Història no oficial durant la hipotètica Transició
El cas vídeo-nou / Servei de vídeo comunitari
La història oficial de la Transició ha estat narrada de forma esbiaixada per aquells que van poder explicar-la en el seu exercici de poder institucional, suposant un objecte d’enginyeria social que va construir la ficció d’una nació “lliure” al servei de la ciutadania.
És aquí on Vídeo-nou i Servei de Vídeo Comunitari pren posició política com a treballadors no especialistes del mitjà audiovisual, documentant relats no existents en mitjans hegemònics de la Transició perquè televisió i diaris continuaven dominats per una “Democràcia” que va instrumentalitzar sistemes de comunicació al servilisme de l’economia i la nació.
Pensant en el col·lectiu d’ideologia anarcosindicalista Vídeo-Nou i Servei de Vídeo Comunitari com a cas d’estudi, aquest treball té l’objectiu de contribuir a re-escriure la història entre 1975 i 1983, plantejant les nostres herències contemporànies, així com les mecàniques oficials d’una cultura que proposa una estètica sense ètica.
24,90€
Història no oficial durant la hipotètica Transició
El cas vídeo-nou / Servei de vídeo comunitari
La història oficial de la Transició ha estat narrada de forma esbiaixada per aquells que van poder explicar-la en el seu exercici de poder institucional, suposant un objecte d’enginyeria social que va construir la ficció d’una nació “lliure” al servei de la ciutadania.
És aquí on Vídeo-nou i Servei de Vídeo Comunitari pren posició política com a treballadors no especialistes del mitjà audiovisual, documentant relats no existents en mitjans hegemònics de la Transició perquè televisió i diaris continuaven dominats per una “Democràcia” que va instrumentalitzar sistemes de comunicació al servilisme de l’economia i la nació.
Pensant en el col·lectiu d’ideologia anarcosindicalista Vídeo-Nou i Servei de Vídeo Comunitari com a cas d’estudi, aquest treball té l’objectiu de contribuir a re-escriure la història entre 1975 i 1983, plantejant les nostres herències contemporànies, així com les mecàniques oficials d’una cultura que proposa una estètica sense ètica.