Cada poeta està subjecte a una sort d’alquímia personal no triada, i en el cas de l’autora té l’origen en la difícil introspecció, investigació, com deia abans, no buscada, imposada, feta necessitat exigent, d’uns fets de cabdal importància que van marcar a foc i amb infinit dolor la seva vida per sempre més. “Tot és vermell en la tremolor dels vidres” o tot és sang, i l’Àngela, amb el seu sacrifici, sap que tot, des del més quotidià al més volat, va cap el blanc de la bandera blava. Tan sentida.