Aquestes pàgines remenen les incerteses i les impossibilitats: mars que s’enfonsen, “agulles de cartró”, “pols de vent”… I ho fan amb la millor i la pitjor eina que tenim: el mateix llenguatge mentider. Aquest llenguatge que ens limita i ens va ample, que ens pica i ensabona, és precisament el camp de batalla on el poeta es juga l’existència, la possibilitat de ser. Albero es nega a empassar-se el mutisme imposat per un estat o un destí i tria ser per dir la violència del silenci com a revulsiu per a intentar la comunicació. Igual que l’home del bosc esculpeix fustes per buscar-hi ànimes.