Per què mentre que la violència de l’Estat gairebé mai és qüestionada, qualsevol forma de contraviolència que empren aquells que volen defensar-se es considera sovint inacceptable?
Judith Butler duu a terme una profunda anàlisi de les dimensions psicosocials de la violència per explicar quin paper juga en les nostres vides actualment. Una recerca exhaustiva que no és en va sinó que té una meta clarament fixada: l’autora ens demostra que la violència s’atribueix sovint a aquells que estan exposats als seus efectes mortals amb més virulència.
Per superar aquesta lògica cal construir un marc relacional en què totes les vides comptin per igual i, per tant, ningú no pugui atacar-les lliurement. I hem de fer-ho fugint de la mala entesa associació de la no-violència amb un posicionament individual. De fet, aquesta nova ètica que ens cal construir només tindrà èxit si, partint d’una crítica a l’individualisme, és abanderada per moviments que lluitin per la transformació social i reconsiderin el dret de dol de totes les vides a la llum de la igualtat social. Uns moviments que, al mateix temps, basin les seves reivindicacions ètiques en una visió de la interdependència de la vida com a fonament de la igualtat social i política.
«Basant-se en diversos pensadors, que van des de Sigmund Freud fins a Frantz Fanon, Butler desfà els malentesos arrelats sobre què constitueix violència i què no-violència, tot plegat per suggerir nous camins a seguir.» – Jewish Currents
«[La força de la no-violència] evita tornar a debatre les reiterades condemnes morals i estratègiques de la violència. Butler ens recorda que la diferència entre violència i no-violència és una qüestió d’interpretació i que l’Estat conserva el monopoli de la decisió de quines formes de violència són legítimes i quins actes no es consideren en absolut violents.» – Natasha Lennard, Bookforum