«Em revé la tendresa d’aquella abraçada i d’altres. Havíem après de pressa a conèixer el valor d’un instant. Vivíem amb tant neguit i amb tan poc temps per a nosaltres que eren moments pletòrics, indicadors de la profunditat del nostre vincle. Érem conscients que la vida podia ser molt curta, en qualsevol moment ens podien detenir o matar. Res d’això no ens aturava. Ens movíem en aquella no-frontera entre la revolució i l’amor on només comptava l’intens present.»

Des dels carrers de la Barcelona dels anys seixanta fins a l’exili, passant per la detenció i tortures a la DGSE, Dirección General de Seguridad del Estado a la Puerta del Sol o les cel·les del Penal d’Alcalá de Henares, aquest és el relat d’una dona que va viure intensament un temps marcat per la lluita, la repressió i l’esperança.

Una història de criança de dos infants en un barri obrer de Barcelona en clandestinitat. Un exili, llarg i dolorós, que la va portar a l’Algèria revolucionaria on va treballar als micròfons de la ràdio estatal i com a corresponsal –sota pseudònim– al diari Egin per més tard passar per Colòmbia –fugint de la guerra civil algeriana– i finalment un temps curt a Cuba. El retorn d’un exili a un país que ja no era el que havia conegut. Una vivència travessada per assassinats de companys, detencions, tortures, presó i exili. La força d’un sacrifici ple de tendresa.

Aquest és un viatge de cinquanta anys a través de la història viva, plena de lluita, dignitat i amor a la justícia. Una veu que vol deixar constància d’una època i d’un compromís irrenunciable. Un testimoni d’un segle revolucionari, que van des de la vivència personal als esdeveniments globals que han transformat el nostre món, on la nostra protagonista va participar.

Tens a la mà el llibre dels oblidats dels oblidats. Ho van donar tot i van deixar un exemple de trajectòria de lluita apassionada que ha quedat com a llegat, flama i llavor.

«Dins del despatx buit del rector ens vam topar amb un bust gran de Franco i, amb un “què hi fot aquest aquí?” que va pronunciar algú, es va fer un silenci sobtat. No sabíem que havíem estat “convivint” amb ell dins del que consideràvem la nostra universitat. Era absolutament ofensiu. Tenia el Tono al costat. Vaig veure la seva mirada rebel, múrria, on ens retrobàvem, ens realimentàvem mútuament i després ens menjàvem el món. Vam agafar el bust –ostres, com pesava!– i amb un o dos més ens vam anar desplaçant mentre uns altres obrien els finestrals immensos. I vam llançar, so-lem-ne-ment, el Generalísimo per la borda. Amb un catacrac brusc i contundent, va quedar esclafat al ciment de la Gran Via.»