potser barcelonins, diuen que catalans, que comparteixen, entre d’altres coses, una condició fins ara espectral. Es tracta de joves escriptors la dimensió poètica dels quals romania fins ara oculta. Inèdits, impostats en d’altres avatars o senzillament presos pel virus de la parsimònia, aquests poetes fantasmagòrics han trobat finalment la manera d’establir contacte amb el que s’agita a l’altra banda del mirall que, ves per on, resulta no ser un mirall sinó una finestra amb les juntures un pèl enferrinxades.

És aquesta naturalesa latent i soterrada, juntament amb una més que volguda consonància pel que fa a les respectives topografies personals i derives nocturnes, el que otorga una identitat comuna a aquest aplec de versaires. Això i, naturalment (o al menys a nosaltres ens sembla natural), la seva més absoluta manca d’escrúpols, cotilles, prejudicis i roba de marca. Tot plegat, doncs, vímets per a la constitució d’una antologia generacional destinada a acabar amb totes les antologies i arruinar tota generació futura…

Podrien haver estat deu, però sabem que en aquest país de consumisme tan recatat els dos dígits fan respecte. Així que s’han quedat en nou, que ve a ser anunci de novetat, o potser de nueve, que refereix al present d’algun fenomen atmosfèric igualment inèdit, que just ara sembla encetar-se. Sigui com sigui, l’important es la frescor. La d’aquests fins ara espectres que encara belluguen.