—Però digueu-nos, per què aquests avalots?, va insistir en Luca.
—Per a mi, va dir la Myriam, la qüestió no és per què hi ha avalots, sinó per què no hi ha avalots. Sense justícia no hi ha pau.
Per tot París se sent la remor d’uns avalots. Hi ha hagut un accident en un hospital de la perifèria. Sembla que fins i tot hi ha mort algú. Però no se sap res del cert, la perifèria queda lluny. Més que no podria semblar geogràficament… En Mathias travessa la ciutat, té una cita important, pensa en la Revolució, en parla. Al llibre tothom pensa en la Revolució, en parla. Recorden la Revolució Francesa, el Maig del 68, però no com un simple exercici de memòria sinó com una mirada al futur. «No podem continuar així, volem una altra cosa!» flota en l’aire. En aquest camí, en aquesta cerca impossible, en Mathias coneix gent nova, s’hi retroba. La ciutat és un bullici, cadascú amb les seves cabòries i els seus problemes. On queden les respostes i les solucions? Sembla que en Mathias és l’únic que s’esforça obstinadament a buscar-les, amb l’optimisme jovial que el caracteritza. Però realment no està sol. En aquest trajecte l’acompanyarà molta gent i de tots n’aprendrà alguna cosa. Perquè no és això, també, la Revolució?
En Mathias es va tornar a estirar i va mirar els núvols. Feia una petita brisa, els núvols passaven lentament, sense córrer, semblarien uns núvols que busquen, deia per a si en Mathias, lentitud, velocitat, totes aquestes velocitats diferents, una infinitat de ritmes arreu i alhora. Com sentir-se?, es demanava en Mathias, com entendre’s?, i malgrat tot…
En Mathias va tancar els ulls, els va tornar a obrir aixecant-se bruscament.
M’interesso per la Revolució perquè va existir, va dir en Mathias en veu alta, vet aquí per què.