La Copa Amèrica i la depredació de la metròpoli

En Marc Dalmau descriu a la perfecció la lògica de les elits barcelonines, «la seva dèria de fer aparèixer la ciutat als rànquings globals, l’ànsia per esdevenir una comarca local i regional del capitalisme neoliberal». Al respecte de l’esperpèntic macro-esdeveniment de la Copa Amèrica, reproduïm un extracte del seu capítol Territori Start-Up dins el volum Barcelona metròpoli-empresa, que podeu completar amb l’exhaustiva anàlisi de Miquel Ortega, Borja Nogué i Marta Coll sobre la deriva de l’anomenada economia blava a la peça Marcelona.

Noves aliances empresarials per depredar, encara més, la metròpoli

A l’esfera privada, en el camp empresarial, el moment es caracteritza pel rejoveniment i el relleu generacional, la recomposició de les àrees de negoci —o fonts d’extracció de renda— i l’articulació de noves aliances estratègiques. Un exemple d’aquestes formes emergents en el camp de la sempre-pomposa-governança podria ser Barcelona Global, organització responsable d’haver «aconseguit» la celebració de la Copa Amèrica 2024 a la ciutat. Inspirada en referents internacionals com London First o Partnership for New York City, entre altres aliances privades de governança metropolitana, en origen, va néixer cap a l’any 2011 de l’impuls de l’empresària andorrana Maria Reig. Entre el 2018 i el 2020 fou dirigida pel net de Cambó, l’hoteler Pau Guardans, i a partir del 2020 ha estat dinamitzada especialment per Aurora Catà, figura empresarial pública i visible del procés d’atracció de la competició de vela. Amb un cert viratge des de la influència convergent primerenca fins a l’òrbita socialista, actualment la presidència l’ocupa Maite Barrera, amb un equip directiu format per Òscar Pierre, el fundador de Glovo; Oriol Pinya, dels grups inversors de capital venture Spaincap i Abac Capital; Juan Antonio Alcaraz, director general de negoci de Caixabank; el filantrop farmacèutic Sergi Ferrer-Salat o l’exfutbolista empresari Gerard Piqué, entre d’altres.

Barcelona Global, amb la doble funció de lobby i think tank, es defineix com: «una associació privada, independent i sense ànim de lucre, formada per 242 de les empreses, centres de recerca, emprenedors, escoles de negocis, universitats i institucions culturals líders de la ciutat, i més de 930 professionals que volen fer de Barcelona una de les millors ciutats del món per al talent i l’activitat econòmica». Si bé només amb aquestes línies de presentació ja ens haurien d’explicar molt bé com es conjuga el fet de ser una entitat privada sense ànim de lucre amb la dinamització econòmica i l’atracció de talent, la seva intenció i objectius se’ns mostren de manera diàfana sense necessitat de massa cavil·lacions. I més, quan comprovem qui són els seus membres. Entre els socis corporatius protectors, hi apareix la flor i nata de l’empresariat de la ciutat: Abertis, Accenture, Agbar, Agroaliment, Applus, Banc de Sabadell, Clear Channel, Colonial, Cuatrecasas, Deloitte, Esteve, Fira de Barcelona, Freixenet, Grifols, el Grup Godó, La Caixa, Planeta, Catalana Occident, el FC Barcelona… i un llarg etcètera d’«entitats», aquesta vegada sí, amb ànim de lucre.

La seva missió no és cap altra que rearticular i conjurar les forces empresarials —al costat, o més enllà de les associacions patronals arquetípiques, com el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, Foment del Treball o la Cambra de Comerç— per actualitzar i reeditar el «cercle virtuós» de la Barcelona Olímpica maragalliana, o, si més no, que almenys hi rimi. El seu objectiu és rellançar la marca i el desdibuixat model Barcelona, reimpulsar una gran aliança estratègica metropolitana a partir de la col·laboració publicoprivada per reengreixar el règim urbà o màquina econòmica de creixement, remobilitzar el territori com a motor de desenvolupament i reactivar l’atracció del capital. Si posem tant d’èmfasi en el prefix re- és perquè remarca la necessitat, quasi-religiosa, de renaixement, de reactualització i de reinici; i també, perquè rima a la perfecció amb esdeveniments com el Barcelona React, unes jornades de reactivació econòmica impulsades des del 2021, per portar a terme el que han anomenat Barcelona Green Deal, que vol ser un nou pla estratègic bussiness friendly, impulsat conjuntament per l’aliança entre les administracions i el teixit patronal, per fomentar la resurrecció del creixement entorn del capitalisme tecnològic, amb el pretext legitimador de l’energia verda i renovable. Els Green New Deal ens apareixen, des dels Estats Units fins a la Unió Europea, com el nou patró i el camí estratègic del comandament publicoprivat per reactivar els circuits econòmics.

En aquestes narratives, les administracions públiques de la fase neoliberal apareixen com a garants i agents econòmics de primer ordre, dinamitzadors i preparadors del territori —com qui llaura un camp— i sobre els quals recau la responsabilitat d’assumpció de riscos d’inversió —que assumim, doncs, entre totes, sense saber-ho—, per gestionar la ciutat i la metròpoli com una empresa del segle XXI, sota els criteris de rendibilitat, eficiència, flexibilitat, competitivitat i productivitat. Si durant les darreres tres dècades del segle passat la ciutat-fàbrica esdevingué metròpoli-empresa, en les dues del nou s’està convertint en la metròpoli-plataforma. En aquesta, no tan sols hi ha transferència privada de risc cap a l’àmbit públic, sinó també la demanda d’agència i de suport financer estatal per a les operacions privades; l’exigència empresarial de lideratge municipal per fer funcionar els cicles del capital. Un altre vector de les transformacions en curs és l’emergència de la metròpoli-emprenedora, que, en un recargolament pervers, implica l’externalització i la delegació de la responsabilitat cap a la força de treball mateixa. D’aquesta manera, la contrapart —sempre oculta(da)— d’aquesta metròpoli-plataforma, no és cap altra que la indefensió, l’enduriment de les condicions materials dels i les treballadores, especialment de les encarregades de les cures i la reproducció social —llegiu-hi dones i migrants—, les insubstituïbles «treballadores essencials». Això suposa la flexibilització extrema i l’externalització de tota responsabilitat i de les despeses sobre els i les treballadores. S’incorpora una força de treball ultraprecaritzada, una mena de jornalers del segle XXI —amb escombra, bicicleta o patinet— en condicions laborals del segle XIX, per intensificar la depredació del valor sobre el territori.

És en aquesta direcció que també cal entendre la reacceleració de les propostes estratègiques per part de la manifestació local del capitalisme global, sigui en forma de macroesdeveniments: la consolidació de tot el calendari anual de fires i congressos, la candidatura dels jocs olímpics d’hivern o de qualsevol competició esportiva (Mundial de futbol femení, Ryder Cup…), l’ampliació de l’aeroport, la internacionalització del port i la conversió d’aquest en un hub de l’economia blava amb la celebració de la Copa Amèrica com a pretext. O bé en forma de dinamització i reordenació del territori, amb la transferència pública del risc d’inversió per promocionar la intensificació dels fluxos econòmics: l’especialització, tematització i clusterització funcional tecnològica, amb la reconversió dels vells districtes industrials en districtes tecnològics (al nord el 22@ i al sud l’Are@8 de la ciutat); la creació de barris residencials exclusius d’alt standing al voltant d’aquests districtes d’innovació; o també l’expansió —amb el pretext de descentralitzar— dels impactes de la metàstasi turística per tot el territori. I, igualment i de forma relacional, la millora i acceleració de les connexions, el projecte del quart cinturó, el sempitern corredor mediterrani, el gasoducte Midcat per fer front a la crisi del gas, la implantació del 5G en la transmissió de dades, l’adaptació tecnològica amb la implantació de la smart city, i un llarg etcètera d’autopistes de direcció única per accelerar els fluxos i la connectivitat. Sempre des de l’eterna aspiració d’esdevenir un node o hub significatiu per als circuits globals.

La disjuntiva del moment: seguir greixant la màquina de creixement?

Tot i les transformacions en curs derivades de la conversió en metròpoli-emprenedora i l’articulació de la metròpoli com a plataforma, la insistència en la col·laboració publicoprivada segueix essent plenament vigent i un dels cavalls de batalla principals de l’empresariat barceloní contemporani per legitimar la seva depredació. Necessiten erigir coalicions i tota l’acumulació de forces possible per respondre a la necessitat d’articular entorns facilitadors per a l’extracció i realització de rendes, els negocis i els seus objectius. La directora general de Barcelona Global, Mercè Conesa, expresidenta del Port de Barcelona, exalcaldessa de Sant Cugat pel PDCAT i exdirectora de l’Incasol, durant un acte per celebrar el Nadal del 2022, «Barcelona on the Global Map», ho afirmava sense embuts: «Podemos levantar la Ciudad desde la colaboración público-privada; es el instrumento para conseguir la máxima eficacia y eficiencia». En aquesta línia, l’octubre del 2022, en el marc de la Barcelona New Economy Week, se celebrà una taula rodona amb el significatiu títol de «Public-Private collaboration: America’s Cup», en la qual es certificava com la col·laboració publicoprivada havia estat clau per a la cooptació de la celebració de la 37ª edició de la competició a la ciutat. Segons el convergent Damià Calvet, en aquell moment president del Port de Barcelona, la Copa Amèrica «es un claro ejemplo de esta positiva colaboración entre las administraciones públicas y privadas […], y ha sido el motivo de que se celebre en la capital catalana […] es el tercer acontecimiento deportivo más visto del planeta […] será la primera ciudad que ha acogido los tres acontecimientos deportivos mundiales más importantes». Resulta evident que sense el beneplàcit i el consens, o millor, subordinació, de les administracions i la seva afinitat normativa és menys fàcil generar aquests cercles virtuosos. El capital necessita entorns jurídics i legislatius que possibilitin i facilitin les inversions, i en tot cas, que el legitimin. La sempre diligent Aurora Catà ha insistit molt en la necessitat de millora dels incentius i la fiscalitat per a les empreses, i per aquest motiu ha impulsat la llei de start-ups (Llei de foment de l’ecosistema d’empreses emergents), aprovada el desembre del 2022 per facilitar, lubrificar i donar suport al que anomenen «Ecosistema emprendedor».

Ara bé, no sempre els vents són favorables al gran capital. L’octubre del 2021, davant el bloqueig de la proposta d’ampliació de l’aeroport, l’ínclit president del Cercle d’Economia Javier Faus es queixava amargament que: «Administracions i societat civil no anem junts, i el sistema no és prou fort per imposar-se i aplicar mesures». És a dir, que només es lloa la col·laboració publicoprivada sempre que convingui a l’interès empresarial privat, això és, sempre que sigui concertació. En tot cas, aquestes lamentacions són un senyal d’una certa debilitat i que no-tot-està-perdut, i que no ho tenen sempre tan fàcil per imposar la seva lògica i el mot d’ordre d’una ciutat al servei dels negocis.

De vegades l’«equilibri», amb milers de persones i col·lectius del territori empenyent i articulant quotidianament formes de vida antagonistes i la protesta en nom de la justícia social i ambiental, pot «anul·lar la força». Del feminisme al cooperativisme, del sindicalisme de barri als grups d’habitatge, de la lluita antiracista a l’autoorganització migrant, dels manters a l’autodefensa laboral de les kellys i riders, de les lluites laborals als nous sindicalismes, del dret a l’habitatge a la defensa del territori, etcètera. Si totes aquestes instàncies s’articulessin de manera convenient, si es conjuguessin com a vector bel·ligerant; si sumessin la seva potència col·lectiva, podríem fins i tot arribar a impugnar i contrarestar la força de l’ofensiva del capital de la Barcelona Global.

Ara mateix, es fa difícil ni tan sols pensar-hi. El disciplinament social es perfecciona, integra, coopta, divideix i fragmenta l’antagonisme. Ens condemna a l’individualisme que no-pot-res, als pocs pedaços legals que s’arrenquen a l’Estat, o com a molt, ens deixa escletxes insignificants per a minúscules resistències col·lectives. En aquests temps reaccionaris que corren, és més urgent que mai crear les condicions per tractar d’esdevenir horitzontalment iguals, humanament diferents i totalment lliures, com va deixar dit Rosa Luxemburg. Només així seria possible constituir un front comú de contrapoder que, conjugant les diferències, mobilitzi l’antagonisme per lluitar per la reproducció de la vida, contra l’explotació i les desigualtats. Una força com aquesta, de ben segur, seria capaç d’engegar, remuntar i culminar un altre cicle de protesta que ens portés a imaginar i dur a terme els passos necessaris cap a un horitzó possible de transformació social.

No obstant, per poder fer efectiva aquesta força conjuntural i assolir la plena realització dels cicles de protesta, també resulta imprescindible generar, en paral·lel, estructures populars que puguin plantejar orgànicament altres-maneres-de-fer i de relacionar-se, en la resolució de necessitats del dia a dia. Això és, propiciar la generació d’espais propis horitzontals de gestió de la vida i mancomunitat de recursos que puguin confluir en circuits econòmics sense lucre i esferes autònomes públiques no estatals, que amb la seva simple existència ja plantin cara al totalitarisme del capital. Només així constituirem un punt de partida col·lectiu practicable des d’on poder traçar tàctiques i estratègies conjuntes, i a partir d’aquí, sempre des de baix, procurar la proliferació d’alternatives integrals, locals i populars arreu, que puguin ajudar a estendre l’autogestió generalitzada de manera distribuïda, per superar i transcendir les lògiques de l’Estat i el mercat. En podríem dir, per exemple, democràcia comunal, una nova forma d’articulació que ens porti a generar un espaitemps diferencial, més enllà del realisme capitalista, fins a vèncer.

De moment, som molt lluny, tot està per fer. Caldrà seguir esforçant-se per mantenir l’equilibri.