L'espiritisme català esdevé, del 1860 al 1939, un dels moviments socioreligiosos rupturistes més destacats d'Europa.

En aquest llibre s'hi mostra la manera com, a partir de tècniques associades a usos extàtics del cos -el trànsit mediúmnic-, amplis sectors subalterns de la societat catalana ordenen un sistema conceptual integral que abraça projectes socials i culturals emancipadors.

El seu tarannà racionalitzador -el més avantguardista a escala europea, i alhora el més reprimit- condueix a l'avenç d'un model de modernitat amb referents igualitaristes en què afloren els nuclis del feminisme, l'antimilitarisme i l'associacionisme cultural i cooperativista contemporanis: una veritable potència popular revolucionària.

Així, una pràctica corporal d'aspecte irracional com la possessió apareix vinculada a una interpretació del món fonamentada en principis col·lectivistes que, a més d'oposar-se a l'ordre catolicoburgès -això explicaria el lligam entre l'espiritisme i l'anarquisme als segles XIX i XX-, pretén demostrar empíricament la viabilitat de la comunicació amb els esperits dels morts.

Com en altres èpoques i societats, també a Catalunya són els desposseïts els qui de la possessió en fan la seva religió, entesa com un mitjà per "arrasar la societat i organitzar-la de nou", utilitzant-hi l'única eina de què disposen: els seus propis cossos.

Cos i revolució aporta múltiples fonts documentals inèdites -espiritistes, catòliques, anarquistes, teòsofes, etc.-, constituint-se com una obra indispensable respecte a la comprensió del fenomen espiritista.