Daniïl Kharms (1905-1942) és, per una banda, un autor de culte de literatura adulta: figura central d’Oberiú, l’últim grup de l’avantguarda literària soviètica dels anys vint del s. XX, escriu relats i peces teatrals absurdistes de gran fondària ontològica; d’altra banda, com a autor infantil, ha estat sempre popularíssim a Rússia. Hi ha una clara línia que uneix l’obra infantil i l’adulta, que va quedar inèdita fins molt després de la mort de Kharms, a causa de la deriva estaliniana que va afectar tots els àmbits de la producció artística. Kharms va trobar refugi en la literatura infantil, però no en va fer un gènere menor ni va ser mai condescendent amb el públic; va saber adaptar-s’hi sense cedir als clixés del moment. Així i tot, l’autor infantil no es va estalviar una condemna d’exili, la proscripció dels seus treballs, la fam i les penúries que se’n van derivar, i, finalment, la mort a l’hospital penitenciari de Leningrad durant el setge de la ciutat. No va deixar una obra infantil gaire extensa, amb prou feines 50 poemes i un grapat petit de contes; però, desimboltes i irreverents, les seves poesies s’aguanten de meravella, i avui dia —com ha passat amb continuïtat durant els últims 50 anys— continuen sortint en àlbums amb què es deleixen pares i fills.