Amb el rigor i l’anàlisi crítica que requereix una obra d’aquestes característiques, Miquel Flamarich Tarrassa desentranya la relació entre la democràcia i la ciutat. El marc concret és la Barcelona dels quaranta anys darrers, però no és un estudi de cas particularista i aïllat. Ben al contrari, en els capítols primers es repassen les temptatives del socialisme vuitcentista, materialitzades en la Comuna de París; es reflexiona sobre el «dret a la ciutat», i s’aporten els precedents històrics que cal conèixer per entendre l’estructura municipal de Catalunya.

La premissa raonada és que l’espai es construeix socialment. I que, en conseqüència evident, l’organització d’un territori correspon als interessos d’unes classes determinades. Així, el llibre es pot llegir com un relat alternatiu a la narrativa oficial, pretesament neutre, sobre Barcelona.

En el capítol darrer, es traslladen tots els debats plantejats al segle xxi, en ple neoliberalisme globalitzador. És aquí on la veu de l’autor apareix sense embolcalls acadèmics i esbossa les eines per transformar democràticament la ciutat, concretades en la proposta del municipalisme revolucionari.