Nou cicle en les lluites per l’habitatge

Membres del Sindicat de Barri del Poble Sec analitzen en aquest capítol del llibre Barcelona metròpoli-empresa el context actual del moviment per l’habitatge i els reptes organitzatius i de futur per encarar el II Congrés d’Habitatge de Catalunya.

Nou cicle en les lluites per l’habitatge

La reconfiguració del paisatge immobiliari-financer després de la crisi immobiliària del 2008 ha posat l’habitatge al centre de les lluites socials a Barcelona. En un primer moment, entorn de la lluita dels hipotecats, en el marc de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). En un segon moment, entorn de les problemàtiques de les creixents capes de la població excloses de la propietat immobiliària i abocades a viure de lloguer o ocupant en precari. Aquest capítol es centra en aquest segon moment i parteix de l’experiència organitzativa compartida dels autors al Sindicat de Barri del Poble-sec. Es presenta una breu reflexió sobre els aspectes organitzatius i polítics que han marcat les lluites entorn de l’habitatge a la ciutat els darrers anys, incidint en els importants, i alhora modestos, avenços en l’organització popular, i en les contradiccions i mancances de l’aposta electoral d’una part del moviment. Tot i estar més ben organitzades i tenir antigues companyes de lluita al Govern municipal, les condicions de l’habitatge a la ciutat de Barcelona no han deixat d’empitjorar.

Des de la desfeta de la bombolla hipotecària, la ciutat ha patit una concentració de la propietat immobiliària i un increment generalitzat dels preus dels lloguers. Els pisos de les execucions hipotecàries van passar a mans dels bancs creditors i aquests els van vendre en grans paquets a fons internacionals d’inversió immobiliària, els anomenats «fons voltor». Alhora, fons i empreses immobiliàries nacionals i internacionals han aprofitat un context legal i econòmic favorable per comprar edificis de propietat vertical. El canvi de cicle el van aprofitar també propietaris petits i mitjans per comprar habitatges després de la crisi, quan eren barats, i sumar-se al creixent sector del lloguer com a rendistes. L’aparició de plataformes digitals d’allotjament turístic, com ara Airbnb, a més, ha proporcionat oportunitats addicionals per extreure’n rendibilitats extraordinàries. Amb una part de l’estoc residencial desviat cap al turisme per aprofitar-ne l’estacionalitat i una població abocada al lloguer de manera creixent, els propietaris han aprofitat per inflar preus i començar a desnonar totes aquelles persones que no s’han pogut permetre les pujades.

Del 2013 al 2021 van ser desnonades a Barcelona 55.325 persones. Durant aquest període, el 3,3 % de la població de la ciutat ha patit un dels 2.549 desnonaments que s’han produït de mitjana anualment. Més del 80 % d’aquests desnonaments els han patit llogateres i entorn d’un 10 % són desnonaments per execucions hipotecàries. Entre la categoria restant, «altres», s’hi inclouen també els casos d’ocupació en precari. Aquestes xifres no reflecteixen els anomenats «desnonaments invisibles», els de les persones que marxen de casa abans que els arribi una ordre judicial de desnonament. Aquestes expulsions són conseqüència majoritàriament del fet que l’arrendador no vol renovar el contracte de lloguer o d’una pujada inassumible del preu. En el mateix període, els preus del lloguer a Barcelona van créixer gairebé un 50 %. Als desnonaments «visibles» i «invisibles», per tant, s’hi suma una creixent transferència de riquesa de la població llogatera cap als arrendadors.

La web MapHab, implementada l’any 2023, ha sistematitzat i mapat dades produïdes pels col·lectius que han estat plantant batalla durant aquest cicle. En els dos anys previs a la pandèmia, es feien de mitjana dues convocatòries per aturar desnonaments a porta a Barcelona i rodalia per dia laborable. El moviment per l’habitatge ha arribat a desplegar un grau de mobilització que es podria caracteritzar gairebé com una guerrilla urbana de baixa intensitat. Hi destaquen com a punts calents entre el 2018 i el 2022 els barris de Ciutat Vella i el Poble-sec, on els efectes de la turistització i la gentrificació han topat amb sindicats de barri fortament organitzats i mobilitzats, així com Ciutat Meridiana, coneguda popularment com a «Villa Desahucio», defensada per una associació de veïns històrica. Més de la meitat dels desnonadors als quals s’enfronta el moviment són persones jurídiques, la representativitat de les quals als desnonaments està molt per sobre del seu pes proporcional en l’estoc d’habitatge de lloguer a la ciutat. Cerberus, Blackstone i la SAREB lideren aquest rànquing. Els dos primers són «fons voltor» americans que van comprar als bancs milers d’habitatges provinents d’execucions hipotecàries arran de la crisi financera. El tercer és una entitat publicoprivada popularment coneguda com el «banc dolent» i dedicada també a treure profit dels «actius tòxics» de la desfeta financera.

En aquest context, a la ciutat de Barcelona, entre el 2016 i el 2017 sorgeixen en paral·lel dues apostes. D’una banda, els grups d’habitatge, alguns dels quals comencen a parlar directament de sindicalisme de barri, i de l’altra el Sindicat de Llogateres. Les dues apostes tenen línies estratègiques amb punts en comú i altres de més específics. En comú: la lluita sindical davant de propietaris, específicament, la creació de comunitat i arrelament al territori més enllà la incidència institucional.

No sorgeixen del no-res; l’una i l’altra beuen de l’experiència de la PAH i en compartiran moltes pràctiques, però sí que creixeran al caliu d’un cert fi de cicle per part de la gent que va protagonitzar la lluita vinculada a les hipoteques, de la qual una bona part dels quadres militants van passar a integrar-se a l’Ajuntament —des de l’alcaldia fins a diferents càrrecs—, gràcies a la victòria del partit dels Comuns, en una aposta que havia de servir per fer des de les institucions allò que no s’estava podent fer des del carrer. Una aposta, però, que s’ha notat poc a peu de carrer.

També el bloc polític de l’esquerra independentista aposta, a posteriori de la derrota de l’1 d’octubre i els CDR, per incidir en el moviment social de l’habitatge català. A partir d’una reflexió interna sobre quins són els fronts de lluita més actius, l’esquerra independentista decideix enviar els seus militants a sumar-se als grups locals ja existents i a crear-ne de nous en els territoris que encara no estaven organitzats al voltant del conflicte per l’habitatge. Aquesta decisió impulsa els sindicats d’habitatge amb la vinguda de nous integrants però n’amenaça també l’autonomia i heterogeneïtat, per la creació d’espais de coordinació aliens al mateix moviment i amb una agenda política pròpia que tendeix a veure el moviment per l’habitatge com un instrument, com una eina útil a les seves apostes estratègiques, com veurem més endavant.

Organitzant als marges

L’aposta inicial era clara. Partir de les necessitats bàsiques per obrir processos de politització que anessin més enllà del subjecte activista blanc i que permetessin reteixir els barris en conflicte, creant comunitats de lluita. L’Oficina d’Habitatge de Gràcia i el Sindicat de Barri del Poble-sec disparen el tret de sortida, i en pocs anys a cada barri hi sorgeix un sindicat d’habitatge.

Al voltant d’una assemblea en què es fa assessoria col·lectiva i amb l’aturada de diversos desnonaments a la setmana, en els barris més tensionats, s’articula un subjecte híbrid format principalment per una nova fornada de joves militants precàries que es troben en molts casos ocupant i per famílies en situació límit, a punt de perdre un habitatge que fa temps van deixar de poder pagar o directament el van ocupar per no estar-se al carrer. Famílies representades majoritàriament per dones migrades i els seus fills que comencen a ser habituals a les assemblees. Es promou activament la participació de totes aquestes persones en l’organització, sigui assistint a les assemblees d’assessoria, formant part de comissions o assumint tasques a les accions. Malgrat tot, són les persones militants les que tenen més coneixements legals o capacitat interpretativa, fan més ús de la paraula per tenir habilitats d’oratòria i també una representació d’autoritat reconeguda pel grup sobre què cal fer i com. S’estableixen inevitablement rols entre les que hi poden dedicar més temps, tenen més recorregut i trajectòria militant, i aquelles que acaben d’arribar, desesperades per la seva situació i amb poc temps per formar-se. Això ha suscitat tota mena de debats interns, que es resolen dient que totes som afectades, que ens cal més formació o que cal perfeccionar l’estructura, en un treball d’autocrítica i millora que ha de ser constant i que sabem ens acompanyarà mentre aquesta lluita segueixi en peu.

Tot i que aquesta relativa divisió entre militants i afectades encara es manté, l’experiència compartida de fer front a l’amenaça d’un desnonament i el fet de posar el cos conjuntament cada setmana davant la policia, van esvaint diferències. Es generen comunitats de lluita i vincles que transformen profundament les vides de qui en forma part i el territori on es despleguen. El barri comença a ser un territori amic, es crea un orgull de barri a través de la lluita per no ser expulsades, fins i tot en persones que fa molt poc que hi han arribat i que ho han fet de manera més aviat atzarosa.

En aquesta transformació de les formes de vida, pren un lloc central el procés d’apoderament de les dones que es fan càrrec de la responsabilitat de fer front a la situació límit que suposa la pèrdua d’habitatge, i que, en simbiosi amb un moviment feminista que travessa un moment puixant, dona lloc al sorgiment de grups de dones des dels quals s’aborden situacions de maltractament, es fan ocupacions feministes per allotjar víctimes de violències masclistes (coincidint amb el 8M), es despleguen estratègies de regularització de papers, etcètera. Per exemple, al Poble-sec detectem que és en les dones en qui recauen les tasques emocionals. Una de les iniciatives que impulsa el Sindicat és doncs crear un grup de dones per trobar-se, parlar, intercanviar i empoderar-se. Fruit d’això es decideix fer tallers no mixtos de comunicació amb la premsa i d’expressió en públic amb la intenció que les portaveus siguin dones, cosa que s’aconsegueix i es manté en l’actualitat.

La hipòtesi barrial també es desenvolupa en les anomenades estructures populars: xarxes d’aliments, escoles populars, gimnasos, classes de català…, estructures autogestionades de resolució de necessitats i de reproducció social, des de les quals es pot seguir agregant força sense la pressió de la urgència del desnonament.

La batalla del lloguer

Amb una posada en escena que va aplegar més de 400 persones, es presenta una aposta que ja des de l’inici traça un canvi de paradigma organitzatiu: constituir un Sindicat de Llogateres amb una dinàmica d’afiliació que busca ser massiva, una estructura organitzativa més madura, que si bé manté l’assemblea com a forma quotidiana no ho fia tot a aquesta, i n’allibera part de les tasques; amb una estratègia comunicativa molt més solvent, basada en portaveus clars i identificables. A més, un treball constant amb la premsa li permet plantar batalla de manera molt més eficaç en el terreny de l’opinió pública, i convertir-se en un subjecte de referència tant socialment com per a les diferents administracions i partits polítics, tot i que com a figura legal encara s’està batallant per ser reconegut al mateix nivell que un sindicat laboral, com en altres punts d’Europa.

Quant als objectius estratègics, manté dos fronts oberts. D’una banda, l’organització de les llogateres i la lluita sindical. De l’altra, la introducció de canvis legislatius —la famosa regulació dels lloguers—, que posin fi a l’«anomalia» espanyola respecte a la desprotecció de les llogateres, i amb la desmercantilització de l’habitatge com a horitzó.

Pel que fa a l’organització sindical, es treballa amb un marc territorial de nivell ciutat (que es replica a diferents ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona principalment) i s’apel·la a un estrat social que, si bé el comparteix en bona part amb els sindicats d’habitatge, en molts casos no es troba en una situació límit (ocupant o en precari a punt de quedar literalment al carrer) sinó que són veïnes que es resisteixen a canviar de barri o a una situació de clara injustícia: clàusules abusives o obscenes pujades de lloguer i els anomenats desnonaments invisibles que això provoca.

Cal destacar la capacitat per organitzar blocs sencers, on realment és possible posar contra les cordes els fons d’inversió, guanyar el control de l’edifici i produir una dinàmica de politització i suport mutu, en sectors socials tendents a un cert individualisme i que també acaben sent transformats, i es dona peu a vincles comunitaris d’escala de veïnat, molt més densos i rics.

Quant a la incidència política, es fa una pressió en curt a totes les instàncies governamentals, i s’arranquen algunes lleis breument esperançadores, però insuficients com veurem més avall.

Un oasi a cada barri

En aquests darrers anys també hem viscut l’eclosió del cooperativisme d’habitatge, després d’anys de desenvolupament a través de Sostre Cívic i projectes iniciàtics com La Borda al barri de la Bordeta (Sants), i, mitjançant una feina de pressió suau però sostinguda, el creixement en els darrers anys vehiculat en gran part a través de la fundació La Dinamo ha sigut notable.

S’han aconseguit alguns solars en altres barris, fet que ha passat de ser un cas excepcional a una pràctica encara molt minoritària, però que també té el seu pes des del punt de vista simbòlic. Formant part, en sentit ampli, del moviment, les cooperatives suposen una demostració pràctica que un altre model d’habitatge i de propietat (col·lectiva) és possible. També duen a terme una tasca de pressió a les institucions, amb la perspectiva d’arrencar solars del mercat, i de construcció de comunitat amb un cert grau de politització que pot funcionar com a «rereguarda» estable en alguns barris.

Tot i això, ara mateix el cooperativisme d’habitatge no suposa un alleugeriment de la pressió habitacional que pateixen àmplies capes de la població, tant pel reduït nombre de promocions i habitatges disponibles —percentualment minúscul—, com pels requeriments per formar-ne part. Aquests són tant de tipus econòmic (menors que la compra d’un pis, això sí) com relacional i de consolidació al territori. Alhora, actualment són pràctiques totalment dependents de la cessió municipal de terrenys públics, amb les limitacions que això suposa per a la seva expansió, tant per l’escassetat d’aquests com per la submissió en darrera instància a la bona voluntat del govern de torn.

Veurem si s’incorporen i estenen mesures de finançament públic que puguin produir un accés més ampli a les cooperatives i que aquestes no acabin derivant en una salvació col·lectiva-individual 238 239 per a militants, ben situats, dels moviments socials barcelonins; tant pel que això tindria d’elitista i segregador, com per l’efecte desmobilitzador que pot produir que s’estabilitzin uns perfils que podrien ser de gran valor lluitant colze a colze als sindicats.

Autoreconeixement en la diversitat… de moment

El punt àlgid d’aquest nou cicle de lluites per l’habitatge es dona al Primer Congrés d’Habitatge de Catalunya, celebrat a la tardor del 2019 a la Fabra i Coats de Sant Andreu. Després d’un procés de preparació de més d’un any, s’aconsegueix reunir sota un mateix sostre tant els sindicats de barri i d’habitatge com el Sindicat de Llogateres i les PAH catalanes, que, tot i mantenir el seu propi espai de coordinació català i estatal, accedeixen a formar part del congrés. Més enllà dels resultats des del punt de vista organitzatiu, el congrés consolida una autoconsciència del moviment que ja s’havia anat gestant en el dia a dia a través de convocatòries compartides, visites de suport a altres barris en cas de desnonaments complicats, etcètera.

La forma escollida, un congrés i no unes simples jornades, amb les ponències, esmenes i votacions corresponents, denota la pulsió organitzativa que recorre la lluita per l’habitatge. Tot i això, no deixa de ser un primer intent i no s’hi encaren temes realment polèmics, com la creació d’instàncies organitzatives o estratègiques superiors, i els acords es limiten a posar en escena un protoprograma polític a manera de línies de treball per als propers anys, que no són més que voluntàries, i algunes comissions conjuntes, desenvolupades de més a menys proporció en l’ordre següent: formació, jurídica, guerra a Cerberus i base de dades.

Des de l’octubre del 2022, s’ha iniciat el procés per a un segon congrés que hauria d’abordar aquestes qüestions. La situació i els ànims, però, són prou diferents. Mentre al primer congrés va imposar-se un cert sentit comú a l’hora de no forçar el moviment a posicionar-se de manera ideològica homogènia, les perspectives actuals no semblen tan fèrtils quant a la possible consolidació d’un moviment divers però organitzat.

Com dèiem a l’inici del capítol, a banda de la capacitat per fer ressaltar les contradiccions inherents al capitalisme o de la seva condició actual de principal trinxera en el conflicte capital-vida, el moviment per l’habitatge és identificable fàcilment com un espai d’agregació de forces en el qual moltes joves comencen el seu camí militant, fet que el converteix en objectiu de projectes polítics que hi veuen la possibilitat d’enquadrament ideològic i organitzatiu que nodreixi les seves organitzacions.

Aquesta ambició, que pot ser legítima i compartida des de diferents corrents polítics, s’ha traduït en pràctiques poc respectuoses, si no directament abusives, per part, primer, de l’organització de l’esquerra independentista Endavant, i posteriorment de l’escissió d’una part d’aquesta al voltant de la publicació Horitzó Socialista.

Objectius com apostar pel trencament amb les pràctiques i espais titllats de socialdemòcrates (principalment el Sindicat de Llogateres) i mitjans, com la cooptació de la Comissió de Formadores del primer congrés i la l’autoatribució de funcions consegüent (formació ideològica), semblen tendir cap a fer esclatar la diversitat en una política de fronts i batalles per l’hegemonia ideològica, i prenen com a justificació la superació de les limitacions actuals del moviment i la —segons el seu parer— necessitat de passar a una retòrica de confrontació de classe molt més accentuada en termes de proletariat i burgesia.

El rostre humà del desnonament

L’entrada a les institucions, per la porta gran, de la cúpula dirigent de la PAH de Barcelona, des de l’alcaldessa fins a un seguit de càrrecs i alliberades que, al control d’àrees com la regidoria d’habitatge, havien de suposar un impuls per avançar vers alguna cosa semblant al dret a l’habitatge, ha quedat molt lluny de les expectatives. Ni s’han aturat els desnonaments, ni s’ha lliurat una batalla cultural diàfana per posar en qüestió el mercadeig amb l’habitatge que tant de patiment està generant a la ciutat. Les competències d’àmbit municipal són limitades, però s’ha optat per governar aquesta petita parcel·la de poder en comptes d’utilitzar-la com a palanca per aprofundir en una guerra de posicions contra el règim.

Les eines que ja existien, com la mesa d’emergència, s’han mostrat insuficients per donar l’abast tant quantitativament, amb unes llistes d’espera de mesos o anys, com qualitativament, incapaces d’evitar el desarrelament al qual aboquen els reallotjaments fora del barri de famílies ja per si mateixes vulnerabilitzades. La implementació de noves eines, com un servei de mediació (la SIPHO), un traster municipal i banderoles al carrer que anuncien que l’habitatge és un dret, sovint no són més que un petit complement per fer més «amable» el drama que suposa un desnonament.

Aquesta pretesa cara amable amb la qual principalment s’intenta vendre un fals alineament entre el moviment per l’habitatge i l’Ajuntament, totalment esbiaixat, no té res a veure amb la realitat del periple administratiu que han de travessar les persones que s’enfronten a un desnonament.

Un dels primers passos és aconseguir un certificat de vulnerabilitat amb el qual s’inicia un procés amb serveis socials, on són tutoritzades de manera obertament classista i racista per part de les treballadores. Durant les cites per fer seguiment del «cas», les companyes, majoritàriament dones migrants, són pressionades per «posar-se les piles» i trobar una habitació per poder-hi anar abans que arribi el desnonament. També s’inicia un procés de control mitjançant cites, trucades durant períodes de vacances per validar que la persona es troba al pis, que acaben amb amenaces d’expulsarles de les llistes d’emergència, esbroncades paternalistes, etcètera.

Aquestes pràctiques activen explícitament mecanismes de culpabilització davant d’uns abusos que, des de la mateixa institució, no només no s’estan aturant sinó que es continuen alimentant en forma de processos gentrificadors, com la promoció turística, i s’externalitza la pròpia impotència cap a les víctimes de la violència immobiliària, conformant una pinça macabra amb la vessant legal-executora (jutjats, advocades d’ofici —amb algunes excepcions— i comitiva judicial).

A tot això també s’hi fa front des del moviment, i, lamentablement, una part no menyspreable de l’acció sindical es destina a fer pressió a aquests pretesos serveis de suport a la ciutadania via ocupacions i concentracions a les portes, per contrarestar la prepotència i deixadesa amb què actuen, tant pel que fa a Serveis Socials com a les oficines d’habitatge.

En l’aspecte legal, les poques iniciatives que s’han dut a terme, bàsicament sancions —en vigor les que no han estat tombades directament per instàncies superiors de govern—, no s’estan aplicant per falta d’un cos tècnic suficient o per inèrcies heretades. En l’entretant, en l’àmbit urbanístic i turístic, tot i que no s’han donat grans reformes que obrin pas a grans operacions especulatives com en altres èpoques, tampoc s’ha posat en marxa una política de transformació del model de ciutat. El model marca Barcelona segueix més vigent que mai, la ciutat es continua venent com a destí ideal per als treballadors expat d’alt poder adquisitiu europeus, com a oportunitat per a l’adquisició d’un habitatge des del qual invertir o retirar-se. En conseqüència, l’expulsió de veïnes ja no només es concentra en alguns barris especialment susceptibles pel seu caràcter de destinació turística, sinó que s’ha ampliat a la resta de la ciutat en un moviment centrifugador, que de retruc ha provocat una alça dels preus i una onada d’exilis forçats a tota l’àrea metropolitana i més enllà.

Dosificant el malestar

Que l’habitatge és un dels principals problemes i preocupacions d’una part gens minoritària de la població és un fet que revelen les mateixes enquestes de l’Ajuntament, però és clar que no ho és ni per a l’Ajuntament, ni per a la Generalitat ni per al Govern central.

Passant-se la pilota de l’un a l’altre, l’abordatge de la qüestió de l’habitatge per part dels tres nivells de govern es caracteritza per uns trets similars: cara amable a l’hora de negociar, bones paraules i promeses aparentment voluntarioses de fer canvis substancials, però a la pràctica cap canvi legislatiu contundent en relació amb l’habitatge i el manteniment de les mateixes polítiques repressives per a aquelles que posen el cos per dignitat davant el fracàs institucional.

A tots els nivells. La unitat antidisturbis de la Guàrdia Urbana que havia de desaparèixer encara desnona famílies, els Mossos d’Esquadra segueixen identificant i denunciant desenes d’activistes als desnonaments, s’investiga com a grups extremistes militants antidesnonaments des de la Conselleria d’Interior, la llei mordassa segueix tan vigent com quan es va aprovar, i el moviment per l’habitatge encapçala, amb diferència, el nombre de sancions per aquesta llei, segons els darrers informes. Lluny de derogar-la, ha estat ampliada amb les darreres modificacions del Codi penal amb la introducció del delicte de «desordres agreujats», que sota el marc de la reforma del delicte de sedició ha fixat les condicions per a un augment de la repressió en els propers temps per a una part important del repertori d’accions del moviment.

D’ençà de la pandèmia, i la crisi accelerada per la guerra d’Ucraïna, es va produint un degoteig de mesures temporals a tall de vàlvula per regular la pressió del que és suportable. Una limitació de les pujades dels contractes per l’IPC, una suspensió temporal i parcial dels desnonaments que es va prorrogant cada sis mesos i que no protegeix ni de bon tros totes les afectades, però ni rastre de la llei d’habitatge promesa que hauria de servir per plantejar com a mínim una regulació dels lloguers.

I és que ningú vol perdre el poder, i tot i que segons les darreres enquestes un percentatge molt elevat de la població veuria amb bons ulls una regulació dels lloguers, el poder dels fons d’inversió i l’extensió de les pràctiques rendistes per part de petits propietaris sembla que ha abocat la situació a un carreró sense sortida en l’àmbit institucional.

El sotmetiment dels Comuns i Podemos als socialistes a escala municipal i estatal, incapaços de ser conseqüents a risc de sortir del govern o perdre l’alcaldia, i un govern d’ERC que fa servir tota la seva capacitat negociadora amb l’Estat per seguir mantenint-se al capdavant de la Generalitat dins el marc independentista, sobre el qual encara pivota la política institucional catalana, fan molt difícil confiar en cap millora des de dalt en els propers temps amb l’actual correlació de forces al carrer.

Aprofundint en la crisi

A aquest panorama «per dalt», cal afegir-hi una situació d’impasse en la lluita per l’habitatge. A mesura que es va esvaint del tot la boira de la pandèmia i amb l’encavalcament de la guerra, la incipient crisi climàtica i la vertiginosa crisi social i econòmica en què sembla que estem entrant, ens trobem amb el perill, cada cop més evident, de cronificar una dinàmica d’impotència, per molta dignitat que s’estigui posant sobre la taula a cada assemblea, desnonament o cas particular.

Perquè, si bé és cert que la lluita per l’habitatge ha estat un dels pocs moviments contestataris a la ciutat i que milers de persones han passat pels diferents espais de lluita, i n’han transformat en més o menys grau la politització, no podem negar que l’acumulació de forces és més aviat minsa, si no minvant, en els darrers anys i que els cicles de militància són molt curts, tant per a la majoria d’«afectades», marcades sovint pels cicles judicials (ocupació, denúncia, desnonament o lloguer social), com per a les militants sotmeses a un alt nivell d’implicació emocional i uns ritmes d’urgència insostenibles que acaben produint una quantitat important de militants cremades.

Davant d’això, s’imposa fer balanç des del sindicalisme social sobre les apostes que s’han fet i trobar una sortida a les limitacions que els dos fronts de lluita s’estan trobant, pels canvis legislatius i per la resistència dels barris.

A continuació esbossem algunes de les vies que es podrien explorar per seguir avançant:

• Desplegar formes organitzatives que permetin les millors maneres d’acumular experiència i augmentar la potència col·lectiva. En l’àmbit del moviment, amb el que es pugui fer en el segon Congrés d’Habitatge, en el debat entre el manteniment de l’actual «coordinació feble» (bàsicament antirepressiva) i un hipotètic sindicat únic homogeni, es podrien plantejar formes confederals que mantinguin l’autonomia i les adscripcions ideològiques de cada sindicat, però que permetin crear estructures i estratègies més consistents. A escala local / de barri, on encara avui segueix sent difícil no caure en dinàmiques d’emergència, purament reactives, que tendeixen a tancar-se sobre si mateixes, és necessari buscar maneres d’aprofundir en la pràctica d’afiliació i orquestrar de forma efectiva les diferents intensitats d’implicació i simpatia. Per aconseguir-ho és clau ampliar la capacitat per actuar en altres casuístiques més enllà dels desnonaments i esdevenir una força legítima, reconeguda i de confiança per a la majoria de la població i el teixit comunitari.
• Intensificar els conflictes amb les diferents instàncies governamentals i econòmiques que controlen l’habitatge. Més enllà de la pressió mediàtica i per xarxes socials, sembla que l’aparent sensibilitat que han mostrat quasi tots els partits de les diferents instàncies de govern d’aquests darrers anys i les diferents rondes d’engrunes i pedaços amb què han aconseguit que la situació no esclati del tot, ha derivat en una confrontació «civilitzada», força suau i dialogada, amb les institucions i partits polítics. Aquesta amabilitat, deixant de banda el cada cop més innocu assenyalament públic i les proclames de venjança a les xarxes socials, caldrà trencar-la més d’hora que tard.
• Recuperar l’ambició per a una batalla cultural en relació amb l’habitatge com a mercaderia i el qüestionament de la propietat privada com a inversió econòmica. Tot i formar part dels discursos que s’han anat generant durant aquests anys, el centre sobre el qual ha pivotat el debat polític i mediàtic no és la impugnació del mercat immobiliari sinó la correcció dels excessos (de grans propietaris, fons voltors, mossos d’esquadra, etcètera) i la reivindicació d’una sortida humanitària a les situacions de misèria. Alhora, altres forces han sabut situar al centre el debat securitari i en contra de l’ocupació. Tot això conforma un marc polític que ens arracona en una posició defensiva, amb poques probabilitats de victòria en una societat on la propietat privada de l’habitatge es troba totalment naturalitzada i conforma una de les principals fonts de seguretat i progrés familiar. Reconèixer-ho hauria de servir per a una revisió urgent de les nostres estratègies comunicatives, sortir del possibilisme i la urgència, i explorar vies per trencar l’aïllament actual i qüestionar el caràcter de mercaderia de l’habitatge.
• Ampliar el marc de lluita cap a una confluència estratègica i operativa amb el camp laboral, feminista i antiracista. Ho veiem cada setmana a les assemblees, la intersecció de les opressions de classe, gènere i raça és la tríada que apuntala les situacions més dramàtiques. A banda del treball intern, necessari, per no seguir reproduint-les en el nostre funcionament, cal ser capaces de reconèixer-nos sota una mateixa dinàmica d’explotació, que anirà en augment, i trobar aliances programàtiques, comunicatives i d’acció directa amb altres moviments i organitzacions sindicals més enllà del suport puntual. En els darrers anys, experiències com les ocupacions de les «llars feministes» amb motiu de les vagues del 8M han permès esbossar cap a on es podria apuntar. Tot i això, tot està per fer.

Amics de Feliciano

En els primers anys del Sindicat de Barri del Poble-sec el cas de Feliciano va marcar un abans i un després. Resistia tot sol en un pis envoltat d’unes obres per rehabilitar un edifici comprat pel fons d’inversió Norvet. Per primer cop fèiem una investigació d’un fons voltor, organitzàvem una resistència i mobilitzàvem el barri, alhora que ens coordinàvem amb altres sindicats afectats per la mateixa empresa.