Gabriele i Wakako, cacascun a la seva manera, havien viscut sempre completament centrats en la recerca de la bellesa. En un dia de distracció, sota els til·lers dels jardins del Museu Rodin i atret per les notes del clavicèmbal que la Wakako estava tocant, en Gabriele descobrí que no estava sol. 555, amb uns personatges dominats per les seves obssessions, n'explora les profunditats i el pes del destí en la capacitat de les històries per a reinventar-se.
"En gabriele veié la seva intensitat i no va poder estar-se d'admirar-la, d'enamorar-se de la seva bellesa i determinació. Era entendridor veeure com n'estava de tan absolutament perduda malgrat la inqüestionable especificitat de la seva motivació. Havia permès que la recerca de la perfecció i la plenitud esdevinguessin el centre de la seva existència. La música de Scarlatti era el mitjà a través del qual la Wakako pretenía resoldre l'equació de la seva vida. Estava estinada, no cal dir-ho, a fracassar, com tothom, però el seu viatge seria únic i la seva caiguda una tragèdia èpica"