-
<p>A la rodalia del parc de les Buttes-Chaumeont de París, Vernon Subutex passa els dies amerat d’alcohol i desconnectat del món real. Allà conviu amb altres rodamons lluny de la seva antiga botiga de discos i sense ser conscient que s’ha convertit en una celebritat a Internet. Mentrestant, els seus antics amics de l’underground parisenc el busquen desesperadament. Tots volen conèixer els enregistraments que l’estrella de rock Alex Bleach li va deixar abans de morir.</p> <p>Multipremiada a França, aclamada per la premsa i el públic i seleccionada al premi Man Booker, la trilogia Vernon Subutex de Virginie Despentes ja és un autèntic fenomen literari a Europa. En aquest segon volum, l’autora de Teoria King Kong ens endinsa en la vibrant història d’uns personatges rebels i radicals que es menjaven el París dels anys vuitanta i que ara, en la maduresa, s’enfronten als efectes nefastos de la crisi social i econòmica. Una lectura absorbent, irònica i realista que examina la misoginia, la pornografia, la pobresa, la religió, la raça, el neofeixisme i les violències de gènere de les nostres societats.</p>
-
<p>En aquest fantàstic llibre Elsa Morante ens presenta Arturo i la petita illa de Pròixida, flotant, aliena al pas del temps, entre Nàpols i Ísquia. A mig camí entre la infantesa i l'adolescència, amb una prosa delicada i extremadament rica, Morante ens obre de bat a bat els porticons dels finestrals als turons coberts d'espígol batuts pel vent i als esculls de la rocalla que encerclen les cales i les platges de L'illa d'Arturo. Pròixida és el regne d'Arturo, el camp de batalla de les seves fantasies i el lloc on, de manera dolorosa, es farà home. Aquesta és una novel·la d'iniciació, de creixement, de transformació en què veiem a un nen que mentre confronta la bellesa dels paisatges, descobreix per primer cop la feixuguesa de la mort i l'embriaguesa de l'amor.</p> <p>«Als afores, pels tossals, la meva illa té uns camins solitaris vorejats de velles parets, les quals encerclen uns horts i unes vinyes que semblen jardins imperials. Compta també amb diverses platges de sorra clara i fina, i amb petites cales sembrades de còdols i de petxines, i amb nombrosos esculls verdejants. En els alts penya-segats, que dominen les aigües, fan niu les gavines i les tórtores salvatges, les quals, sobretot a primeres hores del matí, llancen llurs veus tristes o alegres. Allí, en dies de bonança, el mar és quiet i fresc i s'estén damunt la platja com una rosada. Ah! Ja no dic que voldria ser una gavina o un dofí! M'acontentaria amb ser una escórpora, que és el peix més lleig del mar, mentre pogués trobar-me allà i jugar en aquella aigua.»</p>
-
<p>La novel·la que teniu a les mans és de les que es recorden, tant per la rebel·lió que sentim davant la humiliació i la decrepitud com per la transparència del llenguatge en què està escrita. La Francesca, una adolescent especialment dotada per a la música, desclou el seu geni quan l’adversitat s’abat sobre la seva persona fràgil com s’abat sobre el món bell i culte on havia crescut. La música, l’assetjament psicològic, l’odi al geni, el declivi, però també la revolta contra la injustícia, s’entrellacen en un argument on la trama expectant i el ritme de la narració s’intensifiquen fins al final.</p>
-
<p>En Els idus de març, amb una acumulació de fragments de cartes, informes, i dietaris, Thornton Wilder ens explica els darrers mesos de la vida de Juli Cèsar i de la República de Roma. Wilder amb una paciència de miniaturista, a poc a poc, ens va construint un trencaclosques ple de detalls que ens descriu les relacions humanes i polítiques que acabaren amb l’assassinat d’aquell que molts consideraven gairebé un déu vivent. Malgrat que el que ens construeix Wilder és una ficció, és remarcable com, utilitzant un format epistolar, per natura desmanegat i fraccionat, aconsegueix crear una història viva i intensa que reflexiona sobre la grandesa, l’ambició, els límits del poder i la fi dels somnis. Un clàssic inqüestionable de la literatura del segle vint.</p> <p>“Incloc en aquesta tramesa setmanal una mitja dotzena dels innombrables informes que, com a Pontífex Suprem, rebo dels àugurs, els endevins, els aeromàntics i els criadors de pollastres. Incloc també les ordres que he dictat per a la commemoració mensual de la Fundació de la Ciutat.</p> <p>¿Què hi puc fer? He heretat aquesta càrrega de superstició i d’absurditats. Governo una quantitat incomptable d’homes, però he de reconèixer que estic governat per ocells i tronades.”</p> <p>“Ja no sento cap compassió immediata quan em trobo una d’aquestes innombrables persones que arrosseguen al seu darrere una vida desgraciada. I de cap manera intento excusar-les quan veig que ja ho han fet elles mateixes, quan les veig assegudes en un tron imaginari de la seva creació, excusats, absolts, i llançant improperis contra el misteriós Destí que les ha maltractat, mentre s’exhibeixen com a víctimes en estat pur.”</p>