Fa vuitanta anys, el 1938, quan la desgraciada guerra civil espanyola s’atansava a la seva fi, va aparèixer aquest llibre. El moment no era pas el més propici i l’obra va tenir poca divulgació i menys després amb l’arribada dels vencedors en que va ser proscrita. Des de llavors només la trobem en algunes biblioteques; el que és, però, més sorprenent i trist a la vegada, és que mai més no hagi estat reeditada.
Profundament observador, Emili Salut fou a la vegada un home crític i solidari. Les imatges escrites que deixà en aquestes pàgines son la d’un ser reflexiu que ha entès molt bé quina és la condició dels humans sota el domini dels poderosos amb l’auxili de les forces d’ordre. Es tracta d’un text fonamental per a conèixer com s’educava, es treballava i vivia al barri del Raval a les acaballes del segle XIX i el primer terç del XX. I el més important, quines eren les relacions socials entre els seus habitants. Emili Salut era un home del carrer, es guanyava la vida com a pintor de parets; no era un lletrat i això el lector ho veurà ben aviat. De fet aquesta és l’única obra que li coneixem; la seva finalitat la deixa ben clara al pròleg: «No tinc pas la pretensió de voler oferir belles pàgines d’estètica literària, perquè l’essencial idea que em guia és la descripció de l’intens sofriment d’unes innominades generacions…»
L’autor desgrana els records que més impacte deixaren a la seva vida transcorreguda al Raval. Inicia les seves vivències amb el capítol “Infància dissortada,” la seva i la de tants infants en aquella trista escola nacional, encara enreixada, la més gran de la ciutat, que fins feia poc havia estat la Galera, al carrer de Sant Pau, anterior a la Presó vella o d’Amàlia. Entre els jocs de la mainada pels carrers hi havia el de reproduir, amb ninots fets a mà, l’estrangulament de petits animalons imitant les execucions públiques al garrot que alguna d’aquella quitxalla havia presenciat. Recorda l’arribada a Colon de les tropes espanyoles després de la pèrdua de les darreres colònies d’Amèrica, amb els milers de soldats enllitats, –altres milers ja enterrats– tots presidits per generals rebuts com a victoriosos per una monarquia corrupta, en lloc d’haver estat jutjats com a responsables de tanta pèrdua i mort. Ens deixa patent la dolorosa situació de les dones, maltractades a la fàbrica on rebien el nom de “xinxes de fàbrica” i en molts casos pels mateixos marits, així com l’humillant estat de la prostitució al barri.
L’amistat amb Salvador Seguí, malgrat les diferències que existiren entre ells dos, mostra aspectes que no han estat reconeguts en la major part de les biografies del Noi del Sucre. El temps d’esbarjo i distracció omple un dels capítols més rics del llibre: gent que anava fins el Torí de la Barceloneta on s’hi feia tota mena de representacions recreatives; d’altra assistia a les diverses sales de teatre i ball, i molta més que omplia els bars i les tavernes que amb bona quantitat hi havia al barri; llocs en els quals en uns s’hi jugava diners a cartes o a l’atzar i en altres es discutia la situació que es vivia als tallers i fàbriques. També eren llocs on es treballava en la captació de militants per als sindicats o partits; no cal dir com l’anarquisme era el moviment que més acollida i simpatia rebia.
Relata les greus condicions de vida dels nens i nenes que als deu anys entraven a treballar, la misèria que hi havia a les entranyes de les fàbriques del barri, misèria que perdurava i donava pas a la que després trobaven a casa. Ja més grans, tot els ballava entre l’esperança i l’acció revolucionària a la qual s’hi arribaria mitjançant mobilitzacions i vagues generals com les de 1902, 1909, 1917 amb les onades repressives dels governs de torn. Mereix ser llegit amb atenció el capítol dedicat a la Setmana Tràgica, on l’autor n’explica no només els fets més coneguts sinó també els sentiments i les afeccions dels seus protagonistes quan es llançaren a totes cansats de tantes mentides i enganys que rebien per tal de sostenir els interessos colonials de la burgesia i l’estament militar.
El llibre ens mostra amb cruesa i bondat la realitat del Raval com poques vegades s’ha fet; pàgines de denúncia, narració, història i coneixement profund de l’esperit humà que deixen, molt enrere, inflats escrits de contingut social, històric i polític. Pel que fa a la present edició, hem optat per deixar intacta la sintaxi i la grafia de l’autor per no treure-li força i respectar-li l’estil; sols en el cas d’unes quantes paraules que avui ens son estranyes o desconegudes, hem posat el seu significat al peu de la mateixa pàgina.