Aquest sisè volum de la Contrahistòria de la filosofia proposa «canviar-se un mateix» i oposar resistència a la massificació de l’època construint una subjectivitat potent reivindicada com a tal.

Henry David Thoreau ensenya que la natura ens pot donar lliçons i ha de fer-ho: contra la tècnica, la modernitat, el periodisme, la societat de consum, la ciutat, la banca, la indústria, el filòsof proposa l’amor d’un llac, Walden, caminar, la solitud, la vida senzilla, la frugalitat existencial, l’ecologia tecnòfoba, la revolta llibertària, la construcció de la pròpia casa, l’autosubsistència amb totes les seves formes. Dóna els seus models: el llenyataire, l’indi, el salvatge. Arthur Schopenhauer formula la filosofia pessimista més perfeccionada, però ell viu segons els principis d’un epicureisme sobre el qual teoritza en L’art de la felicitat, una obra que permet descobrir un pensador teòricament negre, certament, però que a la pràctica és un enamorat de la vida, per on transita com a… hedonista! Per acabar, en L’únic i la seva propietat, Max Stirner estableix les bases d’un home postcristià que es dedica plenament a afirmar la seva força, que havia de donar algunes idees a un tal Friedrich Nietzsche…

Són tres pensadors radicals que proposen noves possibilitats d’existència. Thoreau escrivia: «Avui dia hi ha professors de filosofia, però no pas filòsofs». Aquesta contrahistòria no és una apologia destinada a augmentar el nombre de professors, sinó una crida perquè cadascun de nosaltres visqui una vida filosòfica.