-
<p>Anarquisme i Catalunya són dos conceptes que la història universal ha aplegat. Internacionalment Barcelona és coneguda com la capital de la «divina acràcia» o la Rosa de Foc. També va ser la capital on es constituí el 1907 la Solidaritat Obrera, i tres anys més tard la Confederació Nacional del Treball, el sindicat de caràcter anarquista més important del món pel que fa a l’afiliació i la transcendència històrica.</p> <p>Malgrat això, estem avesats als tòpics contemporanis que presenten els habitants de Catalunya com a gent treballadora, ordenada i profundament assenyada, llocs comuns que redueixen la realitat a la mínima expressió i es presenten com una tergiversació interessada amb un pòsit de veracitat, un instrument de propaganda subtil al servei d’un objectiu. Per a molts observadors dels segles XVII i XVIII, els catalans són violents perquè no es volen sotmetre a una lògica política imposada, perquè no comparteixen els valors dominants de submissió i desigualtat. En canvi, els cànons analítics elaborats des de mitjans del XIX presenten els catalans com a amants del treball, de l’ordre i el seny perquè els grups dominants locals, que també dominen els discursos intel·lectuals, anhelen un paí­s modelat pels valors de l’ordre i el progrés propis de la burgesia.</p> <p>Encara que una minoria poderosa, aliada amb un estat aliè, i amb prou capacitat per bastir un imaginari col·lectiu i una hegemonia cultural, hagi expulsat de la memòria històrica el món llibertari o l’hagi reduït a categories inferiors, el fet és que aquest llegat hi és. Hi és i propicià una revolució que il·luminà (o aterrí) el món, viscuda (o patida) pels nostres avis. Malgrat aquest procés d’invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana.</p>
-
<p>Des dels inicis de la seva activitat armada, Terra Lliure va esdevenir el símbol de la lluita independentista del poble català. Les consignes i la simbologia de l'organització armada van ser àmpliament difoses i no era estrany veure-les reproduïdes a les parets d'arreu dels Països Catalans. Terra Lliure ha jugat un paper importantíssim a l'hora de configurar l'independentisme modern, a l'hora d'estendre socialment el discurs rupturista d'aquest nou independentisme que sorgia del desencant i de la farsa que suposà la transició "democràtica". Malgrat ser una peça d'innegable importància a l'hora d'entendre l'actual independentisme català, Terra Lliure continua condemnada a l'oblit i a l'ostracisme. Sembla, doncs, que el record de Terra Lliure continuï molestant, que hi hagi qui no està interessat a recuperar aquesta part de la nostra història recent. Aquest llibre pretén donar la veu a Terra Lliure. Pretén recuperar els pensaments daquells homes i dones que van decidir lluitar, amb les armes a les mans, per la llibertat del nostre poble. Aquest llibre pretén, en definitiva, aclarir aquest període obscur de la nostra història més immediata i situar al lloc on es mereixen aquells i aquelles que des de Terra Lliure van lliurar-se a la causa de la justícia i l'alliberament dels Països Catalans.</p>
-
<p>El 15 d'octubre de 1940, el mateix dia que un escamot d'execució assassinava Lluís Companys, un grup d'oficials de l'Exèrcit Republicà presos al castell de Montjuïc es vestien de dol per homenatjar el President de Catalunya. Des d'aquell gest, no foren poques les persones que reteren homenatge al seu president, negant-se a tancar els ulls davant la brutalitat de la dictadura. Mentre els mitjans de comunicació i la major part de la classe política actual s'obstinen a passar la pàgina de la història perquè aquesta no sigui llegida, els homes i dones que patiren l'exili, la fam i la repressió durant la llarga nit del franquisme ens ofereixen una lliçó de dignitat. En aquest llibre, l'historiador Agustí Barrera i el documentalista Robert Surroca rememoren des del gest d'aquells oficials republicans fins a l'homenatge que el poble basc li dedicà l'agost del 2000 a Irun, passant per la reacció dels catalans a l'exili dies després de l'afusellament, les accions dels militants del Front Nacional de Catalunya o l'homenatge de poetes il·lustres com Pere Quart, Joan Brossa o Pablo Neruda, entre d'altres. És l'homenatge a una figura que simbolitza la llibertat nacional i social del poble català i és l'homenatge als qui lluitaren ahir i lluiten avui contra l'oblit i la impunitat.</p>
-
<p>Països Catalans Segle XXI és una profunda reflexió entorn de temes relacionats amb els aspectes més importants de la nació catalana en aquest tombant de segle. El llibre recull les resolucions i propostes sobre una quinzena de temes que tenen com a objectiu, tal com assenyala el manifest de convocatòria del III Congrés de Cultura Catalana, saber "si la llengua i la cultura catalanes poden afrontar en condicions mínimes el nou ordre mundial que ara es configura. Si volem ocupar un lloc en la realitat internacional com a cultura efectiva i reconeguda ens cal avaluar, ara mateix, a quina distància hi som i què necessitem per arribar-hi".Les resolucions i propostes ens exposen anàlisis ajustades de temes cabdals que concerneixen la societat i la cultura catalanes, com són el dret a l'autodeterminació, la situació de la llengua en diferents àmbits, la viabilitat econòmica dels Països Catalans, l'equilibri territorial, els drets socials i el sindicalisme, els drets de la dona, els fonaments d'una cuina nacional; aborden aspectes simbòlics i conceptuals relacionats amb la identitat nacional en l'època de la mundialització i la multiculturalitat; i esbrinen els aspectes ideològics i tecnològics que emmarquen l'espai comunicacional català i el mercat cultural. Fent en tots els casos propostes concretes pel compliment de les quals treballarà el Congrés de Cultura Catalana. Països Catalans Segle XXI ens informa també, de manera detallada, de les experiències associatives existents arreu del país, més nombroses del que hom creu normalment i massa sovint mal conegudes, i fa propostes concretes per tal d'avançar en la seva coordinació.</p>
-
<p>El llibre que teniu a les mans sota el títol de Cròniques recull tot un seguit d'articles de Manuel de Pedrolo publicats al llarg dels anys 80 al Diario de Barcelona i al diari Avui, i que foren publicats anteriorment, per separat, com a Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació. En aquests articles, Manuel de Pedrolo hi denuncia les conseqüències que per als Països Catalans es derivaren d'aquella transició de pactes i renúncies, i alhora mostra el seu compromís inequívoc amb la lluita per l'alliberament nacional, per la independència, dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos de Pedrolo que conformen aquest llibre descriuen, d'una banda, la misèria política dels primers anys d'aquella reforma i la seua consolidació, que significà la frustració de bona part d'aquelles expectatives nacionals i socials covades en la dura lluita contra la dictadura, i de l'altra, l'ascens i l'expansió d'un independentisme d'esquerres i combatiu que intentaria plantejar alternatives i combatre el nou escenari polític fruit de la malanomenada transició al llarg dels anys vuitanta. Amb Cròniques Edicions el Jonc ofereix als seus lectors el primer títol del que serà la Biblioteca Manuel de Pedrolo que, amb el suport inestimable de la Fundació Manuel de Pedrolo, pretén recuperar l'obra i sobretot l'actitud política i vital d'un autor que, en paraules seves, mai renuncià a la plenitud de la seua cultura, és a dir, a bastir un discurs i una pràctica independentista.</p>
-
<p>Les portades de la premsa i els informatius ens mostren diàriament el conflicte a Palestina i l'Orient Mitjà, el qual apareix sovint davant nostre com un fet massa complex perquè puguem entendre'l. Massa vegades en rebem només informacions parcials o notícies concretes, les quals no ens proporcionen una idea global del conflicte i no ens ajuden a comprendre'n les causes i els motius. Sobre la qüestió palestina, en particular, i sobre el conflicte de l'Orient Mitjà, en general, se n'han escrit moltes obres. Aleshores, per què una més? El que es pretén amb aquest treball és, en realitat, detallar i explicar al lector interessat totes les dades bàsiques del conflicte de forma senzilla, precisa i amena, des dels seus orígens fins a l'actualitat. D'aquesta manera, en fullejar aquest llibre, qualsevol persona, per molt profana que sigui en el tema, obtindrà unes bases sòlides per a la comprensió i posterior anàlisi pròpia del conflicte.</p>
-
<p>Del desenlace del conflicto de Chechenia depende en gran medida la continuidad o desaparición de Rusia como Estado y entidad cultural. Y a nadie se le escapan las importantes consecuencias que esto tendría a nivel mundial. Este libro rompe polémicamente con la inmensa mayoría de los tópicos y de la información que circula por Occidente, y pretende contribuir a una reflexión sobre la utilización del caos y la manipulación de la conciencia social como tecnología aplicada a los conflictos contemporáneos, algo que particularmente se viene aplicando en la URSS/Rusia desde los años de la perestroika. Por sus particularidades étnicas, históricas, religiosas, sociales y culturales Chechenia fue elegida como polígono para la instigación de un conflicto que, en el marco de la perestroika y de las reformas de Rusia, debería contribuir a la desestabilización de la URSS y de Rusia.</p>
-
<p>Rosa Luxemburg (1871-1918) luchó toda su vida contra el capitalismo salvaje y su secuela de hambre, explotación y pobreza. Previó y denunció los gérmenes de la sociedad de consumo y previó y denunció el nacional socialismo (o social patriotismo, como ella lo llamaba); y previó y advirtió contra la deriva autoritaria de la Revolución de Octubre. Pero, ¿quién fue realmente Rosa Luxemburg? ¿Por qué la conocemos tan poco y tan mal? ¿Por qué su obra, y especialmente sus escritos sobre la “Cuestión Nacional” han llegado al público a cuentagotas, de forma fragmentada y terriblemente mutilada? La respuesta es que fue una revolucionaria sumamente crítica, sagaz, valiente y honesta y, por ello, incómoda. Incómoda para poderosos y patronos, que la enviaron una y otra vez a la cárcel; incómoda para “socialistas de Estado”, que propiciaron su asesinato; e incómoda para el estalinismo, que tejió un velo de silencio sobre su persona y su obra. Hoy, en cambio, nos damos cuenta de que su pensamiento es quizá, de entre los marxistas de su generación, el más moderno.</p>
-
<p>A la primera postguerra, una colla d'intel·lectuals i prohoms catalans s'apleguen per formar una companyia d'elit de dansa tradicional: l'Esbart Verdaguer. Es tracta, en realitat, d'una eina peremptòria de resistència cultural en el clos ofegador del franquisme. La consigna: "Si no podem cantar en català, ballarem en català". El primer director serà el mestre Manuel Cubeles i Solé, al qual succeïrà Salvador Mel·lo i Nicola (1930-2001), coreògraf brillant i personatge polèmic. Seguit amb fervor per desenes de joves dansaires, envoltat dels artistes més destacats del moment, Salvador Mel·lo portarà fins a les darreres conseqüències el seu amor per la dansa rera una bella quimera: la creació del ballet català. <em>Papallones i roelles</em>, reivindicació del controvertit Salvador Mel·lo, és la història verídica d'un lliurament forassenyat a l'art, però també és una reflexió sobre la vigència de la nostra cultura tradicional i els difícils viaranys de la posteritat.</p>