L’estàtua és de pedra, d’acer, de fusta o de gel, i no s’immuta davant l’atrocitat. La poesia és social, surrealista i també narrativa, i a cada pàgina s’escapa en un parèntesi que despulla el poema per explorar-ne un record essencial. El paisatge és anímic, urbà i natural a la vegada. El lector és curiós i, nedant a l’aiguabarreig de la ficció i la realitat, no necessita dates ni titulars. Com en una crònica poètica de la degradació humana.