«Com podem aprendre a dir nosaltres contra la identitat de grup que defineix i tanca el seu sentit? Com podem aprendre a dir nosaltres més enllà del reconeixement i de la defensa «dels nostres»? Aquestes preguntes eren el punt de partida d’Un món comú i continuen sent, avui, amb més urgència encara, les claus per obrir els panys del nostre present. La col·laboració, la cooperació, el suport mutu, les resistències, l’hospitalitat, l’aprenentatge... són pràctiques socials i polítiques que no poden partir del grup tancat, sinó que obren i inventen els sentits possibles de la vida en comú.»

Aquest llibre és la declaració d’un compromís. En un moment en què la fi losofi a i la política busquen la comunitat com una cosa que cal recuperar i el comú com una cosa que cal produir col·lectivament, aquest llibre proposa un pas enrere: descobrir el món comú en què ja estem, vulguem o no, implicats. Parteix de la pregunta sobre el nosaltres i desemboca en una veu en singular capaç de dir: «Aquesta vida és meva». Apropiar-nos de la nostra vida és, avui, alliberar la riquesa del món que compartim. És per això que al pensament crític li cal guanyar una nova perspectiva: la d’un cos involucrat en la vida com a problema comú.

«Pensar, avui, torna a ser una aposta contra la depressió. Una forma d’alegria que no s’enganya ni vol enganyar. Que s’atreveix a no saber per aprendre novament i que parteix de la convicció que un món comú no és el món que reconeixem com a nostre, sinó el món que no acaba amb nosaltres. Les millors lluites són les que no acabarem nosaltres. Les millors històries, les que altres continuaran.»