Un home madur i benestant ha perdut la memòria. S’escapa de l’hospital on està ingressat i, sense diners, ha de viure al ras. Aviat s’adonarà que la llei del carrer és molt dura, de vida o mort.
La personalitat que es va configurant, retalls de fantasies i de realitats, és inquietant, i afloren en ell instints perversos.
A la mateixa ciutat de València, un altre home: Bernadí Taverner. Més o menys de la mateixa edat, de família aristocràtica i digne successor de la nissaga, es troba en un moment delicat de la vida. La dona l’ha deixat, un cosí fa plans per anar-se’n a viure la gran vida a Portugal, la seva mare el veu com un fracassat, i ell, conservador i dretà, sent que els seus valors trontollen. Encara enamorat de la dona, ara viu sol en un gran pis de València, dedicat als negocis familiars.
Els dos personatges coincideixen a la porta de la catedral, l’un amb la seva tibada mare a missa de deu, i l’altre demanant almoina.
Així comença una estranya vinculació fruit de la necessitat d’un i de la mala consciència de l’altre. Carrer de pas, amb un estil plàstic, amb molta força i agilitat, ens presenta els seus protagonistes com un reflex d’una part de la societat valenciana —conservadora i depredadora alhora—, de la desmemòria dels orígens i de la pèrdua d’identitat.