El desastre ocorregut a Can Saldes, al carrer de la Reina Amàlia el juny de l’any 1882, va ser oblidat massa de pressa. Oblit generat per l’interès de l’ascendent burgesia barcelonina que, com totes, s’endinsava en la febre de l’or. Es ventava de la creació de tanta riquesa, d’atribuir-se el repartiment de generosos salaris, d’obrir portes i finestres per donar entrada al progrés i lluitar pel sosteniment colonial de la nació.

La realitat, com ara, era ben diferent. Els diners es multiplicaven entre qui ja els tenien; el repartiment de beneficis, un insult; les conseqüències del progrés eren beneficioses per a ells, mentre les masses del nou proletariat eren enfonsades en la insalubritat i la misèria i, alhora, la defensa bèl·lica de les colònies hispàniques era reservada, obligatòriament, a aquella joventut que no tenia mitjans per eximir o redimir: un 40% va morir o va patir greus ferides defensant una causa que no era la seva sinó la de negrers, esclavistes, importadors de productes colonials o oficialitat militar amb ànsies de meritar per a futurs ascensos.

La fàbrica de la qual tractem va ser un clar exponent de l’enfrontament entre la classe hegemònica i el poble pla; lluita desigual presentada, tant llavors com ara, com a sacrifici inevitable per conduir a bon port el creixement social i l’estabilitat de la nació. Les dones van portar la iniciativa en els moments més difícils, com ara la determinació de cremar la fàbrica el maig de 1880.

L’escola, la premsa i la religió van jugar un paper de molt de pes en les conductes de les consciències dubitatives i porugues; però a molts homes i dones del Raval, el just sentit i percepció de la realitat els va portar a la insubmissió i a la insurrecció a través de la maduració i la solidaritat.