Les "noves masculinitats" perpetuen les desigualtats de gènere

Por Marc Chàfer, Beatriz Badenas, Marta Navarro

Parlar d’homes sempre està de moda. Portem segles fent-ho. Però com ho fem? Alguna d’eixes formes ha permés anar cap a la millora social? És la masculinitat, per ella mateixa, un problema? Una cosa que és precís abolir, o transformar? Tenim clar, ni tan sols, què és? Parlem d’una masculinitat hegemònica o de moltes masculinitats? Des d’on hem de llegir-la? Quins efectes té la seua posada en pràctica?

Jokin Azpiazu és sociòleg i activista, i fa pocs dies va visitar el País Valencià per presentar el seu llibre Masculinidades y feminismo (Virus, 2017). Va estar en La Repartidora, al barri de Benimaclet, i també en la sisena Mostra del Llibre Anarquista de Castelló. Algunes de les preguntes anteriors trobaren resposta durant l'acte, altres, Azpiazu les deixa obertes per tal que troben resposta a través dels debats.

Ara sembla que el feminisme també està de moda. No portem segles, però, parlant-ne com un tema central. Potser per això ens costa esbrinar com ajuntar homes i feminisme dins d’una societat androcèntrica. Han de crear ells els seus propis moviments transformadors? estar sota el paraigua dels col·lectius feministes? o estar en contacte permanent amb ells?

Si el feminisme està de moda, el creixement dels nous relats masculins és espectacular. Prova d'açò és la pròpia història de Jokin, producte d'una adolescència a Ermua rica en col·lectius activistes feministes. El creixement de col·lectius i moviments que parlen de masculinitats és positiu però Azpiazu considera que pot tenir lectures contraproduents. En primer lloc, no són degudes a un esgotament de les lectures feministes sinó més aviat a la pressió dels col·lectius feministes i a la conseqüent necessitat dels homes de pensar-se a si mateixos.

Si les noves mirades parteixen de preceptes autocomplaents o victimistes, com moltes han vingut fent, no generen debat. És més, no trenquen amb els privilegis que posen als homes en una situació de poder i a la resta en una d’opressió. No hem d'oblidar que, en aquesta mirada cap a si mateixos, molts col·lectius s'han desconnectat dels debats i aportacions dels col·lectius feministes, fet que empobreix la perspectiva.

Jokin explicava que l’estereotip de masculinitat hegèmonica ja no és ”el premium”, perquè aquest és “massa caricaturesc: és un tipus violent, possessiu, que no plora ni expressa emocions marcades com a femenines, amb iniciativa”. En resumides comptes, és “un feixista, un Tejero”, bromejava el sociòleg. Precisament l’ideal de masculinitat més desitjat i el que es converteix en hegemònic és aquell que està invisibilitzat, perquè és el que permet perpetuar les quotes de poder.

La pressió del moviment feminista ha aconseguit produir el rebuig social cap a la violència masclista més explícita, i així desprestigiar la masculinitat tradicional. Encara que aquesta continua existint, la majoria de gent jove la rebutja, es sent més reflexada amb esterotips de masculinitat més complexes, més refinats, metrosexuals, com ara els futbolistes. Per tant, el canvi existeix, però de poc farà si només és estètic i manté el corpus d’actituds, valors, privilegis i costums de l’heteropatriarcat.

“És més fàcil i més còmode estar ‘en contra de’ que plantejar-se realment què fem”, diu Azpiazu. Si el discurs canvia però les pràctiques quotidianes es mantenen intactes, la capacitat transformadora dels col·lectius d’homes és mínima i, sovint, regressiva. Tracta d’esborrar la idea de que l’heteropatriarcat és un sistema sense cossos ni cares: potser els homes siguen també víctimes en tant que socialitzades amb aquest sistema, però també són culpables, corresponsables, perpetuadors, consentidors, etc.

Azpiazi recalca la necessitat de mesures dures, de repartiment de les tasques pràctiques, de pèrdua de privilegis -sempre seran les vertaderes fonts de disputes i desigualtats, però és on troba el canvi real. Sinó, es perpetuarà la situació de privilegi tant en l’esfera pública com en la privada, al mercat laboral i en les relacions sexo-afectives.

“Que tremole tot el cos”: amb aquesta metàfora del ball del twerking, Azpiazu expressa la constatació de diverses observacions que va trobar al llarg de la seua vida d’activista i investigador social. Els espais d’homes han de ser de confort (“per a ballar”), però també per a patir i fer-ne autocrítica, i no només patir en algunes parts còmodes pel nostre cos. Sovint els homes exposen de forma constant el seu rebuig explícit al masclisme, però són incapaços de prendre actituds i canviar els seus valors, i per descomptat estan lluny d'eliminar els seus privilegis.

Per al sociòleg, s’ha de fer una tasca per part dels col·lectius d’homes de dinàmiques d’humilitat i autocrítica a les anàlisis. Aquest treball, segons Azpiazu, només podrà realitzar-se mantenint comunicació constant amb els col·lectius feministes, sense pretendre que els donen les respostes. Del contrari, obligarien a les companyes a fer-se càrrec de trencar les seues cadenes i assumir les dels seus opressors.

Article publicat a El Salto País Valencià, 3/10/2017