La dona, l’amor, la natura, però també els capellans i en particular els directors espirituals, van obsedir Michelet. Tots aquests temes els trobem a La bruixa. La bruixa, ja ho sabem, tradicionalment és una dona malvada, menyspreada. Tan perversa que l’Església en va fer cremar un munt en horribles fogueres sobretot sota la Inquisició.
Les actes dels judicis per bruixeria demostren que va passar, però Michelet no es conforma amb això. Precisament se sorprèn que cap dels seus predecessors estudiosos de la bruixeria no s’hagi interessat pel que ell anomena «la cronologia moral de la bruixa», com si la bruixa hagués sorgit de sobte del no-res. I és així que ell es proposa indagar per què en un determinat moment la dona, per qui ell sentia tanta admiració, va arribar a ser bruixa.
De la Il·lustració francesa de Michelet al feminisme global d’avui
Michelet troba una paraula per resumir l’origen d’aquesta figura tan maltractada històricament: desesperació. Si en la primera part del llibre es dedica a «rescatar» la dona desesperada que hi ha darrere la bruixa, en la segona part es proposa fer reviure les angoixes de les noies. Són víctimes dels convents, anorreades per frares i monges sovint tanoques o amb una salut mental dubtosa, que cometen els pitjors abusos d’una manera impune i, el que és més ignominiós, emparats per les altes esferes polítiques i eclesiàstiques.
Michelet ens parla d’una història fosca que acaba al país de la llum. L’escriptor va posar el punt final a la seva obra a Toló, en ple Migdia, ciutat a la qual dedica belles descripcions. La idea de Michelet de rescatar la dona de la foscor de l’edat mitjana i del segle xvii i de rehabilitar-la fent-ne apologia a través de la figura de la bruixa és una valuosa contribució al progrés de les idees. I aquest progrés va molt d’acord amb els nous aires del seu temps.
Del pròleg d’Anna-Maria Corredor