su 'autonomía' personal, un misticismo incómodo en nombre del 'intuicionismo', y una visión ilusoria de la historia en nombre del 'primitivismo'". Bookchin también denuncia la confusión del sistema capitalista con una sociedad industrial supuestamente abstracta, así como la imputación de toda opresión al impacto de la tecnología en lugar de a las relaciones sociales subyacentes entre el capital y la mano de obra. El foco crítico habría que ponerlo, en lugar de en la civilización en su conjunto, en el poder económico (el capital), el poder político (la jerarquía), en la mercantilización general de la vida y, en general, en los paradigmas de explotación y ambición sin límites. Ese anarquismo "personal" del título, que en realidad habría que traducirlo mejor como anarquismo "como estilo de vida" deja a un lado el compromiso social y la coherencia intelectual; centra sus objetivos en la alimentación del ego, más que en cualquier otra cosa, como una parte más de la decadencia cultural propia de la sociedad burguesa.

El lamento de Bookchin es que tantos supuestos libertarios hayan dejado a un lado la lucha por una revolución social, y ello sin que niegue en ningún momento que el anarquismo haya recogido siempre todo intento de liberación personal. De hecho, el anarquismo hay que analizarlo siempre como un desarrollo entre dos tendencias elementales: un compromiso personal con la autonomía personal y otro colectivo con la libertad social. Bookchin considera que esas dos tendencias jamás se armonizaron dentro del movimiento anarquista y simplemente convivieron en su seno. Ello condujo a que las diferentes escuelas anarquistas, situadas entre esos dos extremos, con sus propias propuestas de organización social, situaran al anarquismo según Bookchin como un movimiento pluralista que trabajaba más por una concepción negativa de la libertad ("libertad de hacer") que por una positiva ("libertad para hacer"); para el norteamericano, la concepción de una libertad positiva es un reto para el futuro en el movimiento anarquista. Resulta admisible la aceptación de esas dos tendencias en la historia del anarquismo, la individualista (que podríamos llamar con cautela "liberal) y la socialista; el propio desarrollo del anarquismo en el siglo XX conducirá hacia "formas revolucionarias enérgicas de organización con unas programas coherentes y atractivos", tal y como las define Bookchin, y que echa en falta en la actualidad. Para volver a construir ese movimiento, habría que dejar a un lado la apetencia por lo inmediato (tan propia de la sociedad burguesa) y apostar por la reflexión matizada, por la racionalidad en su conjunto, por un sólido análisis histórico y por los aspectos más encomiables de la civilización (y no la crítica general e infantil, propia del primitivismo y de otras tendencias que abundan en una presunta "caída de la autenticidad"). Bookchin reclama la tradición socialista y democrática dentro del anarquismo, así como un vínculo con los orígenes de la Primera Internacional, mantenido posteriormente por anarconsindicalistas y comunistas libertarios, que se traduce en la siguiente exigencia: "No más deberes sin derechos, ningún derecho sin deber".

Ese programa socialista y revolucionario en el anarquismo no niega, y jamás lo ha hecho, la importancia de la realización personal y de la satisfacción del deseo; Bookchin no se corta lo más mínimo en sus palabras críticas hacia los que abundan en el solipsismo, el esteticismo, el misticismo y el éxtasis, y lo hacen para mayor indignación en nombre de un supuesto anarquismo. A las tres tendencias antes mencionadas, individualismo solipsista, misticismo new age y primitivismo ingenuo y mistificador, hay que añadir algunas otras excrecencias que, periódicamente, le crecen a un movimiento libertario empecinado a veces en aguantar demasiados elementos sobre su espalda. El anarquismo, al que Bookchin considera que hay que añadirle ya el apelativo de "social", es de forma obvia un heredero de la Ilustración, aun aceptando sus límites e imperfecciones; defiende la capacidad racional del ser humano sin negar en absoluto la pasión, la imaginación, el arte o el placer, elementos que de hecho siempre ha tratado de integrar en la vida cotidiana. La crítica feroz que pueda hacerse a la megamáquina, concepto de Lewis Munford que alude a la explotación y burocratización del trabajo, no conduce en el anarquismo a no apostar por la tecnología como elemento liberador (por cierto, Munford jamás estuvo en contra de la tecnología, muy al contrario, apostaba por sus aspectos más positivos y democráticos); la existencia de un proceso de institucionalización social no quita que se esté contra el sistema de clases y la jerarquía, por lo que puede ser muy bien libertario, mientras que un programa político federal de democracia directa puede perfectamente suponer al mismo tiempo la oposición al parlamentarismo y al Estado. Este es el deseo de Bookchin, con el que por supuesto se puede discrepar en algunas concepciones, pero que en opinión del que subscribe se encuentra dentro de una tradición anarquista que no puede perder de vista su horizonte socialmente emancipador. La autonomía personal resulta una quimera, o como mucho algo propio de una élite formada por individuos aislados, si se renuncia a la libertad social; el individuo solo puede desarrollarse completamente en el seno de una sociedad plenamente desarrollada. Es por ello necesario que los anarquistas indaguemos siempre en los problemas sociales, dentro de la época que nos ha tocado vivir y actualizando siempre las propuestas libertarias, aportando soluciones y sin caer en el misticismo ni en falsas idealizaciones. Tratar de ser coherentes en  nuestra vida diaria y buscar el máximo desarrollo en lo personal no implica la renuncia a la revolución social; muy al contrario, ambas cosas se complementan.

 

Reseña publicada en Reflexiones desde Anarres, el 11 de noviembre de 2012

 

 

  Anarquismo social o anarquismo personal


11/11/2012 15:29:54 Versió per imprimir

«La evolución del libro ácrata ha mejorado mucho tanto en calidad, cantidad y difusión»

por Iván Nistal

Hablamos con Fran, integrante del equipo vírico, para adentrarnos en la aventura de editar y distribuir libros anarquistas. Con más de 20 años a sus espaldas, son un referente en el sector.

 

¿Cómo surge vuestra editorial?

El proyecto nace en el año 1991 fruto de la coordinación de compañeros integrantes de El Lokal, situado en el Raval de Barcelona, y del entorno antimilitarista, con la intención de crear una infraestructura estable de edición y distribución de calidad y continuidad para recuperar la memoria más y menos reciente del movimiento libertario y de servir como medio para la denuncia de las luchas, reflexiones y propuestas de un amplio espectro del antagonismo que, aunque no declaradamente ácrata, si de fuerte carácter horizontal y no autoritario en sus planteamientos.

Las tres primeras ediciones fueron: La lucha del Movimiento Libertario contra el franquismo, Sabaté. guerrilla urbana en España y El descubrimiento del 92. Expo Olimpiadas. Eso ya daba una muestra de las intenciones del proyecto naciente...

¿Cuáles son los principales problemas con los que os habéis encontrado?

Las principales características problemáticas de un proyecto autogestionado, joven y de carácter ácrata fueron y son unas cuantas:
- Hacer frente a los gastos económicos, no sólo de la edición, sino de los gastos indirectos relacionados con ella: sueldos, impuestos, alquiler, administración, mensajería, etc.
- Distribuir los libros publicados más allá de los espacios militantes, es decir: en los circuitos comerciales.
- Mantenernos firmes ante las cada vez mayores exigencias del mercado del libro, tanto a nivel descuentos por parte de mega-librerias y grandes superficies y algunos distribuidores de zona, como a nivel de asumir gastos de mensajería, etc. Evidentemente, las pequeñas editoriales como la nuestra ven en peligro su continuidad con ese tipo de condiciones.
- Mantener una relación cooperativa de trabajo con todo lo técnico y humano que pueda conllevar, entre esta mezcla de autoempleo y actividad militante.
- Otro gran problema ha sido el de llegar a cobrar, tanto en los medios alternativos, como comerciales. Es mucha la irresposabilidad de la militancia durante muchos años.

¿Qué valoración haceis de la evolución del libro anarquista de estos 20 años para acá?

La evolución del libro ácrata y antagonista, crítico, refractario... (no queremos hacer exclusividades) ha mejorado muchísimo, tanto en su cantidad, en su calidad, y en su capacidad de difusión, tanto en espacios militantes, librerías asociativas, como en el circuito comercial. Virus editorial ha publicado cerca de 200 volúmenes, entre las colecciones de memoria, acracia, crónica, ensayo, folletos, etc.

¿Y del movimiento libertario?

El movimiento libertario en general lo vemos apagado, desorientado y desorganizado (y no nos referimos a una cuestión de siglas, sino de práctica “pedagógica” de la organización de las tareas), sin un discurso propio. La praxis de los reclamados del pensamiento anarquista debemos de entender que el compromiso,  la constancia y la agilidad de entender las situaciones y responder a ellas, son nuestras mejores herramientas para la consecución a medio plazo de un espacio propio en los barrios, empresas, escuelas, espacios antagonistas, movimientos sociales, etc. Un espacio propio que no hace tanto tiempo se tuvo.

¿Qué relación existe con el resto de editoriales libertarias?

Nuestra relación se basa en la afinidad y el apoyo mutuo. Y no solo en las “etiquetas” bajo lo libertario, sino con tantas otras que hoy siguen haciendo del texto una palanca para la transformación radical de las relaciones humanas y con la Tierra: Cambalache, Traficantes de Sueños, la Malatesta, la recien nacida Ses Voltes, Fundación Anselmo Lorenzo, Muturreko, Irrintzi, Tigre de Paper, Pepitas de Calabaza, La Felguera, Takatuka, La Ciutat Invisible, Hermanos Quero, Ecologistas en Acción, Zambra, Mal de Cap, Grillo Libertario y tantas otras que esperamos disculpen el olvido de mencionarlas.

¿Se ha planteado en algún momento la coordinación conjunta de todas ellas para algún proyecto común? Ya se sabe, la unión hace la fuerza...

Hace 10 años hubo una coordinación de editoriales (Altediciones) no exclusivamente  libertarias, que aunque dio sus frutos llegó a un punto muerto pasados tres años. En la actualidad la coordinación la llevamos a través de la distribución mutua de nuestros fondos, de Encuentros del Libro Anarquista, de trueques y de relaciones basadas en la cotidianeidad de las necesidades, que pueden ir desde presentaciones mutuas de nuestros libros, contactos, logística en desplazamientos, opiniones, consejos, compra conjunta de fondos, traducciones, etc. Una “coordinación” sin forzar ni planificar, pero de seriedad y respeto mutuo, la cual nos ha llevado a un nivel de relación respetuoso y cálido y que nos permite en algún momento  sentarnos y afilar con más intensidad nuestros proyectos particulares y todos a la vez.

 

Entrevista publicada en el periódico CNT n.º 393, octubre 2012


30/10/2012 12:32:34 Versió per imprimir

No era tan inversemblant

Per Xavier Ferrè

Miquel Izard sintetitza, com a primer assoliment de l’assaig, un exhaustiu estat de la qüestió sobre el procés revolucionari de juliol de 1936, és a dir, sobre les concepcions ideològiques existents rere la historiografia, i, en aquest sentit, sobre la necessària crítica del “revisionisme” metodològic (entre populista i neofeixista) pertocant al bienni 1934-1936. Però fonamentalment l’objectiu d’aquest historiador és escatir els orígens de la construcció d’un nou model social i polític planificat. Aquests objectius són explicitats en els primers capítols de la recerca, proemi necessari per a contextualitzar les causes de l’hortitzó revolucionari, que atès el precedent restauracionista (1874-1931) -que Izard compara encertadament amb el règim de Porfirio Diaz mexicà (segon capítol), que durà a la revolució liderada pel binomi Villa-Zapata- era versemblant en les seves conseqüències.
L’hegemonia de la classe subalterna en la derrota del feixisme resta, hores d’ara, fora de tot dubte en la concepció historiogràfica no mediatitzada pel presentisme tàctic imposat per la ideologia del mercat, i per l’estantissa politologia que malda per legitimar el neofeixisme postmodern, d’ençà de 1969 institucionalitzat en un règim monàrquic cada cop més contestat per caduc, reaccionari.

Es forja una nova alternativa

Dit això, l’assaig que ens ocupa analitza els assoliments revolucionaris, que s’albiraren amb el triomf del Front d’Esquerres del 16 de febrer de 1936 i que culminaren aquell mateix estiu. L’evolució entre febrer i juliol d’aquell any establia un panorama polític que no qüestionava únicament la limitació estructural d’un règim republicà governat per la burgesia liberal, sinó que apostava per una estructura economicopolítica alternativa al malmès ordre capitalista de la postcrisi acumulativa de 1929. Contra aquest nou escenari de forces políques i sindicals (hegemònicament aconduïdes per la CNT) s’adreçà, doncs, el pronunciament -entre tradicionalista i feixista- a l’estat espanyol.

En aquest sentit, la segona part del text d’Izard detalla la totalitat dels àmbits -organització econòmica -col·lectivització dels mitjans de producció-, concepció de la praxi cultural, espai urbà, organització del lleure (tretzè capítol), educació- sobre els quals intervingué la política revolucionària. Tot plegat explicita que entre juliol de 1936 i maig de 1937, el Principat era una nació que aportava a l’Europa empeltada majoritàriament pel feixisme i per la democràcia autoritària, una estratègia alternativa als efectes de la crisi del 1929. Era una segona via, a més de la soviètica de 1917.

A destacar, doncs, la defensa d’un mínim comú denominador pel que feia a l’establiment d’una política econòmica planificada (no governada pels interessos anàrquics del mercat capitalista) i, sobretot, una concepció alternativa a la concepció ecològica que, en cap cas, se sotmetia a la sobreexplotació dels recursos. Pel que fa a la cultura -a la Nova Cutura-, el text especifica l’orientació de mitjans de premsa, que havien estat socialitzats a favor de la CNT i de les organitzacions comunistes (PSUC) i independentistes (Estat Català), i la nova política pedagògica del Consell de l’Escola Nova Unificada. Però conjuntament a la construcció d’una xarxa associativa cultural desalienant, es definia, com a una seva materialització, l’hegemonia d’una altra ciutat, que desplaçà la centralitat de decisió de l’espai oligàrquic i financer, burgès, a la ciutat dels treballadors (capitol vuitè).

Assaig crític i contrastat

Comptat i debatut l’aportació de Miquel Izard és triple. Primerament, l’ús exhaustiu de les fonts bibliogràfiques -acadèmiques, coetànies i memorialístiques- constitueix una base del tot rigorosa per a obtenir un complet calidoscopi de les tensions i anàlisis que subjauen a una conjuntura decisiva de la nostra contemporaneïtat. Segonament, la visió policèntrica de la reflexió apropa a la cartografia, temporització i seqüències de realitats territorials -locals i comarcals- a fi de calibrar les interpretacions sobre els efectes de les col·lectivitzacions i l’anomenada (i instrumentalitzada) violència a la reraguarga. Finalment, el posicionament d’Izard -contrari al que entén com a ‘Història Sagrada’, determinista- se situa en la recuperació de la historia crítica, la qual, a més, permet de realitzar una comparativa historiogràfica internacional i planteja el cicle revolucionari de juliol de 1936 com a referent no pas estàtic, sinó com a patrimoni intel·lectual mobilitzador i legitimador d’experiències vigents que volen recuperar, en clau de capítal simbòlic i polític, el sentit de l’economia moral de la multiud, com a economia horitzontal, és a dir, articulada en l’intercanvi entre iguals: a partir del valor d’ús i no des del valor de canvi, origen del plusvalor.
 

 

Ressenya publicada al setmanari Directa el 19 de juliol de 2012

 

 

  Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros


12/10/2012 16:41:15 Versió per imprimir

«És molt difícil recuperar el passat perquè hi ha visions antagòniques fins i tot al mateix bàndol»

Al següent àudio, corresponent a la presentació de Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros a la Llibreria Anònims de Granollers, un acte organitzat per l'Assemblea Llibertària del Vallès Oriental, Miquel Izard fa una introducció a las tesis sostingudes al seu llibre i parla de la dificultat de recollir una visió fidel de l'historia davant la multiplicitat de lectures dels mateixos fets

Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros


12/10/2012 16:25:07 Versió per imprimir

«Ens han amagat l’estiu del 36»

 

Per Sergi Picazo

El professor emèrit d’història de la UB publica l’estudi més profund fins ara sobre «l’inversemblant estiu del 36», amb anècdotes, curiositats i dades dels canvis en la vida quotidiana a Catalunya durant l’única revolució anarquista de la històriaMiquel Izard s’ha passatanys i panys estudianttot el que va passar aquell «inversemblantestiu del 36» a laCatalunya anarquista i republicana.El seu treball d’investigacióés un exhaustiu estat de laqüestió sobre el procés revolucionariiniciat el juliol de 1936,però centrat en la vida quotidiana,les col·lectivitzacions de fàbriques,les noves formes d’educari els canvis en la moral d’unaèpoca que mai no tornarà.

 

–Va existir o no una revolució anarquista a Catalunya?

Mentre els dirigents feien la guerra i la revolució a Catalunya van passar moltes coses. Volia saber si la gent seguia anant a laplatja, si veien els mateixos espectacles, si festejaven igual... Vaig adonar-me que l’estiu del 36 a Catalunya va tenir lloc un fenomen molt engrescador a nivell material –col·lectivitzacionsde fàbriques–, sanitari –amb una reforma de 180 graus iconstruint sis hospitals en tres mesos–, pedagògic –l’escola unificada amb el referent de Ferrer i Guàrdia–, cultural i de relacions humanes. Això ens ho han amagat. Alguns historiadors asseguren que a l’estiu del 36 només hiva haver assassinats i incendisd’esglésies. Aquesta simplificació és una grolleria. Aquells mesos hi havia entusiasme, il·lusió i es creia que tot era possible. No diria que fos una revolució anarquista, sinó molt més que anarquista. La societat va eliminar les relacions de superioritat entre les persones, el masclisme, les dones decidien com vestir-se, les parelles anaven de bracet... Aquest entusiasme va arrossegarmilers de persones que no tenienres a veure amb l’anarquisme o la CNT. Crec que va passaruna cosa inversemblant.

–Posi’m exemples concrets d’aquest inversemblant estiu.

A Barcelona hi havia una gran quantitat de vells i mainada abandonats: gent del carrer. Fins l’estiu del 36 l’Ajuntament n’aixoplugava alguns en un dipòsit d’aigües, humit, sense finestres, fred... en unes condicions infrahumanes. Al juliol del 36 un grup de persones es van apoderar d’un col·legi de les Teresianes a Sant Gervasi que estava abandonat i van portar totes aquelles persones allà. La sanitat i la cura de les persones va millorar moltíssim. Els metges treballaven mitja jornada per la sanitat pública i mitja a la seva consulta, per primer cop hi va haver assistència psiquiàtrica, es va millorar la tècnica dels parts...

–Empreses i fàbriques collectivitzades, funcionaven?

Una setmana després del cop militar la majoria de fàbriques van tornar a treballar tot i que molts propietaris havien fugit. A la majoria de treballadorsels agradava la seva feina, però el que era insuportable eren les males condicions de treball. Els de l’Espanya Industrial, una deles més grans de Barcelona, es van reunir espontàniament en un cinema de Sants i van decidir seguir treballant. Van crear una assemblea formada per dotze dones treballadores i alguns tècnicsper prendre totes les decisionsde l’empresa. Van reduir la jornada laboral i van posar-hiuna llar d’infants, una escola perals seus fills i per als adults, una biblioteca, una sala de concerts... Aquesta gent creia que la fàbricapodia ser un lloc amable.

–Quins canvis es van fer en els costums i la moralitat?

Els anarquistes, que eren els ideòlegs de la revolta, eren una gent molt puritana i no veien de bon ull beure, fumar o la prostitució. Per això van fer campanyes explicant que el tabac era dolent per a la salut o per intentarposar fi a la prostitució. La societat catalana de l’època, dominada per l’aparell repressor del’Estat, els militars i l’Església,era molt conservadora. A la platja, la gent havia d’anar amb barnús; qualsevol cosa podia serconsiderada un pecat; hi havia tabús absurds com manifestaren públic el teu afecte per la dona o el marit; s’havia d’anar al cine amb americana i corbata...Tot això va canviar en uns pocs dies. Eren unes normes que empipaven tothom i, per això, fàcilment van ser eliminades. Les dones es van començar a vestir amb pantalons, les parelles esbesaven pel carrer, les dones podien anar amb banyador a la platja... Era la llibertat! El fenomen,dura només tres mesos.

–L’esclat, però, va tenir unacara més fosca. Hi va haver assassinats,fam i descontrol?

Sí hi va haver fam i assassinats, però no hi va haver descontrol. Anarquia no és caos, és absència de govern. La guerra va tenir part de culpa de tot el dolent que va passar. Dissortadament a Catalunya van ser assassinades entres anys més de 8.000 persones, la majoria d’elles l’estiu del 36. A la revolució anglesa, francesa, mexicana o russa proporcionalment n’hi va haver moltes més, però les morts no són l’únic ques’explica d’elles. Cal dir, però, que les comarques amb un percentatge de morts més gran són les zones agràries de Tarragona i Lleida, on la CNT no hi té implantació. Caldria preguntar-se quina repressió havien patit abans aquestes zones per reaccionar així. Cal no oblidar el context de repressió des de feia segles a mans de la Guàrdia Civil, l’Església o els pistolers de la burgesia. També és cert que molts van aprofitar el moment de canvi per a les venjances personals.

 

El nen de la guerra, 78 anys després

Fill d’un pare conservador i catòlic, es va passar els anys de la Revolució del 36 resant rosaris i parenostres pels «errats». Miquel Izard (Barcelona, octubre de 1934) va ser un d’aquells «errats». Va deixar el negoci familiar de la farmàcia per estudiar lletres a Barcelona i a la Sorbona. Va participar a la Caputxinada de 1966 i va ser expulsat de la universitat. Aleshores, per poder continuar les seves investigacions acadèmiques, va haver d’exiliar-se a Veneçuela, on es va convertiren un especialista en Amèrica Llatina. En tornara Catalunya als setanta, va aconseguir plaça de professor d’història a la UAB, primer, i a la UB, després. Deixeble d’historiadors com Pierre Vilar i Vicenç Vives, Izard ha centrat els seus estudis en la Catalunya obrera i popular i, en concret, ara publica el llibre Que lo sepan ellos y nolo olvidemos nosotros. Elinverosímil verano del 36 en Cataluña.

 

Entrevista publicada el 24 d'agost de 2012 al suplement Presència de El Punt

 

 

Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros


12/10/2012 15:28:54 Versió per imprimir

La Convivencialidad: Un libro brillante de un autor injustamente olvidado

Por Layla Martínez

En apenas un año se han publicado dos de los libros más importantes de Ivan Illich, un autor hasta ahora desconocido en nuestro país. Los dos libros fueron escritos en la década de los setenta, así que puede resultar extraño que dos editoriales pequeñas, como Virus y Brulot, decidan rescatar del olvido ahora, cuarenta años más tarde, a un autor como Illich, con unas tesis que además atentan directamente contra la línea de flotabilidad del sistema. Sin embargo, cuando lees “La convivencialidad”(Virus, 2012) te das cuenta de la causa: Illich no solo hace un análisis impecable de las estructuras de dominación en el momento histórico en que nos encontramos, sino que además predice con escalofriante exactitud la crisis en que estamos inmersos desde 2008.

El buen ensayista político es aquel que es capaz de ver los ciclos históricos largos que se intuyen en los sucesos cotidianos. Es decir, aquel que es capaz de despegarse de estos sucesos y ver en ellos las líneas comunes, la dirección de los procesos históricos más amplios. Por ejemplo, el análisis importante hoy en día no es el que detalla cada uno de los recortes que se están produciendo en los diferentes países, sino el que da cuenta de la estrategia planificada de destrucción del Estado del bienestar que empezó en la época Tatcher-Reagan y que aún no tiene fecha de cierre. Y eso es lo que hace Illich: a pesar de que cuando él escribe los libros, los valores de la sociedad industrial están plenamente vigentes, es capaz de advertir ya los primeros signos de agotamiento en ellos y de predecir su evolución futura. Es decir, es capaz de arrojar luz sobre nuestro presente, cuarenta años más tarde.

Para Illich, el capitalismo es mucho más que una forma de organización económica: es una forma de dominación que ha ido colonizando cada vez más espacios, extendiendo sus estructuras de control a todas las instituciones sociales. La lógica de la producción industrial capitalista –basada en un crecimiento permanente y exacerbado- ha salido de la fábrica y se ha extendido a la escuela, los hospitales, el sistema de transportes, la construcción de viviendas, la alimentación. Es decir, las instituciones sociales que antes eran ajenas a la lógica industrial han ido adaptándose a ella cada vez más, hasta acabar respondiendo a las necesidades de dominación y control del sistema. No solo han perdido su objetivo de solucionar un determinado problema social, sino que se han vuelto contra la propia sociedad y se han convertido en nocivos para los individuos. Un buen ejemplo sería la medicina, que nace como disciplina científica a finales del XVIII con el objetivo de curar enfermedades, pero que poco a poco se va convirtiendo en una estructura de dominación al servicio del sistema, porque sustituye su objetivo de curación por el del control de los cuerpos: se patologiza a la sociedad; se crean múltiples trastornos psiquiátricos que antes no existían o eran solucionados por otros medios; se sobremedicaliza a la población, especialmente a la infancia; se experimenta con la creación de enfermedades y nuevas cepas de los virus en los laboratorios, y se despoja a la población de los conocimientos sobre los cuidados de su propio cuerpo. Otro buen ejemplo sería el automóvil, que nace para acortar los tiempos de desplazamiento y acaba convirtiéndose en lo que determina la estructura de nuestras ciudades y lo que hace que respiremos un aire lleno de contaminación, cuando es colonizado por la lógica de la producción exacerbada.

Así, Illich traza un análisis brillante de la evolución de las formas de dominación, que han hecho que el hombre se convierta en esclavo de sus propias herramientas, de las instituciones y bienes que debían haber estado a su servicio. El ser humano se convierte en un apéndice de la Máquina. En este estado de cosas, si la deriva del sistema no se detiene, Illich predice una profunda crisis social y económica, ya que el crecimiento exacerbado es insostenible a largo plazo. El fin de esa crisis tendrá dos resultados posibles: la instalación de lo que él denomina un “fascismo tecnoburocrático” capaz de mantener el control sobre la población a pesar de que el crecimiento se haya detenido y los valores sobre los que se sustentaba sean cuestionados, o la puesta en marcha de un sistema político distinto, basado en lo que llama “la convivencialidad”. Es decir, la creación de una sociedad en la que la producción de bienes y servicios esté al servicio del ser humano y no de las necesidades de un grupo dominante. Para ello, Illich apuesta por acabar con la idea del crecimiento y pensar en una sociedad mucho más austera pero mucho más libre, en la que la Máquina sea esclava del hombre y no al revés. No se trata de abolir la tecnología ni instituciones sociales como la escuela o el sistema médico, sino de fijar colectivamente los fines que deben seguir y los límites a los que deben ceñirse para no volverse nocivos, lo que conecta con las actuales teorías del decrecimiento.

Posiblemente este es el punto donde las tesis de Illich resultan más débiles, porque ¿cómo saber cuándo se va a traspasar ese umbral en el que lo que debería servirnos se convierte en nocivo para nosotros? Eso puede saberse más tarde, cuando empiezan a producirse las consecuencias de haber traspasado ese umbral, pero es muy difícil de ver en el momento. Illich propone establecer criterios colectivamente para situar en un punto concreto ese umbral, y es posible que esa sea la única solución, pero sigue siendo algo muy poco preciso. En cualquier caso, es cierto que el autor no pretende establecer un programa para la acción, sino simplemente hacer un análisis teórico y presentar unas propuestas, dejando que las decisiones concretas sean tomadas de forma colectiva. Por otra parte, también podría criticarse el hecho de que el análisis que hace Illich no es tan novedoso: en la Grecia clásica, ya los sofistas criticaron que el sistema de enseñanza pública ateniense no tenía como objetivo conseguir la más completa educación de los alumnos, sino fabricar individuos funcionales para la polis. Sin embargo, esto no desmerece el ensayo de Illich, sino todo lo contrario: muestra que su análisis es correcto, y sobre un análisis correcto es más sencillo hacer unas predicciones y asentar unas tesis propias también correctas. En mi opinión, un libro brillante de un autor injustamente olvidado, que llega además en un momento en el que probablemente estemos más necesitados de construcción teórica que nunca.

 

Reseña publicada en Culturamas el 12 de octubre de 2012

 

La Convivencialidad


12/10/2012 13:48:12 Versió per imprimir

Walden Bello: «La crisis va a ser global»

Por Gloria Martínez

Walden Bello (Manila,1945) estudiaba sociología en la Universidad de Princeton, Estados Unidos, a comienzos de los 70 cuando comenzó su activismo político convirtiéndose en una de las figuras destacadas del movimiento internacional tanto para restaurar la democracia en Filipinas como de la Coalición contra la Ley Marcial decretada por Ferdinand Marcos para seguir siendo presidente. Fue arrestado en varias ocasiones y en 1978 fue encarcelado por las autoridades estadounidenses por participar en la ocupación pacífica del consulado filipino en San Francisco; fue excarcelado tras una huelga de hambre con la que denunció las violaciones de los derechos humanos en su país natal.

En la conversación que mantenemos con él, vía Skype, se le ve cansado. Ha estado realizando trabajos de ayuda en Manila donde las inundaciones de los pasados días causaron la muerte de más de 60 personas y más 360.000 desplazados. Fueron consecuencia de las lluvias monzónicas que según expertos de las agencias internacionales, se han agravado por el chabolismo y la acumulación de basura en el alcantarillado.

PH: ¿Cómo está la situación?                                                                                                  

WB: Está mejor porque el tiempo ha mejorado. Básicamente se ha producido por el cambio climático.

PH:Usted fue miembro de Greenpeace Internacional en la región Sudeste asiático y su libro sobre la destrucción ambiental en Tailandia fue ampliamente divulgado y premiado. ¿Cuál es la relación entre la crisis financiera y la medioambiental?

WB: Las dinámicas de la globalización , del capitalismo, han contribuido a la crisis medioambiental en gran medida. Cuando miramos al capitalismo y su relación con la naturaleza, vemos que la naturaleza viva se ha convertido en productos muertos a causa de intereses privados, creando un enorme desperdicio en el proceso. Las crisis financiera, alimentaria y medioambiental están muy relacionadas con las dinámicas del capitalismo y la globalización.

PH: A lo largo de su carrera ha escrito numerosos libros como Food Wars. Crisis alimentaria y políticas de ajuste estructural (Virus Editorial), en el que detalla los orígenes de la llamada “crisis alimentaria” y los mecanismos que han contribuido a profundizarla como el ajuste estructural, el libre comercio y las políticas encaminadas a desviar los  excedentes de la agricultura hacia la industria. Hablábamos de la vinculación de la crisis económica con la medioambiental pero, ¿cuál es su relación con la crisis alimentaria?

WB: Las dos crisis forman parte de una crisis mayor, la de la globalización. La crisis alimentaria fue creada por la globalización de la producción de los alimentos, por las corporaciones, por la introducción de nuevas políticas en la producción de alimentos especialmente en los países en desarrollo. Las dos crisis, económica y alimentaria, están ligadas a las políticas del nuevo liberalismo que van en detrimento de muchos sectores de la sociedad como los pequeños agricultores y consumidores (en el caso de la crisis alimentaria) y de la clase media (en el caso de la crisis financiera).

En 2008 fue el peor momento por el aumento en más de un 300 por cien de los precios en sólo tres meses.

PH: Ahora la FAO está advirtiendo sobre una nueva crisis alimentaria, ¿cómo ve la situación?.
WB: Sí, hay una gran amenaza. Los precios están ascendiendo de nuevo y el cambio climático está afectando mucho más las dinámicas de producción: incendios, inundaciones… Se puede ver esa relación de la que hablábamos entre la crisis medioambiental y la alimentaria, la crisis de la agricultura. No puedo pronosticar cuánto van a subir los precios pero sí que vamos a ver otra subida desmedida.

PH: ¿Qué opinión tiene de la Política Agraria Común (PAC) de la UE y su reforma el próximo año?
WB: La PAC se tradujo en políticas muy determinantes, especialmente en los países en desarrollo y en África. Se dieron grandes subsidios favoreciendo el interés de los grandes productores, se creó el incentivo del dumping (establecer precios más bajos que los gastos de producción en el país al que se va a exportar)… La liberalización del comercio permitió que la carne de vacuno subvencionada y barata de la UE entrase en África arruinando a los ganaderos de muchos países del África occidental y meridional. Lo mismo pasó con el cereal. La PAC tampoco creo que vaya a ayudar a los pequeños agricultores europeos, aunque destruya las naturales dificultades que tienen los agricultores en los países en desarrollo para competir en los mercados debido a los subsidios y al dumping. Los subsidios están para ayudar a los grandes agricultores no a los pequeños.

PH: La agricultura ecológica, ¿es una de las soluciones para salir de esta crisis?.
WB: Creo que sí, es mucho mejor a nivel medioambiental, es menos intensiva. Es social y medioambientalmente positiva, sobre todo en interés de los pequeños agricultores. Al mismo tiempo creo que aunque el precio de los productos ecológicos puede ser superior, son más rentables en términos de salud. Muchas corporaciones están incorporando productos ecológicos a sus marcas: en la medida que se convierte en rentable, se empieza a integrar en el sistema de agronegocios dominante. Las grandes corporaciones de agricultura son muy inteligentes  captando tecnología para aumentar la productividad pero no se puede hacer solo solo cambios en tecnología, también has de hacerlos en dirección, en la estructura de producción… para que sea más igualitaria.

PH: En el libro relata las consecuencias de la Revolución Verde en Latinoamérica, África y Asia, ¿quedan secuelas?.
W. B.:La Revolución Verde creo desilusión por toda la dependencia química en la agricultura. Aumentó la producción pero también los conflictos sociales sobre todo en Asia e India donde la tierra fue acaparada por los grandes agricultores que eran los que se la podían permitir en mayor medida la dependencia química y tecnológica. Lo que la Revolución Verde creo, entre otras cosas, fue la disminución de los pequeños campesinos.

PH: Comenta en el libro que la agricultura africana «es un caso ilustrativo de cómo la economía doctrinaria puede destruir la base productiva de todo un continente». ¿El  acaparamiento de tierras y la especulación están relacionados?

WB: Sí. África no es que fuera autosuficiente en alimentos sino que exportaba una media de 1,3 millones de toneladas de alimentos entre 1966 y 1970. Hoy, importa el 25 por ciento de los alimentos que consume y casi todos los países del continente son importadores netos de alimentos. En el libro explico que en África, el BM y el FMI realizaron una gestión a nivel micro, llegando a tomar decisiones sobre a qué velocidad debían eliminarse las subvenciones, a cuántos funcionarios había que despedir e incluso, como en el caso de Malawi, cuántas reservas de grano debían venderse y a quién.

 Ahora empezamos a ver que países con escasez de tierras que están comprando o alquilando tierras en otros países para exportar, como Qatar en África. Esto es muy desestabilizador porque los agricultores de estos países, especialmente los pequeños, se convierten en productores para los países ricos; la especulación en la tierra se traduce en especulación financiera.

PH: Eric Hobsbawn, (La Era de los extremos, 1994) escribió que «la muerte del campesinado era el cambio más dramático y de mayor alcance social de la segunda mitad de este siglo» que «nos distancia para siempre del mundo del pasado». Pero como usted comenta en el libro, «los campesinos se han resistido a desaparecer sin más», muestra de ello es la creación en 1993 de Vía Campesina.
WB: Sí, tanto en el Sur como en el Norte, los agricultores y muchas otras personas intentan huir de los caprichos del capital reproduciendo la condición campesina, regresando al campo y poniéndose a explotar un recurso básico limitado independiente de las fuerzas del mercado. La emergencia de una agricultura urbana, la creación de redes que conectan a consumidores y agricultores dentro de una región determinada…es lo que Jan Douwe Van der Ploeg califica de movimento de «recampesinización».

PH: Trabajó en el Instituto para Políticas de la Comida y el Desarrollo (Institute for Food and Development Policy), fue presidente en Filipinas de la coalición Coalición para la Libertad de la Deuda (Freedom from Debt Coalition) y ha participado en numerosas movilizaciones contra la Organización Mundial del Comercio (OMC), eventos antiglobalización, foros sociales y cumbres alternativas. ¿Qué opinión le merece el actual movimiento ciudadano español 15M?
WB: Tiene mucha importancia. Lo que hay en Europa es una crisis del capitalismo, de la globalización, es la peor crisis desde la Gran Depresión. Por culpa de la irresponsabilidad de los bancos ahora tenéis las imposiciones de los programas de austeridad en toda Europa pero principalmente en el Sur, en países como Grecia o España donde se han cortado las posibilidades de crecimiento.La respuesta de la gente, los movimientos de los indignados y de Occupy Wall Street, son muy positivos. Es solo el primer paso.

PH: ¿Cuáles son los siguientes?.
WB:La gente se está empezando a dar cuenta de que tienen que organizarse más, no solo localmente, también nacional e internacionalmente. Tienen que conectarse con otras fuerzas, incluyendo las  que estuvieron en el seno de los movimientos antiglobalización en los 90. Para ser efectivo hay que trabajar mucho más en red pero desde la flexibilidad. Tanto Occupy como los Indignados crearon una gran energía que dará lugar a trabajo más organizado, a un pensamiento más profundo sobre la crisis. En los últimos cinco años parecía que la crisis era solo en Europa y EE.UU. y no afectaba a Asia pero ahora estamos empezando a ver que aumenta la población en China e India, y Brasil está empezando a caer porque continúa aumentando su dependencia del mercado europeo y estadounidense. Lo primera cara de la crisis fue el colapso en Wall Street, la segunda se vio en Europa y la  tercera será que las economías asiáticas incluyendo China van a empezar a pararse, en los próximos años. La crisis va a ser global.

PH: ¿Cree que la crisis puede acabar con el capitalismo?
WB: No estoy seguro de si usaría esos términos pero lo que está claro es que no podemos continuar con el mismo dominio de las corporaciones y el mercado, que es lo mismo porque el mercado está controlado por las corporaciones. Es cierto que se puede hablar de una economía postcapitalista. El mercado no tiene que desaparecer porque puede desempeñar un papel distinto, apoyando a los grandes valores de la sociedad.

PH: Hay quien piensa que la crisis es una oportunidad para el cambio, ¿lo comparte?.
WB: Hay que ir más allá del neocapitalismo liberal para ser capaces de satisfacer las necesidades de la gente. Se le llama democracia social, democracia popular, socialismo….el nombre da igual. Todas comparten la visión de que el mercado debe controlarse, el Estado tiene que jugar un rol diferente…  y los movimientos y la sociedad civil tiene que tomar el liderazgo para ser capaz de transformar una economía basada en los beneficios y la competición a una economía que se base en la cooperación y persiga el bienestar general;  que la economía se transforme y pase de servir a unos pocos a servir a la mayoría.  La gente ve la importancia de los valores de justicia, solidaridad, comunidad…

PH: En España, hacen unos días,miembros del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT), se llevaron sin pagar comida de varios supermercados para alimentar a gente necesitada. ¿Cómo lo interpreta?.
WB: Creo que pasará más veces. Es una señal que te indica que las cosas no pueden seguir por el viejo camino. Estas acciones son muy importantes en términos de movilización de la gente pero no creo que sean la solución. La solución tiene que ser transformadora en términos de estructuras económicas, de cambiar las relaciones de producción. Esto son acciones simbólicas pero que no cambian mucho la situación. Hay que pensar mucho sobre la naturaleza de la crisis, pensar en realizar cambios, ser capaz de organizarse y tener un programa de acción, acciones globales, no solo locales.

PH: En  2001 recibió el premio Suh Sang Don, concedido por las ONG asiáticos, y en 2003 fue galardonado con el Right Livelihood Award (también conocido como premio Nobel alternativo) por “sus destacados esfuerzos para formar a la sociedad civil sobre las repercusiones de la globalización y sobre cómo poner en prácticas alternativas”. ¿El mundo necesita más luchadores?, ¿es optimista?
WB: Sí soy optimista porque no tengo opción. No tenemos otra opción que luchar, no tenemos garantizada la victoria pero tenemos que seguir intentándolo con todas las opciones a nuestro alcance. No hace falta que siempre tengamos claro dónde vamos o si nuestra estrategias son las correctas o no, lo importante es estar comprometido. No pasa nada por cometer errores. Mi experiencia es que se aprende cometiendo errores, lo importante es no cometer los mismos dos veces.

 

Entrevista publicada en Periodismo Humano el 20/08/2012

 

 

  Food Wars


05/09/2012 08:56:55 Versió per imprimir

David Graeber i Barcelona

Trobada amb l'antropòleg, fill de brigadista internacional destinat a la ciutat

Per Andreu Barnills

Vaig tenir el dolç plaer de conèixer David Graeber, l'home que ha canviat la manera de pensar sobre l'economia de milers de persones a través del llibre The Debt. Em vaig trobar amb un home ben conservat d'uns cinquanta anys, cara de tímid, i ulls de geni, en una trobada al bar Dante del West Village. Graeber venia del gimnàs i anava carregat de llibres. Mens sana in corpore sano. Per sorpresa meva em va explicar que és fill de Kenneth Graeber, brigadista internacional que va venir a Barcelona a lluitar contra el feixisme l'any 1936. Per més sorpresa encara, Graeber sabia dir algunes paraules en català, que son pare s'havia endut de Barcelona i que ell encara recordava. Les va pronunciar en la llengua del Noi del Sucre: «Setze jutges mengen fetge d'un penjat». Jo no hauria dit millor.

Graeber em va dir que son pare va quedar sorprès per la revolució dels anarquistes, tot i que ell no n'era. A Graeber pare va interessar-li molt la creació de les noves formes de moneda que, filles de la revolució, van aparèixer a Catalunya. Aquells homes sabien que si vols canviar el món, has de canviar d'economia: 'El meu pare en guardava exemples, d'aquells vals de compra que circulaven entre les col·lectivitzacions. Fins i tot en va escriure articles i un llibre, d'aquell paper moneda. Tot s'ha perdut o venut. Un desastre!' Em vaig adonar aleshores que això d'estudiar l'economia Graeber ho porta a la sang. Vam parlar de la crema d'esglésies a Barcelona, i quan vaig dir-li que potser no tenien res a veure amb la religió, sinó que podia ésser un exemple més de deutors cremant arxius del deute, que ell ha estudiat tant, se li van obrir els ulls, plens d'interès. De fet, vaig dir-li, l'església era una gran propietària de terres i edificis des de feia segles. Potser era un exemple més de la guerra entre deutors i creditors. Res a veure amb la religió. Qui sap.

El concepte de deute va centrar la trobada, evidentment. Una de les tesis centrals del seu llibre és que el deute és un concepte econòmic i moral a la vegada. Sobretot és un concepte moral. La frase «els deutes s'han de pagar» té una força moral extraordinària. A tots plegats, acceptem-ho, ens sembla horrorós que algú no torni els deutes: ho considerem una falta d'ètica. No ho tolerem en els altres, per immoral i, si ens passa a nosaltres, ens n'avergonyim. En canvi, si t'hi fixes una mica, això del deute no està tan clar com sembla. Jo, gràcies a ell, n'he afinat la visió.

En el seu llibre descriu escenes realment espectaculars. Per exemple, parla del cas del deute d'Haití respecte França. Després de perdre la guerra, França va reclamar un deute a Haití en concepte de les despeses militars i, després de la derrota, per haver perdut les plantacions que hi havien construit. T'ho imagines? Que et reclamin un deute per les despeses militars que han tingut quan et volien ocupar! Doncs això va passar el 1804 i dos-cents anys després Haití encara ho paga. Tota la comunitat internacional, per cert, hi està d'acord. D'aquest robatori en tota regla només va caldre dir-ne 'deute' perquè ara, molta gent, només escoltar la paraula us respondran: «Home, si tenen deutes que els tornin. No et fot!»

Converteix un robatori en un deute i tindràs la massa de la població al teu costat. Segur que vosaltres també coneixeu casos més propers, de gent que posem per cas deu 100.000 euros a la Caixa per un pis de 40 metres quadrats a Ciutat Meridiana. Potser té aluminosi i tot. Doncs va i la gent troba del tot normal que hagin de tornar el deute, peti qui peti, i en plena crisi. Fins i tot si això implica que la nena deixi d'anar a la universitat, l'àvia s'hagi de posar a treballar i el marit, desbordat, s'alcoholitzi. Si els observes la injustícia del cas, et diran: «Home, els deutes s'han de tornar, no et fot!».

Graeber acaba de tornar d'un viatge per Europa, on ha presentat el seu llibre a Alemanya. El cas del deute europeu li interessa especialment: «Tothom reconeix que alguna mena de cancel·lació del deute acabarà passant. No crec que els grecs ho paguin tot, per exemple. Ara, hi ha una tensió entre l'imperatiu ideològic de mantenir la idea del deute com a concepte moral, "els deutes s'han de pagar" (que és una de les armes ideològiques més potents del liberalisme) i la visió més pragmàtica, que busca maneres d'evitar que el sistema s'enfonsi. Dubten entre aquests dos imperatius. Jo sempre he cregut que prioritzen l'imperatiu ideològic, moral, per damunt de la visió pràctica, econòmica. Bàsicament quan el liberalisme ha de triar entre fer del capitalisme un imperatiu moral i ideològic (els deutes s'han de pagar!) o fer-ne un sistema viable, sempre escullen la moral». Viam com acaba, aquesta tensió entre la moral i la visió pràctica.

Quan ja marxàvem, no vaig poder evitar de preguntar-li si havia visitat mai Barcelona, on son pare havia lluitat. Ho farà per primera vegada aquesta tardor, quan Ariel presenti el llibre en castellà. Vaig dir-li que es trobaria un país més independentista que mai: «Ho desconeixia i ho trobo molt interessant. He de dir que la meva visió sobre aquesta qüestió ha canviat molt. Jo solia estar en contra de la destrucció dels països grans, potser per una visió internacionalista del fet nacional, i de la globalització. Però he canviat molt a través de gent del Quebec que conec, de la minoria anglesa. Ara em diuen que durant el darrer any la minoria anglesa s'ha fet independentista. Es veu que prefereixen ser la minoria d'un estat sa que no pas formar part de la majoria en un estat boig».

Com a casa, tu. Em vaig trobar com a casa amb aquest home. Quin plaer!

 

  Fragmentos de antropologia anarquista


25/07/2012 12:35:50 Versió per imprimir

Nombre de registres trobats: 444