«L’estiracordetes puja les escales del patíbul amb un caminar encara infantil. S’acosta al reu i s’inclina endavant com si hagués de parlar-li a cau d’orella, però s’atura, es fa enrere, els llavis se li tornen blancs de tant que els pressiona, aleshores s’eixuga una llàgrima amb el monyó que té al final del braç, sospira i amb la mà que li queda cobreix el cap del condemnat amb una verònica. Tot es fa fosc.»

Quan em vinguin a buscar és una novel·la inspirada amb un fet real, la mort al garrot vil d’Isidre Montpart, acusat pel doble assassinat de dues nenes que tingué lloc a Poblenou, Barcelona, el 31 de juliol de 1890. Narra la vida del jove Montpart i del seu botxí, en Nicomedes Méndez, durant els mesos anteriors a la seva execució. Dos protagonistes envoltats per l’ambient fabril de la segona revolució industrial; un, indignat per les condicions deplorables en què viuen els treballadors de les fàbriques, l’altre, obsessionat en perfeccionar la tècnica de l’execució i dignificar la feina del botxí. Ambdós tocats pels sentiments d’amor i els llaços familiars.

«El barri es desperta a poc a poc. Pels carrers van apareixent éssers enfosquits que caminen amb el cap cot cap a les fàbriques.” […] “Tancat en el cau des d’on controla el món, el déu que tot ho veu es beneficia de les hores sense descans d’aquell treball desagraït i mal pagat que homes, dones i nens fem, dia a dia, sense pensar-hi. Malparit burgès!»
Segons declaracions de la mare de Montpart en el judici, el seu fill era un noi assenyat fins que començà a «extraviar-se amb vagues».