De Txernóbil a Fukushima

De txernóbil a Fukushima

Un company ha traduït, amb dolorosa oportunitat, aquesta lletra de Tim Denehy cantada per l'irlandès Christy Moore, dedicada als habitants de Prypiat, la ciutat construïda per als treballadors de la central de Txernóbil i que va tenir que ser evacuada després de la catàstrofe de 1986. Un text que sembla profètic pels millers de japonesos que en aquests moments han tingut que fugir de les seves cases, però que com tota bona profecia es fruït de la memòria i l'experiència.

Adeu a Pripyat

Això era un divendres a l'abril de 1986
el dia que el malson va començar,
quan la pols va caure i ploure sobre els nostres edificis i carrers,
i va entrar als nostres dormitoris al migdia,
tocant l'herba i els carrers, les bicicletes i els cotxes,
els llits, els llibres i els marcs també,
vam estar dempeus al voltant, desvalguts, confusos.
Ningú sabia que fer.

A les dues del diumenge els autobusos van arribar,
una flota de mil o més,
ens van ordenar restar sobre el camí,
sense saber que posar-nos.
Alguns dels nostres ciutadans van escapar de la consternació,
i cercaren un lloc bo per amagar-se.
I a las quatre va sortir el darrer bus
del dia en que la nostra ciutat encantadora va morir.

I els punys de les camises i els mocadors es trenquen al vent,
sobre les plantes que es marceixen,
i els Ladas i els Volgas són aparcats a la porta,
i la bici encara està on sempre.

I les fulles dels arbres perennes van marcir-se i morir.
Ells han enverinat la nostra terra fèrtil.
Els carrers parlen un silenci eixordador.
Res es mou, ni la sorra.

Una visita per tornar a casa és massa terrible avui,
Pompeia moderna d'un sol cop d'ull.
Veure totes les velles botigues i l'Hotel Forestal,
i el Cinema Promyet també.
Els records que vam ajuntar han estat oblidats i esborrats.
Les nostres fotos, cartes i targes.
Les joguines dels nostres nens encara ara són intocables.
I els soldats de joguina encara estan en guàrdia.

Àdeu al nostre Pripyat, la meva casa i la meva ànima.
Un dolor que no te cap consol.
Una aterridora visió del futur que vindrà,
tot els seus néts dispersats.
I la corda de la roba encara balanceja,
però els propietaris fa molt de temps que van haver de marxar.
Com retornant a l'era dels nòmades,
la pregunta en blanc sobre negre ressona borrosa de grisos.
Però la resposta és tan fàcil com aprendre.