Al llarg del primer terç del segle XX, les transformacions econòmiques derivades de l’evolució del capitalisme, des de la seva lògica local, tenen uns guanyadors i uns perdedors ben delimitats. Aquests darrers suporten unes desigualtats econòmiques i socials terribles. I tracten de resistir-hi a partir de la protesta social i l’organització sindical, encara que també individual, des d’una resistència passiva a l’autoritat. Malgrat que podria haver-hi hagut altres respostes, des de les contradiccions de la societat catalana s’optà majoritàriament per la repressió. Els grups benestants autòctons van esdevenir addictes a l’ús dels ressorts estatals per preservar llur posició envers les demandes de la classe obrera i els grups socials mes depauperats. Dins d’aquesta lògica, recorren a la despersonalització dels qui consideren inferiors per conjurar la por d’una revolució que anivelli una societat terriblement desigual. Així, per a l’enriquiment dels de dalt trobarem explotació laboral, humiliacions quotidianes, violència estructural, especulació i menyspreu social, per als de baix. Tanmateix, la marginació i la violència estructural contra aquest segment no generà la individualització de la tragèdia, la pèrdua d’autoestima col·lectiva o la degradació moral dels afectats, tal com acostumem a contemplar en circumstàncies semblants. El conjunt d’idees llibertàries, amb un discurs alliberador potent i, fins a cert punt sofisticat, més o menys vinculat a una forta organització sindical, permeté generar una cultura pròpia —en un sentit antropològic del terme— capaç de bastir una autoafirmació col·lectiva, de plantejar alternatives, i de viure, creixentment, al marge i en contra de la societat oficial. La incapacitat de la República (i també la seva ostensible absència de voluntat) per revertir aquest procés de divisió social representa un punt de no retorn en aquesta conflictiva dialèctica de classe. A Catalunya, desprès de la immediata reacció de les organitzacions obreres davant del cop d’estat de 1936,  es va manifestar la profunditat i l’arrelament social d’aquesta tragèdia sota la fórmula de la venjança de classe.

Pròleg de Miquel Izard