«Va treure energies d’on no n’hi havia i va ser l’encarregat de trucar als seus pares per transmetre’ls la notícia. Estava convençut que aquells minuts eren la cosa més pròxima a l’infern…»

Girona, dos mesos abans, havia viscut un Temps de Flors com mai no s’havia vist. Darrere la ciutat d’aparador, aquesta tenia altres cares ocultes, sorgides de la insuportable crisi econòmica i social que malmetia presents, estroncava futurs i difuminava passats.
Calia enfrontar-se a una realitat tossudament ingrata, cruel i gairebé insuportable. Però, sobretot, terriblement injusta. I era el moment de prendre decisions vitals, amb riscos difícilment calculables. Es podia explorar noves formes de vida i començar a jugar amb altres cartes, amb resultats desconeguts.

Sense preveure-ho, i pràcticament des dels inicis, la Lucía origina un reguitzell d’actuacions vertiginoses que lidera la seva neboda i que mantenen el lector pendent de la resolució definitiva del seu cas. No hi ha gaire marge per al descans. No pot haver-hi defalliment.

Asfíxia no és un llibre per passejar-hi; és un llibre per córrer.