Tot i que ho diu el títol, d’extravagants, aquests contes, si ens atenem a l’objectivitat o pertinença del tema, tenen ben poc.

Doncs, de què van? D’humor? De racionalitat? De justícia? D’introspecció? De filosofia?... Potser, de tot un poc.

Si el gènere sembla passat de moda (i aquesta potser és la base de tota l’extravagància), cal preguntar-se què és moda en aquest temps...

Al segle XVIII, Rousseau tractava de sanejar les bases socials i polítiques, Voltaire escrivia (amb molt d’èxit per cert) els seus contes filosòfics i Diderot i la resta dels autoanomenats filòsofs maldaven per redreçar el camí de la civilització occidental. Cal preguntar-se: en remataren la feina?...

No catalogables facilment, aquestes narracions, entre infantívoles i madures, evoquen potser l’esperit crític que animà el s. XVIII. Però, alerta! són de les acaballes del XX i l’encetall del XXI.

La intenció, ben evident, és de fer entenedor que aquesta marxa nostra no té futur o, dit d’una altra manera, que el futur que s’endevina és negre.

Instal·lat al món del conte, un autor pot ocupar-se de qualsevol tema que, d’una altra manera, no li seria còmode d’abordar.