Lucreci va imaginar una fletxa voladora llançada cap a l’infinit, per provar si l’espai tenia límits. Aquesta fletxa són les paraules, els participis, els futurs, els condicionals. Com ens orienten i ens desorienten i com ho podem fer per millorar la ruta és la matèria elemental d’aquest llibre. Ací l’autor dreça passeres, regira significats amb ironia i malícia, inventa i distorsiona, per camins que, després, de tornada, semblen fàcils perquè ja han estat transitats. Les paraules al mateix temps ens ajuden i ens confonen, quan cal destriar entre la informació que ens envolta. En Passeres es raona sempre pensant que el llenguatge, i les paraules, formen part del cos humà, que també produeix els seus propis errors de percepció, i alhora categories, objectes, enllaços. Espriu l’obscur ho va expressar en estil feréstec, «les paraules són / forques d’on a trossos / penjo la raó». Però no hi ha cap certesa, en tot això. Diguem que, com a mínim, hi ha una certa disposició a no deixar-se enlluernar del tot i a aprofitar els contrallums —per tornar a casa.