La mobilitat post mortem és una realitat molt més habitual del que hom pensa. En la seva dimensió transnacional, ha estat una constant en la trajectòria de diferents col·lectius, que han dedicat els seus esforços a traslladar els cossos dels seus difunts al seu país d’origen. Darrera d’aquesta pràctica, s’apleguen diferents significats sobre la interpretació que es dona al fet de «morir lluny de casa», i com la repatriació dels difunts esdevé un mecanisme per pal·liar els efectes del que suposa una «mala mort». En el cas dels col·lectiu marroquí a Catalunya, la pràctica de la repatriació comença a finals dels anys vuitanta del segle XX, prenent cada vegada més força fins a esdevenir en l’opció funerària majoritàriament triada per aquest col·lectiu. Aquest llibre reconstrueix la genealogia de com els marroquins a Catalunya han gestionat les atencions funeràries dels seus difunts entre 1968 i 1998, i resseguint fins a l’actualitat per tal de calcular la dimensió de la repatriació de difunts entre Catalunya i el Marroc. L’estudi es fonamenta sobre els informes de defuncions del Consolat general del Marroc a Barcelona i sobre les dades del Servei de Sanitat Exterior del Ministeri de Sanitat, per reconstruir la manera en que un col·lectiu immigrat ha volgut atendre amb dignitat als seus difunts.