Anarquisme i Catalunya són dos conceptes que la història universal ha aplegat. Internacionalment Barcelona és coneguda com la capital de la «divina acràcia» o la Rosa de Foc. També va ser la capital on es constituí el 1907 la Solidaritat Obrera, i tres anys més tard la Confederació Nacional del Treball, el sindicat de caràcter anarquista més important del món pel que fa a l’afiliació i la transcendència històrica.

Malgrat això, estem avesats als tòpics contemporanis que presenten els habitants de Catalunya com a gent treballadora, ordenada i profundament assenyada, llocs comuns que redueixen la realitat a la mínima expressió i es presenten com una tergiversació interessada amb un pòsit de veracitat, un instrument de propaganda subtil al servei d’un objectiu. Per a molts observadors dels segles XVII i XVIII, els catalans són violents perquè no es volen sotmetre a una lògica política imposada, perquè no comparteixen els valors dominants de submissió i desigualtat. En canvi, els cànons analítics elaborats des de mitjans del XIX presenten els catalans com a amants del treball, de l’ordre i el seny perquè els grups dominants locals, que també dominen els discursos intel·lectuals, anhelen un paí­s modelat pels valors de l’ordre i el progrés propis de la burgesia.

Encara que una minoria poderosa, aliada amb un estat aliè, i amb prou capacitat per bastir un imaginari col·lectiu i una hegemonia cultural, hagi expulsat de la memòria històrica el món llibertari o l’hagi reduït a categories inferiors, el fet és que aquest llegat hi és. Hi és i propicià una revolució que il·luminà (o aterrí) el món, viscuda (o patida) pels nostres avis. Malgrat aquest procés d’invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana.

Fitxa