-
<p>Lundsteen desenmascara las coartadas y formas sutiles que se esconden detrás del repudio social a las mezquitas. Escruta las diversas maneras de decir que los «inmigrantes» son «inmigrantes», pero no «vecinos».</p> <p>Martin Lundsteen cuestiona los dos paradigmas dominantes en torno a los conflictos de mezquita: el analítico y el político-técnico. Argumenta que los dos, aunque diametralmente opuestos, en el fondo coinciden en interpretar los conflictos como culturales, religiosos y de convivencia: como conflictos que originan en el ámbito simbólico. A pesar de que éste ciertamente sea un aspecto importante, mediante el estudio etnográfico de un caso paradigmático, el conflicto que tuvo lugar en Premià de Mar (Barcelona) 1997-2002, el autor muestra que, detrás de esta representación, hay una variedad de otros conflictos de tipo local-globales que habría que analizar y para los que el espacio es un componente esencial. En el caso de Premià de Mar muestra como intereses políticos y económicos incidieron de manera preponderante en su surgimiento.</p> <p>El libro es un testimonio e investigación sobre el cruce de procesos local-globales del capitalismo contemporáneo, con un énfasis especial en las dinámicas socioespaciales de este tipo de conflictos, dinámicas que hasta ahora habían quedado más bien relegadas a un segundo plano, si no directamente ignoradas.</p> -
<p>«Este libro ilustra los tremendos avances que ha logrado el movimiento de mujeres gitanas desde la década de 1990. Las autoras no solo narran enormes avances en visibilidad, sino que también exponen las líneas divisorias del debate durante las luchas que libraron para ser escuchadas y para que se las tomara en serio. El futuro apuntan a un compromiso de ‘abordar las estructuras de poder desde una perscomo un concepto analítico valioso para comprender la discriminación múltiple, el libro defiende que las soluciones también deben ser interseccionales». Carol Silverman</p> <p>AUTORAS: Gwendolyn Albert, Lídia Balogh, Nicoleta Bi.u, Sarah Werner Boada, Patricia Caro Maya, Lucie Fremlová, Carmen Gheorghe, Jamen Gabriela Hrabanová, Jelena Jovanovic, Angéla Kóczé, Teodora Krumova, Vera Kurtic, Letitia Mark, Margareta Matache, Aidan McGarry, Anna Mirga-Kruszelnicka, Alexandra Oprea, Jelena M. Savic, Debra Schultz, Carol Silverman, Eniko Vincze, Violetta Zentai.</p> -
<p>El colonialismo no ha sido superado. Para Tapia, este se basa en primer lugar en el extractivismo, que subordina las sociedades colonizadas a las sociedades conquistadoras, al tiempo que bloquea el autodesarrollo de las primeras, suprime su autonomía política, en beneficio de la producción de rentas para la metrópoli o, en sus formas modernas, para las grandes corporaciones globales. Y, en segundo lugar, en el establecimiento de una jerarquía entre sociedades y de una relación señorial entre colonizadores y colonizados. El colonialismo interno sería la incorporación por estos colonizados, más allá del color de la piel o la clase de origen, de este núcleo colonial. Tapia aplica así este desarrollo teórico a los gobiernos posindependencia y también al largo gobierno del MAS de Evo Morales.</p> <p>En los tres ensayos contenidos en este volumen, la elaboración y la crítica concep-tual se van conjugando con el análisis del que ha sido la bandera de los gobiernos progresistas de la región. El paisaje político que dibuja se aleja mucho de la idea de un Estado más democrático. Antes bien, el largo ciclo de gobierno del MAS acaba por definirse bajo lo que Tapia llama un Leviatán criollo, un proyecto que profundiza el extractivismo, el carácter autoritario y señorial del Estado y la jerarquía intersocietal-racista.</p> -
<p>Les vides dels esclaus negres al Brasil colonial del segle XVII protagonitzen les vinyetes d’aquesta novel·la gràfica de Marcelo D’Salete. Passions, trames de la revolta, petits actes d’insurrecció quotidiana i embolics afectius i sexuals amb els blancs; històries emocionants a través d’il·lustracions boniques i poderoses.</p> <p><em>Fugim!</em> va rebre el guardó a la millor edició nord-americana de material estranger als premis Eisner de 2018, el més important que atorga la indústria del còmic dels EUA.</p> <p>«Hi ha silenci i moviment a <em>Fugim!</em>, de llàgrimes i de petons. És una història gràfica magnífica.» —Eric Libiot (L’Express – França)</p> <p>«Encara que <em>Fugim!</em> es basi en fets reals, els dibuixos i el seu realisme màgic estimulen amb força la imaginació poètica.» (Hyperallergic – EUA)</p> -
<p>El 2013 Behrouz Boochani va ser il·legalment detingut a l’illa de Manus, un centre de detenció d’immigrants prop de la costa d’Austràlia. A la presó, on ha passat sis anys, sense eines ni espai per a la creació, Boochani va escriure heroicament a través de WhatsApp aquest llibre. Un llibre sobre la violència i les injustícies que es cometen en el nostre nom amb l’excusa de la llei.</p> <p>L’obra es va publicar a Austràlia i va guanyar els premis més importants del país convertint-se en una denúncia i visibilitzant una vergonya internacional. Un dels llibres més venuts el 2019 és el crit de resistència i l’extraordinari testimoni d’un refugiat. Una veu que ens recorda les vivències de tants refugiats i migrants apàtrides empresonats a tot el món.</p> -
<p>Escribir este libro, dice el autor, «es abrir una herida. Asumir con responsabilidad la historia de una pena. Escribir para mí siempre ha tenido que ver con intentar visibilizar los cuerpos menospreciados y ninguneados en el devenir histórico. Escribí este manifiesto para hablar de mi intimidad, de cómo un proceso de inmigración, en el fin del mundo, abrió las grietas de mi piel. Este manifiesto es una búsqueda de reconciliación, también, con cómo en la isla dominicana mi familia y los contextos heterosociales y machistas donde nací y crecí se relacionaban con el color de su piel —a la de mi madre referencio—, con su pelo, con su personalidad y de cómo ella, por su valentía aprendió a sobrevivir en un mundo tan racista y misógino. Este <em>Manifiesto Antirracista</em> contiene las luxaciones que buscan en mi propio cuerpo una reivindicación, una reparación micropolítica. Toda esta responsabilidad en los planos personales de mis afectos más próximos aspira a ser una aportación a todas las resistencias actuales e históricas que intentan desdibujar la concepción de que hay entre los seres humanos una supuesta supremacía racial. Este Manifiesto es una nueva oración yoruba, además, las 21 divisiones del vudú dominicano invitando a una fiesta colorida donde se llora, pero también se baila.»</p> -
<p>El llenguatge oficial sobre la igualtat homes-dones és un repertori de violències: assetjament, violació, maltractament, feminicidi. Aquestes paraules designen una cruel realitat. Però no en dissimulen una altra? La de les violències que es cometen amb la complicitat de l’Estat. En aquesta obra, Françoise Vergès denuncia la tendència securitària de la lluita contra el sexisme. En focalitzar-nos sobre els «homes violents», eludim preguntar-nos sobre els orígens d’aquesta violència. Per a l’autora, no hi ha cap dubte: el capitalisme racial, els populismes ultraconservadors, la destrucció dels països del Sud per les guerres i els saqueigs imperialistes, els milions de persones exiliades i la recrudescència carcerària posen les masculinitats al servei d’una política de mort. Contra l’esperit del temps, Françoise Vergès ens insta a rebutjar l’obsessió punitiva de l’Estat, en benefici d’una justícia reparadora.</p> <p>«Davant d’aquesta allau de violències sistèmiques, als mecanismes i als discursos estatals de «protecció» els costa dissimular les lògiques de racialització que els sustenten. N’hi ha prou de figurar-se la distància infranquejable entre, d’una banda, la inflació dels discursos sobre la protecció de les dones i de la gent més vulnerable i, de l’altra, les mesures i les lleis que incrementen brutalment la precarietat i la violència institucional. Aquests contrastos tracen una frontera entre qui pot i ha de ser protegit i qui no pot o no ha de ser-ho. Aquesta divisió entre una humanitat que tindria dret a la protecció i una altra que en pot ser exclosa (gairebé per natura) continua sent, per a mi, una divisió tangible, organitzadora del món social. Parlar de protegir les dones de les violències sistèmiques no es pot concebre d’acord amb un plantejament binari, de dones víctimes i homes botxins, en què es tractaria de confiar el rol de protector a l’estat mascle, violador, atès que els feminicidis són l’expressió última d’un contínuum de poder que comença per la imposició de les desigualtats socials i econòmiques, l’assetjament sexual, les violències sexuals i les representacions sexistes que estructuren l’imaginari social i l’espai públic».</p> -
<p>Aquí había un espacio donde la negritud participaba en la configuración de la identidad europea... Un continente de mercadillos argelinos, chamanismo surinamés, reggae alemán y castillos árabes. Sí, todo esto también formaba parte de Europa ... Con mi piel morena y mi pasaporte británico -que todavía es un billete de entrada a la Europa continental en el momento de escribir este artículo- salí en busca de los afropeans, en una fría mañana de octubre.</p> <p><em>Afropean</em> es un documental sobre el terreno en el que los europeos de ascendencia africana hacen malabarismos con sus múltiples lealtades y forjan nuevas identidades. Se trata de un mapa alternativo del continente, que lleva al lector a lugares como Cova Da Moura, el barrio de chabolas de Cabo Verde en las afueras de Lisboa con su propia economía sumergida, y Rinkeby, la zona de Estocolmo que es un ochenta por ciento musulmana. Johny Pitts visita la antigua Universidad Patrice Lumumba de Moscú, donde los estudiantes de África Occidental siguen aprovechando los lazos de la Guerra Fría con la URSS, y Clichy Sous Bois, en París, que dio origen a los disturbios de 2005, todo ello presentando a los afrodescendientes como protagonistas de su propia historia.</p> -
<p>'Com alliberar-nos' és un esforç per tornar a connectar les arrels fondes de l’anàlisi i la pràctica del feminisme negre amb els esforços contemporanis d’organització. De la mateixa manera que el marxisme va convertir-se en una eina per a l’anàlisi crítica en els cercles acadèmics dels anys vuitanta i noranta del segle xx, el feminisme ne-gre també va trobar el seu lloc en els cercles acadèmics a mesura que els moviments polítics que n’havien propiciat l’impuls van començar a abandonar el carrer.</p> <p>La irrupció del feminisme negre va ser determinant per obrir espais a la recerca intel·lectual i a una investigació més profunda de les vides de les persones oprimi-des dins del món acadèmic d’una manera més general. Però el feminisme negre és també una guia cap a l’acció i l’alliberament polítics. Si separem l’anàlisi política de les lluites i els moviments, es torna abstracta i desconnectada del radicalisme que li va donar força a l’inici. Aquest llibre és un retorn a aquest esperit fundacional.</p> <p>En els darrers anys, el feminisme negre ha tornat a emergir com el marc analític per a la resposta activista a l’opressió de les dones trans de color, la lluita pels drets reproductius i, naturalment, el moviment en contra de la violència i l’abús poli-cial. Les organitzacions i les activistes més visibles connectades amb el moviment Black Lives Matter parlen obertament sobre com el feminisme negre conforma les seves polítiques i estratègies actualment. Les entrevistes que s’apleguen en aquest llibre –a les tres autores de la declaració del Combahee River Collective Barbara Smith, Beverly Smith i Demita Frazier, la cofundadora de #BlackLivesMatter Ali-cia Garza i la historiadora i activista Barbara Ransby– pretenen demostrar com aquestes polítiques continuen sent històricament vitals i rellevants per a les lluites d’avui. Tal com diu Demita Frazier, el fet de parlar de Combahee no vol dir ser nostàlgiques, sinó que en parlem perquè les dones negres encara no són lliures.</p> -
<p>«A la vora de l’aigua, les restes d’un bot esventrat vomiten munts d’algues negroses. Detecto un tros de joguina rosa atrapat a dins. Una ràfega de vent aixeca el magma i deixa veure una cara de nina. Les algues m’evoquen unes bestioles immundes que ho haurien devorat tot excepte aquest cap de plàstic. Una nova ventada s’endú unes bosses més enllà. Semblen globus punxats de tots els colors provinents d’una festa. Un núvol vingut d’enlloc amaga el sol i em recorda la tempesta prevista. Que no remugui els dos dies següents. Si el vaixell ha de sotsobrar, que sotsobri a davant.»</p> <p>Quan de l’esperança algú n’ha fet, com diu en Seyoum amb cinisme, el seu fons de comerç, quan s’ha convertit en un dels passadors més grans de la costa líbia, i quan té el cervell devorat pel cat i l’alcohol, encara és capaç de tenir humanitat?. És la qüestió que es planteja quan arriba l’enèsim comboi ple de candidats desesperats a la travessia. Amb aquest carregament particular torna de sobte tot el seu passat: la seva família destruïda per la dictadura a Eritrea, l’allistament forçós al campament de Sawa, les escenes de tortura, la fugida, l’empresonament, el seu amor perdut...</p> <p>A través dels destins creuats d’aquests migrants i del seu botxí, Stéphanie Coste dibuixa una gran crònica de la història d’un continent desfigurat. La seva escriptura, d’una força inaudita, tallada amb cisell en un ritme panteixant, ens arrossega al més profund de la bogeria humana.</p> <p>«La meva veu agredeix el silenci: “Pares ja de les collonades amb les teves angoixes? No, però què són aquests ulls de verge espantada? Ets un senyor de la guerra! Recorda com has arribat aquí! Vols que et refresqui la memòria? Vas patir i ara tu fas patir. Governes l’infern. Tu i ell treballeu braç a braç, només compta això. Amén”».</p> -
<p>Ens podem imaginar una societat en què la raça i la classe social no siguin els determinants principals d’un càstig? Hi ha poques veus més autoritzades per enfocar aquest debat que Angela Davis.</p> <p>La presó funciona ideològicament com un espai abstracte on es dipositen els indesitjables, i això ens deslliura de la responsabilitat de pensar en els problemes reals que afecten les comunitats d’on provenen els presos. El repte més difícil i urgent és el d’explorar creativament nous aspectes de la justícia, en què la presó ja no faci més la funció d’àncora principal.</p> <p>«El repte abolicionista és encara a les beceroles a casa nostra. D’alternatives, n’hi ha, però no hi són ni a l’agenda pública ni a les prioritats institucionals» <br /> —David Fernández, a l’epíleg</p> <p>«El sistema s’acarnissa amb els més dèbils, i això és el que realment cal combatre. Com ens va ensenyar l’Angela, ser radical és anar a l’arrel de les coses» <br /> —Jordi Cuixart, al pròleg</p>
CONSULTA CONDICIONES DE DISTRIBUCIÓN!ENVÍOS GRATIS A PARTIR DE 60€HAZTE VÍRICA Y APOYA EL PROYECTO APROVECHA AHORA PARA REALIZAR TU PEDIDO
Contacta
Contacta
Editorial
Distribuidora
Legal
© Creative Commons. • Desarrollo de Coma Comunicación Creativa para Edita
Proyecto financiado por
la Dirección General del Libro, del Cómic y la Lectura, Ministerio de Cultura
Editorial
Distribuidora
Legal
© Creative Commons. • Desarrollo de Coma Comunicación Creativa para Edita
Proyecto financiado por
la Dirección General del Libro, del Cómic y la Lectura, Ministerio de Cultura