Tres lectures per recordar que ens vigilen (i que això ens hauria de preocupar)

Per Ignasi Franch

Gràcies a testimonis com Edward Snowden, la sospita s’ha convertit en certesa: els estats i les grans empreses que dominen Internet ens espien. No podem dir que no ens hagin avisat. Fins i tot Hollywood ens ha advertit de la deriva totalitària de la societat de la seguretat, o han contribuït a normalitzar-la, amb pel·lícules com ‘Enemigo público’, ‘La conspiración del pánico’ o ‘Capitán América: el Soldado de Invierno’. Tots sabem que la nostra vida privada és moneda de canvi dels proveïdors informàtics i font de sospita per a multitud d’organismes (des de l’NSA estatunidenca al CNI espanyol, passant pel català CESICAT, cadascún amb les seves pròpies polítiques i recursos). Per aquest motiu, alguns divulgadors i assagistes denuncien la situació amb un pòsit d’estupefacció. El sociòleg Zygmunt Bauman, autor de ‘Modernitat líquida’, ha afirmat que no l’espanta l’arribada d’una societat de la vigilància “sinó que ja hi visquem sense que ens preocupi”.

No tota la responsabilitat és d’una ciutadania indolent o exhibicionista, conformada amb els serveis gratuïts d’empreses amb vocació monopolística com Facebook o Google. També les institucions fan aportacions pròpies, i de vegades molt rellevants, a la desídia i la resignació. Alguns experts recomanen l’ús d’eines d’encriptat de les comunicacions digitals, o de navegació anònima per Internet. Per a l’Audiència Nacional espanyola, però, l’ús d’un servei de correu electrònic xifrat pot considerar-se un indici inculpatori. Ha estat així en el marc de l’Operació Pandora, un procés amb aparença de persecució ideològica contra activistes anarquistes. El missatge implícit sembla clar: per demostrar que no amaguem res al Gran Germà, potser haurem d’ensenyar-ho tot, sempre.
 

Una introducció al final de la privacitat

El director de l’edició espanyola de ‘Le Monde Diplomatique’, Ignacio Ramonet, ha preparat un pòrtic d’entrada per conèixer l’actual grau de desmantellament de la vida privada. Amb ‘El imperio de la vigilancia‘ (Clave Intelectual, 2016), desplega la informació i les consideracions bàsiques per informar de manera concisa sobre la nostra inquietant societat del control. En paral·lel, desenvolupa pinzellades d’anàlisi que reforcen el conjunt. Entre altres aspectes, el periodista ofereix una petita història dels programes d’intercepció de comunicacions, com Echelon (en funcionament durant dècades fins que va ser exposada públicament) o PRISM. També recull alguns escàndols recents protagonitzats per empreses-espia, com Samsung i els seus televisors amb micròfon. En el rerefons, de manera constant, la raó (o l’excusa) antiterrorista. Ramonet recorda que la promesa de seguretat total és impossible però que, en la persecució d’aquesta quimera, s’ha fet realitat el malson de la vigilància total, on el comerç empresarial amb dades i l’espionatge governamental es complementen i s’entrellacen. L’autor completa el llibre amb dues converses amb Julian Assange, fundador de Wikileaks, i amb un referent de l’esquerra internacional com Noam Chomsky (‘Terrorismo occidental‘).Genealogia del control de la ciutadania

‘El imperio de la vigilancia’ ofereix una panoràmica des del present i amb una evident vocació de denúncia. A ‘De Orwell al cibercontrol‘ (Gedisa, 2015), l’enfocament és més acadèmic. Els seus autors, Armand Mattelart i André Vitalis, abarquen un procés històric molt més ampli del que suggereix el títol. Perquè al llibre s’explica l’evolució dels mecanismes de control de la ciutadania des de finals del segle XVIII, amb el desenvolupament de fitxers policials, la incorporació de les empremtes digitals, les primeres bases de dades informatitzades, etcètera. Mattelart i Vitalis incrementen el nivell de detall de les seves explicacions a mesura que s’acosten a l’actualitat. El darrer terç del llibre tracta dels darrers vint anys, d’un desenvolupament sense precedents dels sistemes de recollida de dades personals. Un aspecte interessant de l’assaig és que parteix del marc francès en lloc de centrar-se, com és habitual, en el cas estatunidenc. Perquè els EUA poden ser la democràcia parlamentària paranoide per excel·lència, però el govern de París també ha aprovat les seves pròpies versions de la infame llei USA PATRIOT, emblema de la retallada de llibertats posterior als atemptats de l’onze de setembre de 2001. En tot cas, els autors dimensionen els intents europeus, sovint fallits, d’embridar els abusos comesos per gegants d’Internet com Google i Facebook.
drones2

L’ull mecànic (i el punt de mira) del dron

Mattelart i Vitalis acaben referint-se a un moment històric en què bona part de la vigilància de la ciutadania es realitza d’una manera automàtica. Allà on no arriba la intercepció quotidiana i sistemàtica de les comunicacions, ha d’arribar el dron com a càmera indiscreta. Enric Luján ha dedicat un breu i suggeridor assaig a aquests aparells. ‘Drones. Sombras de la guerra contra el terror‘ (Virus Editorial, 2015) se centra especialment en les aplicacions militars d’aquesta tecnologia, en la seva importància creixent dins d’una autodenominada guerra contra el terrorisme. Segons l’autor, “el dron és el que sorgeix inevitablement després d’afegir-li a un software de rastreig un comando que també serveixi per disparar míssils”. I així, teixim un fil de continuïtat entre vigilar la massa anònima per detectar el diferent, dissident, perillós… i assassinar-lo, també per control remot, dins de la lògica enverinada de l’acció preventiva. Luján intenta desmuntar la fascinació que exerceixen aquests instruments. I els seus advertiments no solament es refereixen a guerres imperialistes en països llunyans: ja s’han vist drons en tasques de vigilància de manifestacions ciutadanes als Estats Units.

Ressenya publicada a elcritic.cat el 5/02/2016