-
<p>Nuestra sociedad es la réplica de un barco negrero, aquellos navíos lúgubres donde las personas viajaban estratificadas en distintos niveles. Los africanos permanecían encadenados en la bodega húmeda y oscura, mientras los esclavistas europeos hacían su vida en la cubierta superior, al aire libre. Sin embargo, aunque tenían experiencias vitales radicalmente distintas, todos viajaban a bordo del mismo buque de muerte.</p> <p>Hay un antirracismo que solo pide acceder a la cubierta superior del barco. Y hay otro, el que defiende Emma Dabiri, que busca la emancipación, orillando los planteamientos identitarios y apostando por el apoyo mutuo y las alianzas horizontales. <em>¿Qué hacer ahora con el racismo blanco?</em> interpela a la «blanquitud» de manera directa, con un relato sobre las claves históricas que la componen, los privilegios que sustenta, y las dinámicas de poder que la constituyen. Porque la cuestión es cómo hacer astillas el barco.</p>
-
<p>L'infame transport a Amèrica d'africans per ser esclavitzats, durant els dos primers terços del segle XIX, va ser una pràctica molt estesa entre els marins catalans. Per exercir-la calia escapolir-se de la persecució dels vaixells britànics, exposar-se a greus malalties tropicals, corrompre les autoritats espanyoles i negociar amb despòtics caps locals africans que havien de proporcionar esclaus. De vegades, fins i tot, davant la dificultat d'obtenir-los, practicar la pirateria.</p> <p>El llibre relata algunes d’aquestes expedicions negreres. Per als marins, algunes reeixides, altres fracassades. El primer relat es refereix a la realitzada l’any 1812, quan encara no s’havia prohibit el tràfic d’esclaus, per dues goletes comandades per pilots formats a l’escola d’Arenys de Mar. L’últim, a la realitzada l’any 1864, un any abans de la prohibició total de l’esclavitud als Estats Units, per Pere Mas “el Pigat”, conegut popularment com l’últim capità negrer de la costa catalana. El vaixell que capitanejava ja no era un veler. Era un vapor.</p> <p>L'esclavitud és un fenomen del passat però també del present. Mai com actualment hi ha hagut tantes persones esclavitzades. Per això, aquesta col·lecció s'interessa per tot tipus d'esclavituds, tant les registrades històricament com les vigents avui en dia. Ens servirem de mirades i perspectives diverses per estudiar i reflexionar sobre els processos d'esclavització, el tràfic de persones, l'explotació del treball esclau, així com les lluites de les persones esclavitzades per assolir la llibertat, entre altres temes.</p>
-
<p>Filla de l’esclava Abena, violada per un mariner anglès a bord d’un vaixell negrer, la Tituba, nascuda a Barbados, és iniciada als poders sobrenaturals per Man Yaya, sanadora i endevina. El seu casament amb en John Indien la porta a Boston, i més endavant al poble de Salem, al servei del pastor Parris. En l’atmosfera histèrica d’aquesta petita comunitat puritana és on tenen lloc els famosos judicis de les bruixes de Salem el 1692. La Tituba és arrestada i oblidada a la presó fins a l’amnistia general de dos anys més tard. Aquí s’acaba la història.</p> <p>Maryse Condé la rehabilita, la treu d’aquest oblit a què havia estat condemnada i, per acabar, la torna al seu país natal, la Barbados dels temps dels cimarrons i de les primeres revoltes d’esclaus.</p> <p><em>—John i Tituba Indien, jo us declaro units pels vincles sagrats del matrimoni, per viure i estar en pau fins que la mort us separi.</em></p> <p><em>En John Indien va barbotejar:—Amén.</em></p> <p><em>Jo no vaig poder pronunciar paraula. Tenia els llavis soldats l’un amb l’altre. Malgrat la calor sufocant, tenia fred. Una suor glaçada em baixava entre els omòplats com si hagués d’agafar la malària, el còlera o la tifoide. No gosava mirar cap a en Samuel Parris de tan immens que era l’horror que em causava. Al nostre voltant, la mar era d’un blau brillant i la línia interrompuda de la costa, d’un verd fosc.</em></p>