«Pa, llibertat i justícia social.» Amb aquest lema milers d’egipcis van perdre la por el gener de 2011 i van envair els carrers. Reclamaven la caiguda del dictador Mubarak i, amb ell, la caiguda del règim polític i econòmic que el va sustentar durant més de trenta anys al poder. Tres dècades caracteritzades per polítiques despòtiques i repressores centrades a consolidar un model de lliure mercat aplaudit internacionalment, mentre s’aplacava l’oposició, mentre se silenciava qualsevol veu crítica i, sobretot, mentre més del 40% de la població se sumia sota el llindar de la pobresa. Tot en nom de l’estabilitat regional, la lluita contra el fantasma islamista i les polítiques de liberalització.
Però la caiguda del rais no va significar la fi de les seves polítiques. Militars i islamistes van sumar forces per transformar l’ímpetu del carrer en un procés de transició reformista que adormís les reclamacions de canvi social. Dos anys i mig després, aquest pacte va fracassar i va submergir de nou el país en la mateixa dicotomia en què ha viscut la darrera meitat de segle: la dels Germans Musulmans contra les forces militars o a l’inrevés.
Aquesta és la història d’una revolució que ni va començar a Tahrir ni va acabar amb la sortida de Mubarak o la caiguda de Mursi. La història d’un viatge que s’endinsa en l’entrellat de la societat i la política de la vall del Nil: des de les mesquites d’Imbaba fins als clubs militars de Zamalek; des del palau d’Etehadeya fins a les barraques de Boulak Dakrour o les fàbriques de Mahala. És la història de la lluita per obtenir el control de la barricada.