Mentre l’Addie Bundren es mor, a tota hora sent la remor del martell i el xerrac amb què el seu fill gran, en Cash, li va construint el taüt ben bé sota la finestra de l’habitació on ella agonitza. Quan la mort arriba, els seus cinc fills i el seu marit, l’Anse, un granger del comtat de Yoknapatawpha, carreguen el cos de la mare al carro i, amb un parell de mules i en plena calorada de juliol, emprenen un viatge llarg i accidentat cap a Jefferson, on ella volia ser enterrada.

La família va fent camí sota el setge implacable de l’estol de voltors que no els deixen ni de nit ni de dia. Durant l’odissea, es queden sense mules, en dues ocasions de poc que no perden el taüt i la morta, convenen que un dels fills s’ha begut l’enteniment i, mentrestant, el pare no fa més que pensar a fer-se les dents noves. Els Bundren, fins i tot la mare morta que ens parla des de l’altra banda, expliquen directament al lector les seves desventures, on ressonen les obsessions més fecundes de la literatura faulkneriana: el setge de la culpa, la transgressió i el seu càstig, el pes asfixiant del passat i la definició de la identitat personal. Una novel·la tràgica, cínica i en certa manera còmica i tot, que ofereix un nou retrat descarnat de la cruesa del Sud, de l’Amèrica rural, pobra i mísera, dels anys de la Gran Depressió.

Faulkner va escriure Mentre em moria, una de les seves obres mestres i una de les novel·les de què ell estava més satisfet, en només sis setmanes i de matinada, quan feia de bomber i de vigilant de nit a la central elèctrica de la Universitat de Mississipí.