Reivindicant una antropologia anarquista (Pablo Romero, Directa)
Reivindicant una antropologia anarquista
Per Pablo Romero
Aquest llibret de fàcil lectura pot considerar-se la cristal·lització d'una tendència ja existent, l'afinitat històrica entre l'antropologia i l'anarquisme mai explicitada. No es tracta de la típica obra acadèmica: té el caràcter d'un manifest i formalment no és més -com diu el títol- que un conjunt de fragmentàries però suggestives reflexions a favor d'una antropologia anarquista. De fet l'original anglès es publica el 2004 en una editorial que explícitament vol donar espai al desafiament intel·lectual i polític amb rigor però fora dels estrets marges de la publicació acadèmica.
Aquesta tendència s'observa en l'apropament progressiu entre el moviment llibertari i les ciències socials, quelcom que l'autor -militant i antropòleg- reivindica i intueix però encara no pot constatar quan publica l'obra (el llibre comença amb un apartat sobre el «per què hi ha tan pocs anarquistes en l'acadèmia?»). La prova a casa nostra és que aquest llançament acompanya tot un seguit de publicacions d'aquest caire que en els darrers temps estan veient la llum -entre elles una nova traducció al castellà de La société contre l'État, de Pierre Clastres, a Virus mateix-, significativament en editorials militants. Un signe de maduresa dels moviments socials i l'antagonisme ibèrics que s'il·lustra amb aquesta traducció, al mateix temps símptoma d'un estat de coses i trampolí per a l'acompanyament intel·lectual de la resistència i la revolta contra l'ordre establert. En aquest sentit, l'antropologia social se situa en una posició privilegiada: el seu corpus de coneixement, basat en l'experiència directa -l'etnografia- de la infinita varietat i creativitat social i cultural humanes, posa al descobert que allò que el capitalisme i la societat actual han volgut naturalitzar (la necessitat de l'Estat per al govern dels pobles o l'ètica econòmica del benefici individual, per posar dos exemples significatius) són excepcions i en algun cas autèntiques novetats històriques.
Per això considerem aquesta obra la cristal·lització d'una tendència històricament existent: perquè un referent imprescindible de les ciències socials, que ha dut a la crítica més fonamentada de l'economia neoclàssica, l'Essai sur le don de Marcel Mauss (1923); la citada obra de Clastres (1974), que reconeix el refús conscient de l'estat com una tendència de la majoria de societats existents; o, tirant més enrere en el temps, el fet que Kropotkin s'inspirés en les ciutats lliures medievals o en els llogarets pagesos russos per elaborar la seva teoria (influenciant directament un jove -Radcliffe-Brown- esdevingut més tard un dels pares de l'antropologia social britànica), escriuen una genealogia -assenyalada per l'autor- que agermana l'antropologia i l'anarquisme en la crítica més eloqüent de l'Estat capitalista. Podem concloure suggerint que aquesta cristal·lització potser tingui a veure amb una altra tendència citada al principi del llibre: la proliferació arreu del món de moviments que si bé no sempre s'autodefineixen com anarquistes, n'adopten els principis.
Ressenya publicada al setmarari Directa n.º 233, el 16 de juny de 2011
