París, després dels atemptats.
Tot es capgira quan al restaurant la troba absent. Un tret, amb «so de cosa que cau morta», travessa la porta del lavabo on es refugia. Una cursa boja i molt llunyana finalitza dins seu. D’aquella ferida sobtada, en brollen mil records de quotidianitat, d’amors i d'innocència, i els seus estats d'ànim es barregen amb els de la ciutat espantada. Les paraules s’escapen pel trau, com un riu desbordat, en un monòleg interior en què la línia temporal es desdibuixa i el discurs narratiu ja no obeeix la lògica de la raó. El cabal d’imatges i d’esdeveniments avança arrauxat fins a palpar la bala. Una bala que, d’alguna manera, et fa morir i, alhora, t’allibera de la mort.