-
<p>James Baldwin ens adverteix, amb convicció, claredat i passió, de la urgència de combatre el racisme, en una obra plenament vigent sis dècades després de la publicació original. En el primer dels dos assaigs que componen l’obra, «El meu calabós trontollà: Carta al meu nebot en el primer centenari de l’Emancipació», Baldwin fa una exposició atenta i determinada sobre què vol dir ser negre als Estats Units i explica la lògica perversa del racisme americà.</p> <p>«Al peu de la creu: Carta escrita des d’una regió del meu pensament» narra el seu viatge espiritual per l’Església després d’una crisi de fe als catorze anys i la seva trobada amb Elijah Muhammad, el líder de la Nació de l’Islam; o les seves reflexions sobre la figura i el pensament de Malcolm X. De principi a fi, Baldwin ens urgeix a confrontar-nos amb les institucions opressives de la raça, la religió i la condició de nació mateixa, i insisteix que la resistència compartida entre negres i blancs és l’únic camí per tirar endavant.</p> <p>De la mateixa manera que és un balanç del passat racista d’Amèrica, 'La pròxima vegada, el foc' també és una crida alta i clara a preocupar-se, tenir valentia i amor, i una llum per al camí.Una reflexió commovedora i íntima sobre la naturalesa de la raça i la nació nord-americana que ha inspirat generacions d’escriptors i pensadors, publicada per primera vegada el 1963, el mateix any que la Marxa sobre Washington.</p>
-
<p>El presente libro es un compendio de la evolución que han sufrido el pensamiento y la metodología de su autor, y con ello, el propio concepto y contenido del pensamiento decolonial. En sus distintos capítulos, se puede comprobar la importancia que tuvo el movimiento antiimperialista y el pensamiento de los autores afro-caribeñios en el orígen de los estudios poscoloniales, para luego pasar a las matizaciones y cambios que se fueron produciendo en ellos con el paso de los años.</p> <p>El último bloque, "Crisis de la modernidad colonial y conciencia antisistémica", se centra en lo acontecido en los tiempos más recientes, con la quiebra del paradigma de la Modernidad occidental (y, por consiguiente, de la hegemonía estadounidense y del sistema neoliberal) para abrir paso a las distintas alternativas que se han ido forjando en este tiempo, con especial atención a la experiencia latinoamericana.</p> <p>A lo largo de sus páginas el lector se encontrará con uno de los pensadores más importantes e impactantes de la llamada teoría decolonial latinoamericana y caribeña, además de figura clave de los movimientos antiimperialistas y decoloniales en el siglo XXI, y un teórico fundamental para comprender las luchas antirracistas desarrolladas por diferentes comunuidades, minorías y pueblos a lo largo y ancho del planeta.</p>
-
<p>El llenguatge oficial sobre la igualtat homes-dones és un repertori de violències: assetjament, violació, maltractament, feminicidi. Aquestes paraules designen una cruel realitat. Però no en dissimulen una altra? La de les violències que es cometen amb la complicitat de l’Estat. En aquesta obra, Françoise Vergès denuncia la tendència securitària de la lluita contra el sexisme. En focalitzar-nos sobre els «homes violents», eludim preguntar-nos sobre els orígens d’aquesta violència. Per a l’autora, no hi ha cap dubte: el capitalisme racial, els populismes ultraconservadors, la destrucció dels països del Sud per les guerres i els saqueigs imperialistes, els milions de persones exiliades i la recrudescència carcerària posen les masculinitats al servei d’una política de mort. Contra l’esperit del temps, Françoise Vergès ens insta a rebutjar l’obsessió punitiva de l’Estat, en benefici d’una justícia reparadora.</p> <p>«Davant d’aquesta allau de violències sistèmiques, als mecanismes i als discursos estatals de «protecció» els costa dissimular les lògiques de racialització que els sustenten. N’hi ha prou de figurar-se la distància infranquejable entre, d’una banda, la inflació dels discursos sobre la protecció de les dones i de la gent més vulnerable i, de l’altra, les mesures i les lleis que incrementen brutalment la precarietat i la violència institucional. Aquests contrastos tracen una frontera entre qui pot i ha de ser protegit i qui no pot o no ha de ser-ho. Aquesta divisió entre una humanitat que tindria dret a la protecció i una altra que en pot ser exclosa (gairebé per natura) continua sent, per a mi, una divisió tangible, organitzadora del món social. Parlar de protegir les dones de les violències sistèmiques no es pot concebre d’acord amb un plantejament binari, de dones víctimes i homes botxins, en què es tractaria de confiar el rol de protector a l’estat mascle, violador, atès que els feminicidis són l’expressió última d’un contínuum de poder que comença per la imposició de les desigualtats socials i econòmiques, l’assetjament sexual, les violències sexuals i les representacions sexistes que estructuren l’imaginari social i l’espai públic».</p>