Chamfort destaca entre la resta de moralistes francesos per ser l’autor d’una prosa de gran modernitat literària, de to gairebé conversacional, i per una frescor que l’acosta a la nostra època i alhora l’emparenta amb l’antiga escola cínica. Un cinisme que prové sobretot de la impudícia, del desvergonyiment amb què parla dels altres i de si mateix. No per transmetre sempre un missatge negatiu, sinó perquè no té miraments per a posar en evidència tot i tothom. I, a més, sense dissimular-ho.

Va aconseguir una posteritat estranya, a mig camí entre el reconeixement universal dels historiadors literaris i dels escriptors, i l’oblit general d’editors i lectors. Els romàntics alemanys, inclòs Nietzsche, van digerir els seus aforismes quasi tan compulsivament com els de Lichtenberg, i en la llista d’admiradors il·lustres cal incloure Joan Fuster i Josep Pla. Malgrat això, mai no havia estat traduït al català. El lector pot estar segur que el que té a les mans no és un llibre més.