Malgrat tot, la història no s’ha acabat. El gran relat de la victòria de la democràcia s’esquerda, la promesa de benestar generalitzat dels liberals d’altre temps dona pas a l’amenaça del pitjor agitada pels neoliberals, en un món gangrenat per l’explotació i les opressions, la competència generalitzada, les guerres i la devastació del medi ambient. En aquesta terra àrida, unes alternatives sense arrels broten i es marceixen mentre s’esforcen per evitar els fracassos passats eludint la qüestió de l’Estat o denunciant la «forma-partit», i redescobreixen –de vegades sense saber-ho, de vegades somniant tornar a les arrels– les inspiracions del primer moviment obrer del segle XIX.
A contracorrent de la tendència que relega la perspectiva de l’emancipació als registres de la utopia i de la nostàlgia, també contra l’entusiasme que pot suscitar una opció «populista» inconscient de les seves renúncies, Isabelle Garo estudia en aquest assaig les condicions per a un rellançament contemporani de l’alternativa. Considerant els problemes amb els quals topen molts dels pensaments radicals més en voga –l’Estat i el partit, el treball i la propietat, el dissens i l’hegemonia-, l’autora els recupera inspirant-se en Marx i Gramsci (i passant per Badiou, Laclau i Negri), en una operació que converteix la qüestió estratègica en el cor de les articulacions a inventar entre l’anàlisi teòrica i la intervenció política.