catalàcastellano
notícia

Entre el testimoni personal i la reflexió històrica

Per Josep Maria Solé Soldevila

La segona meitat dels seixanta del segle passat van ser anys de profundes convulsions polítiques i socials a molts indrets del planeta. A l’Europa occidental la revolta més prestigiosa i popular és la del maig parisenc. Ara bé, tota aquella efervescència es va anar apagant amb el canvi de dècada pràcticament a tot arreu. Una de les excepcions és la que va tenir Itàlia com a marc de lluita. Allí, el moviment polític revolucionari es va anar estenent, creixent i radicalitzant-se fins ben entrada la dècada dels setanta per, ara sí, iniciats els vuitanta, observar com tot allò construït durant aquella dècada llarga es va ensorrar pràcticament de la nit al dia.

A casa nostra, un dels principals altaveus de l’experiència italiana d’aquells anys ha estat l’obra d’en Nanni Balestrini, d’entre les què destaca La Horda de Oro i Lo queremos todo, ambdues publicades avui per Traficantes de Sueños. Aquesta darrera obra és un testimoni en primera persona, i amb una narrativa que arrisca a explicar-se amb gramàtiques fora la norma, del que va suposar aquell expressió de moviment revolucionari. Un format, el del testimoni personal, que ha estat usat altres vegades per explicar aquest període històric. També en català, a Si te’n vas no tornis (Edicions El Jonc), de la mà d’en Rolando d’Alessandro, qui prologarà el llibre que ens ocupa i que és obra de l’Alessandro Stella: Días de sueños y de plomo. Vivir la insurrección en la Italia de los 70 (Virus editorial).

L’Alessandro Stella, que actualment és director d’investigacions en antropologia històrica del Centre National de la Recherche Scientifique i de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, va iniciar la seva militància el 1971 a Potere Operaio per després formar part del que serà conegut com el moviment autònom o el moviment de moviments. A Días de sueños y plomo, a través de gairebé dues-centes planes, recrea la seva experiència personal que alterna amb una anàlisi més general de l’evolució del conjunt del moviment. L’objectiu és mostrar i explicar el camí que va de l’herència marxista a la fascinació guerrillera, de les lluites obreres a l’“estratègia de la tensió”, que dugueren, finalment, a una part de la generació italiana del 1968 a prendre el camí de les armes. En definitiva, el llibre prova de respondre: ¿Qué influencias culturales, qué coyuntura social y política, qué otros factores confluyeron en las mentes de los “hijos de las flores” para llevarlos a esta elección?, és a dir, a decidir-se per l’enfrontament armat contra l’Estat i el capital.

La història comença pel final, amb la mort de tres dels seus companys de lluita mentre manipulaven un artefacte l’11 d’abril de 1979. Aquell cop, polític però també personal –justament, a banda de millores en el terreny laboral o dels drets de la dona, la idea que allò personal és també polític és un dels principis del moviment que han fet fortuna- suposarà un replantejament de la seva militància que acabarà el dia que finalment creui la frontera en un camí d’exili que emprendran tants d’altres i que durarà dècades. Però, malgrat que al final la derrota es va imposar de forma implacable, cal retrocedir fins als anys seixanta per tal de mirar de recrear i analitzar amb fidelitat tot el que va suposar aquella explosió de lluita i, malgrat la desfeta, rescatar de l’oblit el espíritu comunitario e igualitario que nos guiaba y que nos esforzamos en poner en pràctica a diario.

 

 

Ressenya publicada a L'Accent, 26/01/2016

 

 


28/01/2016 09:18:08