L’organització i la lluita de CCOO que, com diu Joaquim Sempere en el pròleg, «recull aquest llibre tan peculiar en què es combinen records personal i crònica col·lectiva per trenar un relat sobre uns anys clau de la història de Catalunya i Espanya», va ser un procés d’empoderament col·lectiu de la gent treballadora a les fàbriques i centres de treball impulsat per militants comunistes i de l’obrerisme catòlic.
Com la de tants altres immigrants, l’arribada del protagonista a Barcelona des de Lleida, el 1963, i les feines precàries amb què es va pagar els estudis descriu tota una època. El testimoni de com va aguantar les tortures a la comissaria de Via Laietana, el 1973, o la revelació de la cita clandestina que CCOO tenia el mateix any, el mateix dia, la mateixa tarda i al mateix lloc on van detenir Salvador Puig Antich són episodis frapants. Important és l’explicació del paper hegemònic del PSUC fins a la seva crisi interna, quan l’autor n’era un dirigent destacat. I èpica és la descripció de l’ampli abast de la protesta obrera en els anys finals del franquisme i durant la transició: les grans vagues de la construcció del 1976 en són l’exemple. És icònica d’aquelles vagues la foto de Pilar Aymerich que il·lustra la portada del llibre. S’hi identifica Rodríguez Rovira a l’esquerra, amb un diari sota el braç, però queda clar que els qui estaven allí eren molts. La primera persona del plural era la seva força.
Josep Maria Rodríguez Rovira –que va exercir fins al 1978 com a secretari general de CCOO de Barcelona, que aquell mateix any va presidir el I Congrés de la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya, i que fins el 1984 va ser membre del Comitè Executiu del PSUC i del Comitè Central del PCE– hi era. Ho certifica Estábamos allí. Memorias de un sindicalista de Comisiones Obreras. Són unes memòries excepcionals; entre d’altres motius, perquè no són només seves. Són la memòria col·lectiva de tota aquella generació que va contribuir, com cap altra, a la fi de la dictadura i la construcció de la democràcia.
«El cuadro descriptivo que traza Rodríguez Rovira de estos acontecimientos desmiente varios tópicos sobre la Transición que en algunos casos se han acreditado falsamente como el relato canónico de lo que fue el cambio al régimen de 1978 (por el año en que se aprobó la Constitución hoy vigente). Esa transición no fue solo un pacto entre políticos fraguado en despachos, y menos aún una concesión de la clase política encabezada por Adolfo Suárez y otros reformistas del franquismo. Fue un proceso complejo en que los trabajadores españoles se alzaron masivamente por sus derechos laborales y sindicales y por salarios dignos y condiciones dignas de trabajo, mostrando que si no se atendía en una u otra medida a las reclamaciones de la clase obrera, la gobernabilidad del país no estaba asegurada.» —Joaquim Sempere