El moviment feminista protagonitzà una de les mobilitzacions més massives i estimulants dels darrers anys. Ho feia, a més a més, amb uns nivells de coordinació internacional que molts altres moviments no han pogut emular en cap data recent. El refredament i el reflux d’aquells moments d’ofensiva, sumant-hi els devastadors efectes de la pandèmia, han desdibuixat el panorama fructífer que obrí el feminisme mundial durant aquesta darrera dècada. Amb la pèrdua d’un impuls ofensiu, passades les grans dates i campanyes, sembla que el feminisme ha quedat relegat en una crisi estratègica i l’ha fet vulnerable als intents de cooptació d’un liberalisme progressista que busca reconèixer però mai alliberar. Tot i així, aquest escenari de recomposició, pot ser útil també per entomar el repte de retornar sobre els debats no resolts al si del moviment i que es troben en l’arrel de la sensació d’empantanament que el domina actualment.