-
<p>La Unió dels Catalans Independentistes (UCI) va ser la primera organització catalana que incorporà sense ambages la paraula independència a les seves sigles. Entitat promoguda pel Catalunya. Grop Nacionalista Radical, de Santiago de Cuba, es va constituir l’any 1943 amb l’objectiu d’aplegar els catalans residents a l’exterior a redós d’una estratègia independentista que, alhora, donés suport a la resistència que el Front Nacional de Catalunya lliurava contra la dictadura franquista des de l’interior.</p> <p>Aquest llibre estudia els antecedents i les causes de la configuració de l’UCI, i se’n relata la trajectòria i l’extensió a Mèxic, on se n’estructurà una delegació. Finalment, s’expliquen les raons de la seva desaparició el 1959. Reprenent la línia de recerca encetada amb <em>Els orígens de l’independentisme català a Cuba</em> (Edicions del 1979, 2017), Fermí Rubiralta i Casas aprofundeix en la història política de la diàspora catalana a Amèrica i reconstrueix la cronologia de les reivindicacions separatistes primerenques, que, com explica, no sorgiren als Països Catalans sinó a l’illa de Cuba.</p>
-
<p>Reconocer la identidad nacional y considerar sus derechos fue una de las cuestiones problemáticas que tuvo que abordar la socialdemocracia, en debates que produjeron propuestas dispares. Lenin lo abordó desde el plano y la perspectiva de la lucha contra el Imperio zarista, con una composición nacional múltiple en la que la hegemonía correspondía a la nación del Zar, la rusa; elaboró en ese contexto y con la mirada puesta siempre en las exigencias de la lucha una doctrina compleja de la autodeterminación, sobre la base de la preeminencia de la identidad de clase y la unidad de las clases trabajadoras en esa lucha y en el nuevo estado que de ella habría de surgir. El tránsito de la toma del poder a la construcción del estado revolucionario le llevó a añadir la consideración del federalismo como medio para establecer y mantener su unidad. Tras la muerte de Lenin, Stalin manipuló aquella doctrina compleja, reduciéndola y desnaturalizándola, llegando a oponer autodeterminación y federalismo, en el transcurso de una transformación sectaria de la política de la Internacional Comunista establecida hasta 1922. La rectificación de ese curso sectario a partir de 1935, el giro del Frente Popular, llevó no solo a la recuperación del sentido inicial del autodeterminismo leninista sino a ampliar la mirada de la Internacional Comunista hacia las identidades nacionales mayoritarias, cuyo contenido popular y democrático estaba amenazado por la eclosión de los nacionalismos, de manera particular por los fascistas.</p>
-
<p>Thomas Sankara continua sent una figura revolucionària de primer ordre per al joven africà en lluita. Durant el seu pas breu però fulgurant al capdavant de Burkina Faso, interromput pel seu assassinat el 1987, el jove oficial va marcar la història del país i de l’Àfrica, així com la memòria de les lluites antiimperialistes.</p> <p>En aquest recull es poden trobar, més enllà dels discursos principals de Sankara, discursos inèdits. A banda de fer un balanç regular a la revolució, aborda temes molt importants per a ell: el neocolonialisme, l’alliberament de les dones, la lluita contra el deute, la defensa del medi ambient i la lluita contra la desertització o el moviment de països no alineats.</p> <p>A banda d’aquests discursos, convenientment contextualitzats per Bruno Jaffré, especialista en la revolució burkinesa i biògraf de Sankara, s’inclouen, per completar-ne la perspectiva, una biografia del dirigent burkinès, la presentació del seu projecte polític i un balanç sobre el seu assassinat. Una obra completa que permet fer-se una idea profunda de l’experiència revolucionària inaudita que hi va haver a Burkina Faso, i del seu líder, Thomas Sankara.</p> <p>«No és una pèrdua de temps, en aquest període de commemoració, rellegir Sankara per apropiar-se de la seva reflexió, que en molts temes (ecologia, feminisme, deute...) va estar avançat al seu temps, i també del seu balanç: fracassos de vegades dramàtics i èxits molt de temps subestimats.» —Rémi Carayol, <em>Le Monde Diplomatique</em></p>
-
<p><strong>Antoni Rovira i Virgili</strong> és un dels historiadors, pensadors i polítics més rellevants del panorama in-tel·lectual català del segle xx. Aquest lúcid assaig, escrit en un moment de consolidació del moviment catalanista, és una nítida radiografia de les mancances nacionals de Catalunya. S’hi marquen els objectius que el país havia d’assolir per sobreviure com a col·lectivitat i per aconseguir un major grau d’identitat i de consciència nacionals. Pel seu autor, Catalunya era un poble que calia nacionalitzar. Aquesta petita gran obra de Rovira conté el germen del que serà el seu pensament polític i el seu projecte de futur de Catalunya com a nació. L’estudi del professor Xavier Ferré, especialista en l’obra de Rovira i Virgili, ajuda a situar <i>La nacionalització de Catalunya</i> en el marc històric en què va ser concebuda.</p>
-
<p>De la irrupció d’ETA fins al cessament de la seva activitat armada, passant pel naixement de Sortu, l’Esquerra Abertzale ha tingut el poder d’influència per instal·lar en l’agenda espanyola un conflicte nacional de manera permanent. És l’èxit de tot un moviment amb una particular forma d’organitzar-se, i d’una ideologia, unes pràctiques polítiques i uns objectius que són una referència per a moviments d’arreu del món.</p> <p>El treball que teniu a les mans parla d’aquest fenomen i de la seva capacitat per connectar amb una part important de la ciutadania basca desplegant un discurs i unes pràctiques ben allunyades de la política tradicional. A partir del relat de dirigents i de militants de base es descriu la trajectòria històrica, estratègica i vital de l’Esquerra Abertzale.</p> <p>De l’Esquerra Abertzale se n’ha parlat molt. Sovint, a causa de l’ombra que de manera constant ETA ha projectat sobre ella. Ens referim a la presumpta relació i/o coordinació entre ETA i l’Esquerra Abertzale civil, un vincle que no és fàcil d’escatir completament. La clandestinitat dels seus activistes, els interessos amagats o declarats de mitjans de comunicació i de partits polítics, la desinformació i el context polític –sempre cruel–, no ajuden a treure’n del tot l’entrellat. Parlem d’un espai sociopolític divers i múltiple. ETA és Esquerra Abertzale, però no tota l’Esquerra Abertzale és ETA.</p> <p>Aquest llibre demostra que només es pot entendre l’Esquerra Abertzale si s’estudia de forma dinàmica, tenint en compte la relació i les interconnexions que es donen entre tots aquests grups i els seus discursos, i també els fets històrics que ha viscut. Aquesta radiografia de l’Esquerra Abertzale. S’ha escrit a vuit mans, combinant l’aportació acadèmica amb la periodistica.</p>
-
<p>La rebelión catalana de 1640 fue un acontecimiento capital en la Europa del siglo XVII. Sus antecedentes y sus causas –uno de los ejes de este magistral y clásico estudio– iluminan extraordinariamente la cuestión, largamente debatida, de la decadencia de España.</p> <p>John H. Elliott perfila con trazo firme el progresivo deterioro de las relaciones entre el Principado de Cataluña y el gobierno de la monarquía en Madrid a lo largo de la primera mitad del siglo XVII. De la feroz represión del bandolerismo catalán a la presión que suponían las nuevas políticas centralizadoras de Olivares, la tensión creciente acabó desembocando en una rebelión que, en última instancia, desempeñó un papel crucial en el declive español. Investigación ejemplar y obra fundamental, <em>La rebelión de los catalanes</em> no solo es una lectura esencial para comprender las razones del declive español sino que constituye, igualmente, un caso paradigmático de la lucha perenne entre las libertades regionales y las necesidades de los gobiernos centrales.</p> <div>La presente edición ha sido revisada en su totalidad e incluye, además, un nuevo prólogo del autor y un estudio de los profesores Pablo Fernández Albaladejo y Julio Pardos Martínez sobre la obra e influencia de J. H. Elliott.</div>
-
<p>Este libro es un manual para entender el conflicto palestino-israelí, principalmente en sus claves históricas pero también en sus claves sociológicas, geopolíticas y, por su puesto, humanitarias. Tras un prefacio en el que se cuentan las circunstancias en las que hace unos años se escribió el texto y unos necesarios mapas para ubicar geográficamente la zona, se presenta una introducción que avanza buena parte del contexto histórico y que ayuda a resolver muchas de las dudas más comunes sobre el conflicto.</p> <p>Luego el grueso del libro va desgranando cada una de las etapas transcurridas en la zona, siempre haciendo hincapié en las diferentes formas de resistencia noviolenta palestina, hasta llegar al Genocidio de Gaza en 2023. Se añade un capítulo sobre derechos humanos previo al conflicto, y varios anexos: uno con una cronología, otro con un glosario y finalmente otro sobre las claves geopolíticas del último año, que enmarcan el ataque de Israel a Gaza como el culmen de un proceso de apropiación que se produce en un momento determinado.</p>
-
<p>Haití es el país más pobre de América Latina, ¿Qué más sabemos de Haití? ¿Por qué no sabemos nada más? En 1804, el pueblo de una pequeña isla del caribe, Saint Domingue, se declaró independiente de Francia y dejó de ser una colonia, convirtiéndose en la primera nación políticamente independiente de América Latina.</p> <p>Dirigida por Toussaint l’Ouverture y Jean Jacques Dessalines, la revolución de Haití —cuyos inicios son las insurrecciones de negros y mulatos— comenzó siendo una rebelión de esclavos que luchaban por su libertad y se transformó en una guerra por la independencia, en la que un ejército popular de exesclavos negros se enfrentó a los ejércitos español e ingles, y derrotó al ejército de Napoleón Bonaparte.</p> <p>Conocer los acontecimientos de “la revolución negra” es indispensable para recuperar la conexión entre la miseria actual de Haití y el proceso de expropiación que se desarrolla desde el siglo XV en adelante.</p>
-
<p>En este libro, el autor realiza una férrea defensa de lo que hoy se considera parte de la escuela económica y política que gira en torno a la teoría de la dependencia, aquella que afirma que los países del centro se desarrollan a costa de los periféricos y que la relación entre ambos se estructura sobre el robo colonial, la violencia patriarcal, la búsqueda incesante de beneficios, herencias todas del proyecto de construcción de civilización europeo del siglo XVIII. La opinión que aquí se expresa es que, dada esta epistemología, el proletariado del núcleo imperialista, junto con su burguesía, continuaría oprimiendo a los “trabajadores del Este” incluso después de que se haya llevado a cabo una revolución socialista en el núcleo.</p>
-
<p>«Soc de la ciutat de Haifa, però gairebé no recordo la llar de la meva infància. Puc veure la zona on jugava de petita, però de casa nostra només en recordo l’escala. Se’m van endur amb quatre anys, i no vaig tornar a veure Haifa fins molt després. Vaig tornar a la meva ciutat vint-i-un anys més tard, el 29 d’agost de 1969, quan el camarada Salim Issawi i jo vam expropiar un avió imperialista i vam tornar a Palestina per retre homenatge al nostre país ocupat i per mostrar que no havíem abandonat la nostra pàtria. Irònicament, l’enemic israelià, impotent, ens va escortar amb els seus avions francesos i americans.»</p> <p>Leila Khaled és una més de les milers i milers de palestines que han crescut entre l’ocupació militar israeliana i la resistència palestina, i que al llarg de la seva vida han hagut de decidir, sense gaires opcions, quin camí prenien, assumint-ne totes les conseqüències. El seu pas a la lluita armada, i la participació en operacions destinades a cridar l’atenció del món davant l’opressió invisible que patia Palestina, com el segrest d’avions, l’han convertida en un personatge molt conegut. Estimada, apreciada i admirada per generacions de palestines i solidàries d’arreu del món; i temuda, odiada i criminalitzada per les defensores del sionisme i les seves aliades internacionals.</p> <p>El llibre <em>Leila Khaled, el meu poble viurà</em> s’escriu l’any 1971 i s’edita l’any 1973, a partir de les converses que George Hajjar manté amb Leila Khaled. «Jo sabia que hi havia de jugar un paper: em vaig adonar que la meva missió històrica era com la d’un guerrer en l’inevitable batalla entre opressors i oprimits, explotadors i explotats. Vaig decidir convertir-me en una revolucionària per poder alliberar el meu poble i a mi mateixa.»</p>